La impossibilitat del mòbil perpetu

La roda d’Orffyreus (esquerra) i el seu truc (dreta)
La roda d’Orffyreus (esquerra) i el seu truc (dreta)

A les peces “Creixement exponencial” i “Començar de nou” veiérem com Soddy insisteix en la inevitable subjecció de la riquesa a les lleis de la termodinàmica que afirmen la degradació de l’energia en el decurs de l’univers i, per tant, també en el procés de viure en el nostre planeta. Per degradació de l’energia entenem llur parcial conversió a una forma no utilitzable: energia interna del medi ambient consistent en el moviment tèrmic, caòtic, de les partícules que el componen.

La gestació del concepte d’energia i dels principis de la termodinàmica guarden una estreta relació amb la història del mòbil perpetu, en essència qualsevol enginy amb alguna una part mòbil que mantingués el moviment sense haver de proveir-lo d’energia, un somni, que ocupà el temps de molts científics, enginyers, inventors, i també d’alguns farsaires, durant segles. Així i tot, ja des de Galileo, i malgrat haver-hi dubtes i debat, entre molts dels científics més prestigiosos acabà existint la convicció de llur impossibilitat. L’Acadèmia de Ciències francesa en 1775 declarà “que ja no examinarà cap màquina anunciada com un moviment perpetu”, i en les motivacions diu que el moviment perpetu d’un cos sols és possible en absència de friccions i de resistències del medi, afegint que tot i en aquest cas ideal, el moviment sols seria perpetu si no actua sobre altres cossos, el que faria absolutament inútil l’enginy. I afegeix “Aquest tipus d’investigació (...) és costosa (...), i sovint els mecànics que podrien haver prestat grans serveis, han consumit sa fortuna, son temps i son geni(1).

En aquell temps, els arguments teòrics rebutjant la possibilitat del mòbil perpetu atenien a les característiques (mecàniques, hidràuliques, magnètiques...) de cada màquina analitzada, arguments que mancaven del caràcter universal que permetria negar qualsevol màquina proposada sense necessitat d’examinar-la, és a dir, negar la mateixa idea de mòbil perpetu. El que semblava demostrat per a enginys mecànics, s’estengué considerant també dispositius que consumien calor o electricitat, i amb l’empenta inicial del francés Carnot, l’anglés Joule, o els alemanys Mayer i Clausius, la solució general arribà durant el segle XIX amb els principis de la termodinàmica que afirmaren (a) que l’energia no varia en quantitat, solament es transforma i (b) que sí que varia en qualitat, i que una part d’ella es converteix en no aprofitable. Uns principis que també negaren la possibilitat del mòbil perpetu, ja que retornaria (en cas d’existir) més energia que la que se li subministra(2).

Cal dir que, estrictament parlant, els principis de la termodinàmica no neguen el moviment perpetu, aquest existeix en els cossos del Cosmos, que es mouen a través del buit, i en el moviment caòtic de les molècules dels gasos de l’aire, per exemple. El que neguen és el motor perpetu que transformés energia donant-ne més que la que li entra, que proporcionés contínuament treball sense subministrar-li almenys igual quantitat d’energia que el treball que ret (en el cas ideal sense friccions ni resistències del medi). I així, com afirmava en 1775 l’Acadèmia de Ciències francesa, suposant que un disseny de mòbil perpetu no dissipés a l’ambient cap energia degradada (quelcom ideal) podria mantindre un moviment permanent... però inútil. En el moment en què es connectés a un element de consum (una pedra d’afilar, una bomba aspirant , un generador d’electricitat...) es detindria, llevat que començarem a subministrar-li tanta energia com transforma.

Curiosament, el descobriment dels principis de la termodinàmica no detingueren, més aviat al contrari, l’entusiasme dels defensors i dissenyadors de mòbils perpetus, una passió que arriba fins hui en dia. Tanmateix, cal remarcar que el debat al voltant del mòbil perpetu fou un element valuós en el sorgiment dels conceptes i els principis que governen l’ús de l’energia i llurs transformacions, en el desenvolupament de la termodinàmica. La recerca important i seriosa no persegueix la fantasia del mòbil perpetu, però sí que tracta d’aproximar-s’hi incrementant el rendiment dels sistemes de transformació energètica, minimitzant la part d’energia desaprofitada.

Els mòbils perpetus són una quimera, i si els veiem funcionar durant un temps excessiu, sense detindre’s ni minvar la velocitat, és perquè hi ha martingala, un subministrament d’energia que s’oculta a l’observador. Històricament, els estafadors del mòbil perpetu han tractat de comerciar amb el poder d’obtindre quelcom del no-res, amagant el truc a la crèdula audiència. Entre els farsaires més famosos Johann Bessler, conegut com a Orffyreus, que captivà durant la segona dècada del segle XVIII el mecenatge d’algunes corts alemanyes, cridant l’atenció també de l’emperador de Rússia, i de la borsa de Londres(3), on hi hagué moviments per constituir una societat d’accions que explotaria les suposades virtuts de l’enginy d’Orffyreus. L’enginy, una roda l’interior de la qual mai permeté que fos examinada (abans d’això tenia el costum de destruir les que construí), instal·lada en una habitació, que girava i podia apujar un pes amb una politja, a través d’una finestra. Els crítics suposaven que era moguda secretament des d’una habitació adjacent, quelcom confirmat quan una minyona se n’anà de la llengua. Un segle després, Robert Fulton, el constructor del primer vapor que solcà el riu Hudson, desemmascarà a New York el mòbil perpetu de Charles Redgofer(4), un muntatge similar al d’Orffyreus.

I que té a veure tot açò amb Frederick Soddy i llurs reflexions sobre economia? Ho deixarem per la propera peça.

(1)Histoire de l'Académie Royale des Sciences (1775), p. 61.

(2) També neguen el mòbil perpetu que, respectant el primer principi (no creant energia), extrauria treball de l’energia degradada.

(3)The Show That Never Ends: Perpetual Motion in the Early Eighteenth Century. Simon Schaffer. The British Journal for the History of Science (Vol. 28, N. 2, Jun. 1995, p.159).

(4) Reportat a Móvil perpetuo antes y ahora. V.M Brodianski Ed. Mir (1990).

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací