Boira XIX

Boira XIX
Boira XIX

Catedràtic de Llengua Valenciana i Literatura (2009), Doctor en Filologia (Teoria dels Llenguatges, UV, 1996), Llicenciat en Filologia Hispànica (UNED, 1991), Llicenciat en Comunicació Audiovisual (UV, 1997). Publicacions a IDEE, Discurso, Signa, Gramaycal, Tropelías, L'Arc, i el llibre Cifesa, mite i modernitat (els anys de la República), Eixam, 2000.

Qui sap on som, si els ocells refilen curiosos i enèrgics arreu, qui sap quants en som, si els silencis obligats ens atenyen a les cantonades, qui sap cap on passem, si els amagatalls on caliuegen els contraris van reblerts de malpassos, ni encara si serem demà, ateses les conjuntures del diari tan proclius a les sorpreses, ni si el record d’allò que fórem restarà indemne a tanta cruïlla d’enganyifes, absències de rigor, vel·leïtats d’arribistes, i tanmateix la nostra veu resseguirà els nostres passos i quedarà impresa als buits que els cossos els oferirà en desaparèixer, i el sacrifici no serà franc, i emmotllada al vent travessarà la memòria de tots quants érem i els llocs que ens veieren ésser-hi i morir, en pau, però si algú arriba a ignorar la força de què vàrem estar fets, assajarà la turbulència de la maça en recórrer el món i sabrà del seu pes de justícia, que mai la llibertat del dir d’un poble ha pogut ser malaguanyada pel descrèdit del desdir dels vigilants de l’erm, perquè els ocells refilen i omplen les cantonades advertint dels malpassos.

Si el cel un temps m’era clos per tanta insistència a ignorar-lo, així que m’he permés de reposar sobre les imatges que m’acaronen la vida, vasta plenitud d’orfebre que ajusta els mecanismes més malmesos, tot d’una he guaitat la flor del taronger i m’he pogut asseure a contemplar el vol del borinot de visita cíclica i honesta com cap altra rebia Boira, i m’he pogut asserenar dolçament a ca meua.

L’aixopluc necessari i d’urgència finirà i s’obrirà altre cop el món i els devessalls de joia ompliran de bell nou les memòries dels éssers i ja mai més haurem de témer la por perquè mai més ens sentirem perduts, aqueix estat provisional en què hom es pot trobar si hi insisteix a cloure els ulls i no mirar-se.

Finirà el capvespre i entrarà la fosca, però res serà altra cosa que l’anunci de l’adveniment, i aleshores lluirà el sol perpetu a les clenxes de l’estimada i per sempre més faré el rondinaire eternament a l’aixopluc de la fresca ombrívola que llur cos de seda m’atorgarà, i des d’allí mudaré, si cal, de pell.

De la vida on tots ens hi trobem cadascú cerca la condició millor per travessar-la, que arriba un dia que en prens consciència de llur finitud, però resulta ser gairebé sempre més enllà del mig camí, com li va succeir al poeta, malgrat la resistència, i és aleshores que totes les soles del món no hi bastarien.

Plàcidament assegut escolte la música que em va veure construir-me, i em deixe anar d’esquitllentes per camins de goigs indescriptibles, ara que els renous han mort i la melodia del viure hi retorna, i la passió dels encontres amicals hi suren de les profunditats en formes fantasmals tan reals que et somriuen.

Ara hi veig cada dia que surt la lluna al matí que m’atrau com un iman en la llunyania i que abans passava més aviat inadvertit i serà que el sol no m’és amic, provisionalment, i l’astre que li fa el rondó des de la terra s’ha convertit en l’estrella del firmament, tot i les taques que l’oli de rosa de mosqueta li atenuen, com a jo.

Me n’adone que la toxicitat rau al si d’hom com l’aire que s’hi respira i és en hores baixes que es fa difícil de discernir-ho i de temptar de cercar una solució que ho alleuge i en desfaça els nusos que són raons quasi sempre d’origen malaltís, i com no, si el temps el passem desitjant de no tornar-hi quan ja hi som.

Escriure a llapis té el desavantatge de veure desaparèixer, amb el pas del temps, sempre colpidor, la lletra impresa que la traça del grafit, de dureses variables, deixa al full en blanc, però te l’avantatge de treure’t de damunt del llit intransitat aqueixes expressions, girs o maneres que no han aconseguit a bastament de guanyar-se les nostres simpaties i, per tant, les esborrem tot d’una del lloc del dibuix. D’altra banda, volent, la flonjor de l’estri que s’empra ens responsabilitza menys en relació a la cosa feta, i la precisió amb què es volen acotar els pensaments es relaxa en proporció a la disposició escenogràfica, també, de l’acte d’escriure, i així allò dit i com es diu es torna festívola carícia d’esgrafiats sobre llum, i poc més.

Alinear-se en algun solc de les correnties possibles del pensament polític i dormir bé en reconèixer-se al lloc adient deu ser el programa somniat de la majoria dels humans que creuen poder tenir a mà, més o menys, un xic de la sensació que experimenten aquells que tenen o creuen tenir alguna mena de poder, saber-se del grup, fer-hi part, rondinar per les eres dels aplecs un matí de diumenge sagrat en laica companyonia mentrestant la música sona i els parlaments se succeeixen nafrats per la calitja i la fortor de l’olorota de la pinassa i la reïna, suor avall i la sentor dels cossos enfiladissa pels racons dels vestit ja lliscants de tan usats, paraules de festa major mancades de la gràcia pròpia de qualsevol festa, i creure’s més pel posat de sagristia que hi domina, sobretot els escolanets.

Encarar-se als finals sempre té un to tràgic, maldament siga un comiat provisional i breu la separació implícita, com la dels adolescents poca-soltes que se’n van cap a casa amb posat de derrota i es retroben udolant com feres en zel o la dels amants que se’n saben sobrers de l’etiqueta i el rigor que l’ordre imposa i permet i tanmateix s’hi imaginen plorosos de joia, però cal arribar-hi, necessàriament, al cap i al cau, a les darreries, per estar-ne cert d’haver participat a la cursa, la real i la fictícia, per tal de poder-se reconèixer en les espurnes que degotegen dels ulls brillants dels que ara comencen, il·lusos i feliços, per dir adéu un últim cop a les instàncies i els estris, els racons i els éssers, les ondulacions i les protuberàncies, les olors i els gestos, les fugisseres relacions que es varen arribar a instal·lar enmig de la carència diària i els pous de silenci que la por va llaurar.

La no correspondència exacta entre la diferència i la identitat d’allò que es reflexa a l’espill és precisament la condició de possibilitat del símbol, de la metàfora, del sentit, i aquell, ultra mostrar semblances, és el lloc per on traspuen, mentider com és, tots els camins que permeten el transit d’allò humà, que seria la repetició incessant i infinita dels signes, una vegada i una altra, inlassablement, com s’escauria en una reunió de sords, o pitjor, de gent que no escolta.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací