Encara hi ha sectarisme

Al si de l’esquerra continuen existint actituds que considerava superades, es tracta de residus del sectarisme que ha estat present en la nostra història. Durant el combat contra la dictadura franquista, aquest sectarisme es manifestà de forma clara afectant a les relacions entre els comunistes oficials i la gent situada a la seua esquerra. Una part de l’ esmentat sectarisme era l’herència del stalinisme, perla seua banda, la nova esquerra o els corrents més crítics, dins del quals vaig situar la meua praxis, inventarem altre sectarisme, el qual implicava atribuir als comunistes l’acostament i la col·laboració amb la dreta i la burgesia, abandonant, per tant l’objectiu de la revolució.

La dicotomia i contradicció al si de l’esquerra que lluitava – del PSOE no parle puix va estar absent en la lluita- tenia moltes connotacions i es manifestaven a la practica a les empreses, als barris, a la universitat, o siga a tot arreu. Reformistes i esquerrans intentaven capitalitzar les lluites, o siga que aquestes s’orientaren en un o altre sentit, confrontant posicions i jugant a veure qui s’emportava el gat al aigua. Òbviament, també existia unitat d’acció,puix la repressió en unia al mateix sac.

Amb la democràcia, tant el reformistes del PCE com els radicals o esquerrans van ser desplaçats per un partit que ressuscitava gràcies a l’ajuda internacional i alguns sectors econòmics: el PSOE. Canviaren les circumstàncies, heretarem, però, una part del sectarisme del moment anterior, afegint-ne nous continguts. Així, doncs, noves organitzacions, però, sentiments i vells o nous greuges. Antifranquistes ahir, hui en altres militàncies, no oblidarem antigues controvèrsies. No deixem costat als personatges que han trobat en la democràcia espais de satisfacció personal i càrrecs, amaguant el seu passat però mantenint ressentiments envers a altres opcions. Situació que des d’altres espais es considerada com una mena de traïció.

En actes o comentaris que vinc fent amb ocasió de la presentació dels meus llibres, m’ he trobat amb persones d’esquerra que generalment son obertes o raonables, però, que quan dones la teua visió et diuen quelcom com: “vosaltres estàveu desconnectats de la realitat, tinguéreu molts errors”. Cert, errarem, sobrevalorarem les condicions, cosa que he admès, ah! però, quan lis dius que ells o elles també en tingueren d’errades, no ho volen admetre. Aquesta actitud de negar-se a revisar les decisions o les línees evidencia, doncs, que continua existint allò de bons i dolents.

Doncs, reconèixer els errors del passat, i tanmateix del present, pot ser una bona teràpia, puix evita el ressentiment, ja que aquest naix de la idea de que altres son els que s’equivoquen i els responsables del resultats dolents. Reconeguem-ne els errors podrien evitar la seua reproducció, i alhora, obrir més vies de col·laboració. Les noves generacions, que son les que actualment tenen al seu abast la gestió de la vida política, viuen altres situacions, però, crec que sense adonar-se’n reprodueixen amb versió actual o moderna certa dosi de sectarisme, les contradiccions en relació al govern de coalició, les picabaralles internes i externes, alguns incidents al si del Botànic, tenen eixa connotació sectària, en la versió diguem-ne més actual.

Vull ser optimista, i veure la qüestió en termes positius, això em motiva a escriure un paper com aquest, tot i considerant, que algun lector podrà trobar algun element per entendre i superar alguns que altres conflictes i descords. Tothom pot errar, tots hem errat en ocasions, podem, però, treure lliçons dels errors.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací