Boira XX

Catedràtic de Llengua Valenciana i Literatura (2009), Doctor en Filologia (Teoria dels Llenguatges, UV, 1996), Llicenciat en Filologia Hispànica (UNED, 1991), Llicenciat en Comunicació Audiovisual (UV, 1997). Publicacions a IDEE, Discurso, Signa, Gramaycal, Tropelías, L'Arc, i el llibre Cifesa, mite i modernitat (els anys de la República), Eixam, 2000.

Si els déus ho volen, quina felicitat la d’aquell que és viu i n’hi enraona, com la de l’ós del glaç si té morses per manduca i el seu afany és d’arribar a la costa per passar-hi l’estiu i reposar-se, la joia d’aquell que en el camí se sap satisfet d’haver acomplert els manaments de la natura i com déu mana, amb permís dels altres, per difícils que hagen estat els tràngols de l’experiència irrepetible, però també la d’aquell que es reconeix un entre tants de molts i hi vagareja ni més ni menys content, tot i que amb el pap anivellat i les butxaques calibrades a les necessitats generals i a les particulars disbauxes, com l’ase que no pretén cap tron ni exèquies de colors sinó un pasturatge humit i pausat adobat d’alguna o altra petita alegria de la mà dels amos, i uns i altres, els principals i els subsidiaris, reconeguts apol·linis i fracassats dionisíacs, hauran dit la seua a la planícia dels miratges, entre els vents del món i els corrents marins, saludats, uns i altres, pel sol i la lluna i l’estelada comuna.

Ja hi tornem després del llarg viatge als estatges on raja la malvasia i els dàtils solars sovintegen, paradisos de mar i cel mediterranis i capvespres d’estels, de racons de salnitres i olors de blats, cases de cal de parets de pedra seca i fustam de petroli, aljubs de cristall i forns d’olivera i alzina de planta moruna, i no ens hi calen més estris que el cos adient i disposat a gaudir en bona companyia, una lectura que et transporte d’heroi pels móns del devora i una música exactament feta dels temps dels somnis que ara hi són, la màgia dels silencis de les places a l’hora dels retorns a casa, els vols dels ocells de benvinguda a la llar i la calma del veïnat alié, la promesa d’una excursió a la serra i les cales deshabitades encara de visitants polièdrics i un sopar a la fresca d’orient sota l’emparrat d’un gesmil que guaita l’infinit de la nit abocada als bassiols que el rec ha format al terra de marès, àpat del món al mig del meu cor sadollat de raïms, horitzó de figueres que reclamen l’hora del seu cant a l’illa.

Els marges del món són breus i en comptades ocasions s’eixamplen si no és mitjançant l’aprenentatge i el saber que la ficció pot aportar, i la no ficció, clar, però aquesta segona variant és de cost molt més elevat perquè rau en la pròpia experiència, en l’esforç que suposa convertir-te en els límits del món conegut i fer una passa més enllà, deixar-se dur per tot allò que no és quotidià i arriscar-se a trobar-te davant d’un succés indesitjable, tot i que s’ha de reconèixer que l’atracció cap a les noves situacions, de vegades, superen qualsevol prevenció que puga actuar de lligam i és quan hom s’hi llança, per bé que també ocorre que la capbussada ve determinada per la insuportable relació present, laboral, amical, familiar, i aleshores el camí ve traçat gairebé de primeries, però en tots els casos, ja siga assegut a la confortable cadira devora el finestral assolellat, acomodat al seient d’un vol a destinació o fent autoestop a la cantonada menys adient, es tracta de fer créixer el nombre de forats de la corretja que ens cenyim cada dia i ampliar la visió que de ca nostra tenim, i fondre-nos-n’hi.

S’estreny el món ara que el sol em fa mal, vell amic, testimoni de tantes disbauxes i també serenors de serra ajagut als tapissos de les herbes de Mariola, còmplice de tantes lectures arran de mar i paisatges de distracció de la més variada complaença, geni dels jorns mercurials en què a eixida d’escola temptàvem els jocs més diversos i les corredisses absurdes perseguint la perfecció, mare de totes les suors que en aquest món ens han perseguit a les cuines de casa on batíem rècords d’estada, a la terrassa de casa on ens mullàvem de pou, a les pistes dels jocs d’iniciats on no érem ningú, a la superfície líquida d’aquella part de cel on nedàvem, enemic els matins de tornada dels caus estiuencs, delator de facècies, enyor dels hiverns en què parteix tan prest, amical a les cales on tot ho il·lumina, partícip dels viatges més estrambòtics, vigilant dels camins a les hores no transitades en què les colobres es desplacen i els raucs de les granotes romanen en silenci, a l’aguait del perill, company dels focs més extremats, i ara espectacle enlluernador que penja damunt nostre amb la seua força estel·lar, pare de totes les turmentes magnètiques, paralitzador de les joguines humanes, em deixes a la fosca.

