L'hora que veus és l'hora que vius 1

L'hora que veus és l'hora que vius 1
L'hora que veus és l'hora que vius 1

(Experiment amb oposicions i comparacions)

“I just want someone to talk to

And a little of that human touch

Just a little of that human touch”

Bruce Springsteen


 

Dedicat als que es dediquen a les vinyes i al vi

 

Primera part

Ella va gaudir d’uns dies a París. Li feia sensació de llibertat i no es quedava parada d'haver d’anar-hi sola perquè el marit no l’acompanyaria ni portant-lo a rossegons. En la ciutat de la llum, haurien pogut recuperar sensacions en el seu matrimoni avorrit. Tanmateix, a ell el feien sentir mal les aglomeracions i preferia quedar-se amb les vinyes, i més ara que havia de controlar la verema. En canvi, per a ella, un viatge a París representava un descans ideal per allunyar-se de la finca. Un lloc en una plana amb algun turó i, quan bufava el vent del nord, tallava la pell.

Va visitar una amiga que havia perdut la mare. Tampoc podien faltar les compres i va fer un dinar a l’ostreria de Gerard Depardieu. Era evident que on vivia no en podia fer, de compres, ni a la ciutat més propera, on hi havia poca oferta. Mai no trobava el que buscava.

De tornada, va arribar a l'aeroport amb bosses de botigues que exhibien noms de marques en francès i vestint un abric de visó, llarg, gruixut i càlid.

De lluny, en una sala d’espera, va reconèixer el marit pel posat, com de poques ganes i també com atabalat per la gentada, amb l'esquena una miqueta encorbada i que, de tant en tant, mirava el mòbil. Amb el seu aire de cansat, potser pels anys i pels camps. Encara que ell no feia feines, ja que tenia llauradors, s’havia d’ocupar de dirigir-los tant pel que fa a la terra com els treballs de la bodega. Li va alçar el braç i es va afanyar a eixir i abraçar-lo.

— T'agrada? —li va preguntar al marit després de fer-li un petó a la sala d'arribades internacionals, assenyalant l'abric, que segur es posaria en els sopars que compartien.

Ell la va mirar amb atenció i va dir:

— Estàs guapa i et queda molt bé.

— El vaig comprar a bon preu en una de les botigues que freqüenta la dona de Sarkozy.

— Quant et va costar?

— Potser massa. Estava rebaixat i valia la pena perquè és bo per a primavera, tardor i hivern.

— Està bé. Pot ser molt utilitzat, si fa fred, és clar — va dir sense gaire convicció i sense canviar l'expressió de la cara.

— Sembles cansat. No has de treballar tant a la finca — va dir amb gest de preocupació.

Ella li va recórrer la cara amb la mirada. La reconeixia a la perfecció i es va dir a si mateixa: fa mala cara, el note trist, em fa una mica de llàstima. Tanmateix, tot i que l’estimava, no eren instants per pensaments així. Tampoc pagava la pena.

Continuarà…

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Informa't i fes-te agermanada ací