Requisit lingüístic

La consellera en Gabriela Bravo, competent de dur endavant la manotejada Llei de la Funció Pública, i el desenrotllament del reglament de capacitació per a les diverses àrees del funcionariat, s’ha reunit amb la presidenta del Col·legi de Metges d’aquesta timorata i fallida Autonomia, assegurant-li, davant el comunicat recent del col·lectiu manifestant-se’n en contra de l’aplicació del requisit lingüístic, que es farà, si de cas, darrere del dret a la salut de la ciutadania. Els metges, li tenen bufada l’orella, a la Consellera, al Consell i al President de la Generalitat, el qual li digué una cosa semblant a la revista Saó, en una entrevista recent feta pel seu director. Una fal·làcia, perquè se’n aprofiten, vaja originalitat, de la pandèmia pel Covid-19, per estar en contra de l’aplicació del requisit uns, els altres per abocar-li bona cosa d’aigua.

El Col·legi de Metges del País, ja fa anys, per interessos ideològics, així com el CSIF, el sindicat d’infermeria SATSE, l’UGT i altres col·lectius, per diversos motius, haurien d’ocupar-se de la nostra salut, negociar assumptes professionals amb qui calguera, deixant en mans dels nostres representants, l’aplicació dels drets del poble. Es a dir, per a que ho entenguen: “Zapatero a tus zapatos”. Els col·lectius sanitaris, s’ho haurien de mirar si prefereixen dirigents reaccionaris dedicats a la política pura, entrebancant drets civils dels qui curen física i sensitivament, i ocupar-se seriosament dels seus assumptes laborals. Altra cosa cantaria, ja que a la sanitat, hi ha bona cosa de membres que s’ho creuen.

Vos deixe seguidament un article, com a mostra dels nombrosos escrits des de l’any dos mil tretze realitzats per un servidor sobre la matèria, la resta dels quals, rauen si voleu llegir-los, al meu bloc a La Veu del País Valencià, Diari la Veu, Nosaltres La Veu, tots tres de la mateixa editora. Cal dir també que, diversos col·lectius com Escola Valenciana, Acció Cultural del País Valencià, entre altres, han usat rius de tinta sobre el requisit lingüístic o competència. També han vingut reivindicant-lo un grapat d’anys, darrere de pancartes en front de les façanes del Palau de la Generalitat o de les Corts del País.

Requisit lingüístic. Descreença rere descreença” 23 Octubre de 2019

“El requisit lingüístic s’implantarà de forma i manera que no gènere traumes per ningú”. La frase és pronunciada i incrustada a una entrevista concedida el 13 proppassat, al diari Levante EMV, per la consellera de Justícia, Interior i Administracions Públiques, na Gabriela Bravo, la qual s’ha convertit, al meu entendre, en una enganyifa política, ja que emblanquina aquesta altra seua de fa uns mesos al diari Las Provincias”: “Entre una atenció sanitària i exigir el títol de valencià, cal garantir la salut del ciutadà”. (Per la qual frase, servidor no recorda s’haja retractat). Deia enganyifa perquè s’aprecia l’ús de paraules a la fi de disfressar allò veritablement pensat, doncs els humans, com sabem, a pesar de tindre algunes virtuts, no comptem, desgraciadament, amb aquella espirituosa de deixar de banda traumes i acontentar tothom.

Assegurar per tant que, la implantació del requisit es farà sense cap dol per ningú, és d’un maquiavel·lisme notable, ratllant la quimera, perquè generarà, es fes com es fes, entre bona part del funcionariat, endemés dels qui no s’estimen la llengua, incloent-hi el nacionalisme espanyol estatal i local, un rebuig esperat, doncs al llarg d’anys i panys, s’han usat profusament allò que calgués, per entrebancar-la. Per si vos ve de gust donar-li una ullada, al meu bloc en aquest diari hi ha nombrosos articles on en parle. Així que, la senyora Gabriela Bravo, el Consell de la Generalitat, haurien sense més dilacions, excuses, pretextos i artificis, de presentar a les Corts del País, i esmenar-la si s’escau, i, la seua aprovació, el projecte de la Llei de la Funció Pública, el qual rau encara, sense data de termini, prefixada, raonable i fiable, al calaix de la conselleria, doncs ni jo, ni ningú d’altres, ho podem fer.

D’altra banda, la senyora Gabriela Bravo, a la mateixa entrevista al Levante EMV, respon una pregunta sobre temences per turbulències entre el socis del Botànic II, amb motiu de les votades del 10N: “Es evident que cada força política es va a centrar en la seua pròpia estratègia, però no hauria d’afectar ni al funcionament del Consell, ni a la cohesió, ni a les polítiques”. Afegint-hi “Com a membre del Consell se’ns exigeix lleialtat i responsabilitat...” En el mateix sentit, la periodista Julia Ruiz li pregunta si l’ajust pressupostari ha generat friccions, doncs Compromís es va oposar públicament. Davant d’això la consellera rebla: “Confrontacions així no beneficien ningú. La reflexió ha de fer-se dins del Consell, havent d’evitar-se treure rèdit electoral ...”, segueix: “Parlar de retalls, perquè altres li afegeixen “socials” és una irresponsabilitat”.

En aquest punt mateix, venint-me a propòsit, amb certa contenció, hom no es resisteix de dir la seua. Parlar d’irresponsabilitat quan el trets i disposicions de la nova Llei de la Funció Pública, i el reglament corresponent, estaven enllistats, consensuats, acordats a finals de l’any passat, a la legislatura anterior, i trencar el pacte amb els mateixos socis de govern de llavors i d’ara, d’acordar incloure en ella un termini prudent de sis mesos perquè es negociés el reglament, endemés d’un termini també prudent d’un any perquè entrés en vigor si no hi havia acord, a la fi d’evitar nous i interminables ajornaments, és en la meua opinió, d’una irresponsabilitat i deslleialtat política palmària, per part de la consellera Bravo i el seu equip.

Després d’haver estudiat, decidit i ampliat en aquesta legislatura, el termini de sis mesos a un any, del reglament regulador de les capacitacions del funcionariat a cada lloc de treball, com deia adés, al·legant i enlairant responsabilitat, després d’una palesa deslleialtat de la seua part, sacsejant el Botànic, és, referme, una fal·làcia política, no ja manifesta, així mateixa, sinó inqualificable.

La senyora Bravo sabrà al seu sí, qui serveix, si a la raó o el sentiment, als electors i la llengua pròpia, o a llevant, o a ponent. Si és del rigor que se li suposa, hauria de dir-ho sense embussos, en ares de la coresponsabilitat vers els socis de govern, de la justícia equitativa vers el valencià, el qual és mereixedor, com idioma cooficial i propi del País, d’una vegada per totes, d’esser emprat per la seua ciutadania, en igualtat, sense entrebancs dels funcionaris, donades les descreences paleses sofertes, també per evitar aquelles que desgraciadament hi haurien, si no es va fent camí per remeiant-ho.

No tinc ganes de seguir escrivint sobre descreguts/des envers el valencià, “Només tinc ganes ara, de rascar-me el genoll”, com deia l’Estellés al seu poema a “Sant Vicent Ferrer. Epístola amb segell d’urgència a boqueta nit”, sinó de transcriure uns altres versos de Marc Granell, adients al moment, estrets del poema “Lletra de consol adreçada al poeta Ausiàs March amb motiu de la commemoració perpetrada pel sis-cents aniversari del seu naixement”, que hi ha a “Poesia Completa (1976-2016)”, editat per Institució Alfons el Magnànim.” "ENGUANY ET TOCA A TU, HO SENT MOLTÍSSIM, SER MOTIU D’ESPECTACLE I PROPAGANDA DE POLÍTICS TERRIBLES I CULPABLES D’ALTÍSSIMA TRAICIÓ ALS TEUS VERSOS, SERVIR DE PULCRÍSSIMA COARTADA AL TEU ASSASSINAT DE CADA DIA, DE LLEXIU PER RENTAR LA CONSCIÈNCIA PERDUDA D’AQUEST POBLE QUE VOL PERDRE’S, MORIR DE LA MÉS ALTA INDIGNITAT. PASSARÀ PROMPTE, PERÒ, NO ET PREOCUPES".

Havent transcrit aquell l’article, vaig tancant aquest. Els estrafolaris i sectaris motius, evidenciant suprematisme, del Col·legi de metges, sindicat CSIF i tots els reaccionaris d'aquesta autonomia i els timorats que ens governen en ella, emmirallats a ponent més que a llevant, donen ales als funcionaris al nostre servei, per plantar-se’n darrere de taulells i quiròfans, perquè combreguem amb moles de molins. Ja n'hi ha prou. Què passaria si el castellà ací només fos un mèrit? no ho consentirien, doncs compten amb tota la gentada que hi ha darrere, ni més ni manco, absolutament tots els poders de l’Estat.

Em permet de fer una proclama: Senyores i senyors del Consell de la Generalitat, senyores i senyors diputats/des a les Corts... Res en contra vers l’altre idioma cooficial, només es vol que ens atenguen d’igual manera també en l'idioma propi del País, antic i digne com el que més, endemés perquè és un dret civil del poble valencià, reconegut a les lleis, usat i usable encara, en igualtat de dret i condicions que el castellà; cosa perfectament compatible, ja que a la sanitat, allò que realment li resta, com a l’educació, són mitjans econòmics per facilitar ratis adequats, creant-se places degudament remunerades perquè els joves metges accedeixen a les especialitats triades, per tal de facilitar que no s’envagen a exercir la professió, a altres estats, així com aturar la privatització de la sanitat afavorint el seu servei públic com cal.

Amigues i amics, fal·laçment sembla que intenten governants, i qui per jurament hipocràtic cura, atenent la condició, circumstància i dret lingüístic del seu pacient, revifant-nos por a la infermetat, a la mort, quan és perfectament compatible la pràctica de la medicina, amb el dret d’esser atesos en valencià, posant els mitjans necessaris, per tal de abandonar l’evidència de manca de respecte vers el pacient, vers nosaltres mateixos. Vos deixe amb paraules de Nelson Mandela aconsellant-nos, esperonant-nos. “Per ser lliures no només cal desfer-se’n de les pròpies cadenes, sinó viure de manera que respecte i potenciï la llibertat dels altres.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Informa't i fes-te agermanada ací