Aquí a l’excusat fa fresca, la que cal perquè el cos s’asserene de calitja i la màquina que escriu se senta també còmoda, que ja el tombant del sol va fent-se, cada dia que passa més, lluminària insondable de la qual cercar refugi, s’eternitzen les hores baixes, tant que semblen de pujada i pràcticament l’ala oest de la casa, que és l’única en aquesta capsa de mistos, s’incendia de foc fins que l’astre se’n va a jaure, i no té pressa el malfactor incombustible, tan poca que les aus van i vénen dels nius manta vegades pensant que ja és arribada l’hora del retir i se’n tornen esbufegant l’aire calent que hi regna, i quin remei em queda a mi que l’amable excusat, de terra de rajola blavenca que em recorda el cel i parets de gris lleuger que em retornen la terra usurpada, i m’és agradable d’estar tot i que hi veig el món a l’inrevés, però aviat les ombres prendran els regnes dels vius i de la finestra estant em cantaran llurs combats.

En el món, com per tot arreu, de vegades s’esdevé una correspondència feliç i tot s’il·lumina graciosament, com ara quan els alumnes s’abandonen lliurement i sense control pels racons exteriors dels centres educatius a l’hora de l’esplai i, amb menys força paradoxalment, però, quan parteixen a les acaballes de les classes cap a casa, o quan hom s’encreua una mirada atenta i àdhuc amical improvisadament i el cor li fa el salt i una rialla se li dibuixa imperceptiblement al rostre manta jorns erm de gestos i ara, en canvi...o quan un any, qui sap per què ni com, la música és capaç de narrar la història contemporània millor que cap relat ni assaig, ni proclama o imatge ho ha pogut fer, i aleshores l’univers hi replica fent encenalls dels seus estels i s’ou el ressò de l’acoblament de tot plegat.

El viatge, cert, és iniciàtic, però tampoc de tot, a bou passat, però sí que sembla totalitzant en aquell període de la vida que s’anomena adolescència, quan encara hom no ha entrat en armella, quan no se sap cap on es definirà l’ésser, encara a la recerca de la pròpia estructura en el conjunt del grup, un viatge, de fet, qui sap si el més important de la vida, perquè els altres serveixen per arrodonir aquest, per omplir-lo de sentit i corregir, si s’escau, les derives que la turmenta han pogut ocasionar, per matisar les variacions, més o menys destacables, que l’experiència, sempre traumàtica, pot haver causat, per centrar-se, al capdavall, al bell mig dels altres que t’observen i esperen de tu una absoluta o considerable socialització. En canvi, tots els demés viatges són per jugar als encontres i reafirmar-se en el ja colpit i espectral ‘jo’.

S’escolten els cants dels finals no abismals i les aus prenen forma dels vectors dels vents aquí ran dels penya-segats, i s’ouen lluny les beneïdes de les bèsties i hom s’imagina que un jorn hi creuarà l’oceà i salparà cap a la terra promesa de la mà dels déus amics i coneixerà les verdes planures infinites on la pau prevaldrà i la misèria dels fagòcitaires de logos emmudiran per sempre més, i serà aleshores que la mimesis no pagarà la factura de l’excentricitat i podrem romandre tranquils de no haver de comparèixer davant dels escollits per excusar-nos de ser aitals imperfectes sinó més aïna ressons d’altres veus ja escrites, però, ara sí, escoltades i apreses, llegides i sabudes amb decidida voluntat de recordar-les, com les ones les formes de les roques.

I si no tens on deixar-te ni tan sols què lliurar i ets així un full imaginari, quin real et guanyarà la cursa del sentit, si ja seràs la idea que únicament és possible redoblar o copiar o imitar o transferir, metàfora de l’u? En quantes curses més vols inscriure’t, grafiat en marès com has esdevingut de tan de polsim acumulat a força de no moure’t del lloc, petjada d’aigua, si ja els membres del teu cos han oblidat el camí de les torsions? I encara plores els records, alié del tot als marges com has crescut, corfa nafrada per tanta insistència negada de sang corsecada, si la indolència ha emmotllat els teus gestos de plastilina de disseny? Vés on encara et siga llegut d’obtenir una mica de compassió, ganyota de la vida; atansa’t allà on els cercles aturen el seu descens, fredor de l’ubriac; i prega, prega, perquè l’ànima no es convertesca en simulació, golafre del símbol.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací