Confinament 12

Catedràtic de Llengua Valenciana i Literatura (2009), Doctor en Filologia (Teoria dels Llenguatges, UV, 1996), Llicenciat en Filologia Hispànica (UNED, 1991), Llicenciat en Comunicació Audiovisual (UV, 1997). Publicacions a IDEE, Discurso, Signa, Gramaycal, Tropelías, L'Arc, i el llibre Cifesa, mite i modernitat (els anys de la República), Eixam, 2000.

A mon pare. In memoriam.[i]

En agraïment als que l’acompanyaren en el darrer comiat.

 

Cartes creuades.

 

Doctor Franz Kafka,

 

Després de gairebé trenta anys d’absència del meu poble hi vaig arribar en fugir del contacte social a què les falles de Russafa et sotmeten, tot i que sabia que a comarques el foc ja és bastant intens, i m’he trobat confinat per imperatiu legal al zero absolut de qualsevol mena de relació social, cosa que, com a vostè, no em desplau, però sí que em preocupa que passen altres trenta anys a tenir la voluntat (o la necessitat) de tornar-hi i que molts coneguts (encara vius?) m’assignen la xifra de seixanta els anys de la meva desconnexió. És greu? Per la cara que fan alguns, semblaria que m’ho retreuen.

D’altra banda, coneguda de mi la seva minsa o nul·la afició a parlar amb son pare, sé que no li doldrà d’escoltar-me parlar del meu, ara que les separacions dels altres ens fan recordar els éssers estimats que ja no hi són.

Mon pare era un atleta. De petit l’he vist fer el crist amb les anelles que tenia penjades dalt a la cambra de casa, on guardàvem emmagatzemats els necessaris fungibles per a la temporada d’estiu. Una mena de cova d’Alí Babà on un nen fàcilment podia construir-se, al seu torn, la seva pròpia fàbrica d’anhels i somnis. Els del meu pare, lògic, eren els negocis de la calitja, la feina al magatzem d’hivern i, sempre que el temps li ho permetia, la gimnàstica. Sí, Franz, la gimnàstica, aqueixa modernitat que vostè també practicava per tots els balnearis que va recórrer per l’entranyable Europa central, que ja sabem que una mica més enllà o ençà, ni era central, ni era Europa. Tenia un manual de Joaquím Blume i Carreres, que era fill d’un professor seu, Armand Blume Schmädecke, de Bremen. Ho sé perquè em consta que vostè usava els seus llibres durant les vacances reconstituents. No em dirà que no és una casualitat enorme? Vint-i-cinc anys tenia el pobre Joaquím, de la quinta de mon pare, quan fa faltar en un accident d’avió. El meu pare, imagine-s’ho, li tenia vera devoció. La cosa és que mon pare s’entestava a fer de nosaltres, el meu germà i un servidor, una mena de disciplinats al·lots de les peses, els tensors, els estiraments, l’elasticitat, les flexions, abdominals, rotacions, respiració, i tot, amb el corresponent vestuari de gimnasta, samarreta de tirants, calçons curts, i mitjons blancs, com cal a un vertader artista de l’especialitat dels Blumen, de vostè mateix, i aleshores temptavives dels Farts. S’ha d’entendre que mon pare era una persona força dotada per a aquestes distraccions. Al poble, de tots era coneguda la seva impressionant força als braços i a les cames. Únicament dos detalls. Si algú el reptava, cosa habitual els anys quaranta i cinquanta entre el jovent del llogarret –quina altra cosa podien fer per entretenir-se?- al punyet o a aixecar pes –fou capaç sense tocar-lo amb les mans, deixant-lo caure sobre les espatlles i flexionar les cames, d’alçar del terra un barril de cervesa de més de 140 kg, davant la mirada atònita del respectable- si algú el reptava, dic, irremeiablement perdia. Ni un Fesol de vint anys fou capaç de guanyar-lo al punyet, quan mon pare ja tenia passats els cinquanta. L’únic que el vencia en salt era Martinet, disposat a volar d’una vorera a una altra del passeig, quan encara n’hi havia, de passeig, amb els peus fermats. Això a mon pare de tota la vida el va tenir afectat. Era molt competitiu.

Li ho conte perquè a mi tanta exposició de traça i vigoria em tenia una mica immobilitzat. A mi, com a vostè, crec, vist que son pare també era un gran menjador, les coses tan explosives em deixaven sense parla. Jo tampoc, com vostè, parlava gaire, ni amb mon pare, ni davant de mon pare, tanta era l’admiració subjugant que li professava. Com a vostè, m’era llegut de mantenir una posició d’acusatiu més que no pas nominativa. Supose que, com a vostè el seu, no em tenia per un futur campió de gimnàstica artística, ni res de semblant. De fet, a mi sempre m’ha agradat més beure’m la cervesa dels barrils que aixecar-los. Imagine que al món ha d’haver de tot. Ballarines de saló i de carrer. La seva avantatge, si m’ho permet Franz, era que vostè era el fill gran, l’únic mascle de casa al marge del seu progenitor, i les seves germanes, en créixer, es varen poder fer càrrec d’acollir-lo amb la seva idiosincràsia, que no era poca, fins que, tot s’ha de dir, es varen afartar de veure com va tractar vostè, i aquí coincidiria amb elles, a la pobra Felice Bauer, aquella berlinesa que, per bé que jueva, com vostè, era una dona de dalt a baix. A mi, la mort de ma mare em va deixar estès en una mar de testosterona que embafava, li ho reconec. I la meva germana, que va arribar deu anys més tard, lògicament no tenia altre referent que el pare, i va poder fer poca cosa, si més no, de moment. Del meu germà què li puc dir. Únicament tinga en consideraciò que va nàixer l’any que va faltar el Blume junior. Tota una imaginació paternal de futur es va projectar sobre ell, grassonet com era de nin. Després ens féu socis, just acabat d’inaugurar el Club i ens comprà unes raquetes, que varen servir perquè el meu germà i jo discutírem per veure qui era qui havia d’anar a recollir la pilota a la xarxa. A continuació unes bicicletes, de les primeres a la Vall, de corredor, tot i que jo bàsicament la utilitzava per anar a l’institut, i un dia va oblidar-se’m d’agafar-la, tan poca fidelitat li tenia, i mon pare m’obligà a anar de nit fosca, carrer la Dula avall cara al Cementiri, a cercar-la. I fins aquí li puc contar.

Cordialment deutor, doctor Josep Franco.

 

PE. Tants dies confinat m’he avesat a reconèixer la gent amb mascareta. Passe ànsia que, vulgues no vulgues, en tornar a la normalitat em siguen uns desconeguts remots altre cop, i faça ballar les identitats llurs.

 

 

Doctor Josep Franco,

 

Ja ha de saber que a mi el gregarisme, ni faller ni de cap casta, no em plau, i que de fet totes les temptatives d’assignar-me una casella a cap grup varen ser infructuoses, per bé que els individus separadament sempre m’han interessat, en la seva condició d’aïllats, encara que amb dret aparent a la simbiosi (George Samsa), tot i que en la ficció mai ho vaig concedir –El Castell-, sí, en canvi, en la vida real (Felice Bauer), malgrat que allò que sempre m’ha emocionat més ha estat d’observar la cara de la gent –mon pare, per exemple- davant dels successos la reducció assimilacionista dels quals era del tot impossible. Així les coses, li puc ben assegurar que el seu cas no és gens greu. No em preocuparia gaire.

Entenc perfectament la seva aversió al fet físic. L’imagino de petit amb unes orelles transparents, de tan fines. Si revisa qualsevol fotografia meva li puc ben assegurar que aquest detall ens agermana, i més ara que he sabut que no es treu el barret ni per dormir. Mon pare era, efectivament, un gran menjador, i de carn. Per dos motius. U. Considerava que la seva projecció professional –regentava una botiga de merceria i llenceria fina, s’ho pot creure?- l’havia llançat a l’èxit sense cap mena de dubte, i que li era ben merescut, el negoci creixent sense aturador. I dos. Que s’havia ‘separat’ prou del món jueu oriental irreductible, del més ortodox, per poder sentir-se plenament assimilat en aquella Praga germanitzada dels primers vint del segle vint. Un home fet a si mateix. A ma mare la tractava com allò que era, una dona de l’època, complaent amb el marit. A mi, com s’esperava de qualcú que enlloc de fer-li costat en els negocis –però quin negoci, no?-va preferir fer-se doctor en dret i posar-se a treballar en una casa d’Assegurances i Riscos Laborals, quan això era del tot una novetat en el món. Un llepafils, vaja, segons el seu punt de vista. Mai va arribar a saber del cert què era el que jo feia, ni si feia res que servís per a cap cosa, com em consta que li passava també a vostè amb el seu pare, que mai va saber del cert on era que feia feina, i ni si era professor, mestre, doctor, o catedràtic, ni quantes titulacions tenia. De fet, ho sé perquè el temps que vaig dedicar-me a la metempsicosi, em va arribar la visió que en el seu soterrar, el de son pare, algun amic seu, de son pare, encara li va preguntar, a vostè, on era que feia feina, tot i que li confessava que son pare, el de vostè, li ho havia dit, però que no ho recordava –com segurament tampoc ho recordava son pare, el de vostè.

Si a aquestes desafeccions li suma el meu vegetarianisme impenitent entendrà que la separació paterna estava garantida. Tot el que a ell li semblava l’ascensió en l’escala social a mi pareixia que em plaïa de descendir-ho. La meva amistat amb alguns artistes del vodevil arribats de Galitzia el posava frenètic. Cada vegada que a la taula jo em dedicava a separar les proteïnes d’origen animal mon pare rebufava. Ja sé que a vostè li passava el mateix de petit. Sa mare li posava el plat d’arròs caldós davant i li revenia tot el mal del món, i les mirades del pare acusador afegien força perquè el mos no passés avall. Clar que aleshores encara tenia mare i, tot i les mirades del pare, li oferia l’alternativa d’una suculenta truita i unes llonganissetes que vostè es cruspia amb delectació, quasi feroçment, amb la voluntat de demostrar-li a son pare que n’era capaç, de menjar. De parlar, encara no. Jo, fins que no em vaig valdre econòmicament, vaig haver de menjar el que mon pare imposava. I parlar, poc o gens. Amb el temps vaig poder fer la meva. Per exemple, dormir amb les finestres obertes de bat a bat, fes la temperatura que fes, seguint les instruccions del senyor Armand Blume, a qui, per cert, coneguí a Marienbad (Marianske Lazne, en txec). Gran persona i un avançat al seu temps, en matèria de cura del cos. Malgrat que la meua mort per tuberculosi segurament hi tingué a veure amb la ventilació, no li ho retrac, i celebro que el seu pare, de vostè, seguís el fill, d’aquell.

Hem crescut entre gegants, al capdavall. Jo vaig morir abans que el món baixés la finestra, fet que tan bé explicà l’il·lús Stefan Zweig (a qui li hagués anat força bé de seguir les indicacions de Martin Buber o les ambicions de Max Brod; àdhuc la visió de futur de George Steiner; i encara millor, preguntar-se, com va fer Thomas Mann al Dr. Faust, què vàrem fer malament?, i seguir viu), de final sobtat. Em consta, per allò de la metempsicosis de què li he parlat, que els meus pares varen tenir un final ben trist, també. Si ho hagués sabut abans, segurament, la Carta al pare hauria mantingut un to menys taxatiu. Aprofito, aquí, si vostè m’ho permet, i sé que hi estarà d’acord, per homenatjar els nostres pares. Varen fer el que varen poder. Sabien el que sabien, que no era poca cosa per a la seva època. L’única qüestió que ni l’època ni ells tampoc no tenien gens assumida era l’educació en intel·ligència emocional. Cent anys després, malauradament, sembla que estem igual. Així que recordem-los com allò que foren, els nostres herois, el temps que varen poder-ho ser. Si li sembla bé.

Atentament seu, doctor Franz Kafka.

 

PE. Pel que fa a les mascaretes, res; pensi-hi als heterònims d’un contemporani meu que vivia identitats a cabassades, i les barallava a dojo (pobre Pessoa, altre d’orelles fines i barret incorporat, que vivia amb dues tietes). Qui vol saber, realment, com és la gent? Millor deixar-ho córrer per no haver de fugir cames ajudeu-me.

 

[i]Pare, Sean Connery ha mort. Un actor que se t’assemblava, i molt. Tu ho sabies i et deixaves fer. (Recorde que les meues amigues adolescents et miraven d’esquitllentes, i no s’estaven de fer algun comentari d’afalac, cosa la qual, ho haig de reconèixer, a mi em descol·locava, perquè òbviament llurs mirades passaven per sobre de jo, tot i que no em molestava gens, al contrari, pensava, bé, de tot plegat, alguna cosa quedarà; cosa la qual el temps ha desmentit). El veneraves, ja ho sé, sobretot de James Bond (1963-1983) També a Montgomery Clift (Jo confesse, 1953, Alfred Hitchcock), Rock Hudson (Escrit en el vent, 1956, Douglas Sirk), Burt Lancaster (totes, 1946-1990), Marlon Brando (Un tramvia anomenat Desig, 1951, Elia Kazan), Charlton Heston (Ben-Hur, 1959, William Wyler), Kirk Douglas (Espàrtac, 1960, Stanley Kubrick), Yul Brynner (Els reis del sol, 1963, J. Lee Thompson), Omar Sharif (Doctor Jivago, 1965, David Lean), i altres. James Dean, no, el consideraves un ‘guapet de cara’ sense gràcia. Obvi. Fins i tot l’Anthony Quinn, sobretot de Papa (Les sandàlies del pescador, 1968, Michael Anderson); no et cansaves de repetir-ho. Un sibarita, vaja, tot i que les sales de cinema no et feien el pes. La vida social que implicava atansar-s’hi més aviat t’incomodava. La gent no sabrà mai que, exhibicionista com eres en algunes coses, resultaves força tímid, en realitat.

De la dèria esportista, que mai et va abandonar, recordes quan de gran et vares fer jugador de frontó al Club de Tennis de Tavernes, i vares arribar a veure-te-les amb jovenots de cama llarga? Quina exposició de potència! D’aquella època, després, quan et movies amb dificultats, et venia, en la figura de Rafa Nadal, la imatge del nin que hagués fet fortuna amb el físic si hagueres trobat patrocinador esportiu, en qualsevol de les seves modalitats, excepció feta de La Marató, recorda, perquè, com reconeixies obertament, això de córrer t’avorria, i molt. Si eren negrets, ho entenies, per allò de les condicions de vida a Àfrica. Eres més d’explosió que altra cosa tu, pare. No ens consta, però, que la teva afició al manacorí, de qui vares arribar a tenir una foto a casa (que hem retirat en saber que el manacorí rebrà d’Isabel Ayuso, la presidenta de la Comunitat de Madrid, la Gran Creu de l’Ordre del Dos de Maig, “per ser un orgull per Espanya”, cosa que, n’estic segur, entendràs), inclogués les preferències llur, Real Madrid, Monarquia, o les aspiracions nobiliàries d’aquell, cada dia més allunyades, efectivament, vista la distància a què s’ha situat l’Emèrit. Resulta entranyable la història que ens contares de petits de la xufla d’or, atorgada pel Generalíssim, una mena de paròdia del règim orxater, de sang d’orxata, en què vivíem, segons els madrilenys. El dia del teu soterrar un familiar em preguntava si no entrava a veure’t, quan els responsables del tanatori avisaren el públic si algú volia acomiadar-se de tu, i jo vaig dir-li que no, amb el gest. Qui vol veure de mort a qui de viu fou tan trempat? Ho haguesses aprovat, certament.

Pare, parlar, vàrem parlar, però no tant com sembla que la petaves amb el xicot que et cuidava els darrers mesos, aquell colombià instal·lat al poble. Al tanatori, assegut al lloc dels familiars, passava perfectament per un fill més, més que no pas jo. De fet, era qui se’n duia els condols d’aquelles persones que hi entraven i tot d’una no sabien ben bé què feia ni qui era aquell jove tan quiet devora el finestral d’exposició. A mi ja m’anava bé escapolir-me i poder-me dedicar a saludar coneguts i xerrar, després de tan de temps, sempre és molt de temps, sense coincidir, i no haver de quedar petrificat al racó. Ja em coneixes. No m’esperava tanta afluència al lloc, ho reconec, i la falta d’experiència tampoc no em deixava gaire clar quina era la meva posició, funció. Era la primera cerimònia luctuosa on era assenyalat, i ja saps que jo també sóc tímid. Més aviat ho vivia com un acte social de retrobament, i no pas d’adéu. Fins que va arribar l’hora de partir. De sobte, tota la gent que s’havia aplegat pareixia mirar-me, jo ho creia, i segurament es mereixien unes paraules d’agraïment que en aquell moment no vaig saber, o poder, oferir-los: són aquestes, pare.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací