La granja del diner

PLACA COMMEMORATIVA. En 1913, durant un sopar d’amics on Soddy els parlà dels seus descobriments, l’escriptora i metgessa Margaret Todd suggerí el nom ISÒTOPS (el mateix lloc , en la Taula Periòdica).
PLACA COMMEMORATIVA. En 1913, durant un sopar d’amics on Soddy els parlà dels seus descobriments, l’escriptora i metgessa Margaret Todd suggerí el nom ISÒTOPS (el mateix lloc , en la Taula Periòdica).

Una forma d’enunciar el primer principi de la termodinàmica consisteix a afirmar la impossibilitat del mòbil perpetu, que torna més energia que la que li entra, i Frederick Soddy també l’emprà, amb un sentit en absolut metafòric, en la seua crítica a l’economia ortodoxa. Ja en Economia Cartesiana (1921), assenyala: “els principis i l’ètica del dret humà i de la convenció no han d’anar en contra dels de la termodinàmica”. Més avant, les referències al mòbil perpetu apareixen explícitament en alguns capítols de Riquesa, Riquesa virtual i Deute (1926).

En un apartat del capítol IV, titulat “La Teoria de la Riquesa generadora d’interés” diu Soddy: “Les classes més educades i silencioses, de fet, ara solen considerar la concepció física de riquesa (v.gr. els béns reals, aliments, combustible i similars) com una tosca i grollera idea de la qual ha sorgit la civilització. Per a ells civilització significa una etapa de la societat molt més avançada, i un “progrés” en el que la gent rica obté l’oci a perpetuïtat sense cap esforç, com a pagament d’interessos en alguna forma de deute comunitari”. Soddy posa com a exemple els interessos que rebien els rendistes rics (a qui es refereix en la cita de dalt) per l’ús de llurs possessions, o per la inversió en bons de guerra o en “consols”(abreviació de “consolidated annuities”, bons que retien interessos indefinidament).

Més avant contraposa el punt de vista del rendista al del productor de riquesa real, que personalitza en el treballador manual, però que sense dubte també predica del treball intel·lectual i creatiu: “(...) no hi ha dubte que les opinions del treballador manual (v.gr. sobre el “Treball”), tant si són o no, tosques i poc sofisticades, estan en estricte acord amb els fets de la vida i les lleis físiques que regulen la producció de riquesa (...) Un home amb, diguem-ne, 20.000 lliures invertides al 5% gaudeix, sense treballar, d'un ingrés de 1.000 lliures a l’any, i els seus hereus i successors després d'ell (...) Consumint riquesa cada dia de les seues vides, sempre tenen la mateixa quantitat que al principi. Això no és física i no és economia. Com tots els presumptes exemples de moviment perpetu, és un truc.

Un truc que sembla haver arrelat en les concepcions comunes i compartides per la humanitat, com anticipa al mateix capítol IV, on apunta elements per entendre l’origen de la confusió entre riquesa i diner: “L’antiga jurisprudència grega i romana no s’ocupava, per descomptat, de la vertadera naturalesa de la riquesa, aleshores completament més enllà del poder dels mortals per entendre-la (...) sinó dels drets i deures dels individus que posseeixen propietats, que incloïen els esclaus i llur treball. Els sistemes moderns de dret que afecten la propietat no s’han actualitzat amb el nostre coneixement de la riquesa i es basen sobre manera en els antics codis. Es refereixen principalment als títols legals de riquesa (...) És natural per l’home comú, per a qui el diner o qualsevol títol similar de riquesa normalment és per complet equivalent a la riquesa, que considere el diner com a riquesa”.

I al capítol V retrocedeix a la gènesi de la servitud i del senyor latifundista, del terratinent, tractant d’explicar-se el mòbil perpetu que han construït les classes riques rendistes del diner, un dispositiu que els permet obtindre riquesa real sense aportar treball, d’obtindre el flux de matèria i energia necessari per a gaudir de la vida sense aportar-hi l’energia corresponent: “Ja que amb anterioritat, la propietat de la terra (que amb el Sòl que cau sobre ella, proporciona un ingrés de riquesa) assegurava en forma de renda, sense treballar-la ni servir-la, una participació en la collita anual, i sobre la qual una classe sofisticada i ociosa podia establir-se permanentment, aquesta època sembla haver concebut l’absurda noció de què el diner, que pot comprar la terra, ha de tindre, conseqüentment, el mateix poder de producció d’ingressos.

I en un passatge que rememora Aristòtil i llur intuïció de què hi ha quelcom estrany en què el diner s’engendre a si mateix (vore “El crèdit amb interés”), ens esbossa, analògicament, el que podria ser una granja de diner: “(...) el diner, en llur sentit original, quelcom per a ser intercanviat per riquesa, no té poders d’autoreproducció. Com una reserva o provisió per a comprar béns, disminuiria en quantitat, com el sabó quan s’usa per a llavar. Tanmateix, prestat a algú i enterrat al soterrani d’algun banc, com la llavor en la terra o l’aviram ponent ous, reprodueix llur espècie(1).

El posseïdor de diner pot usar-lo com a mitjà d’intercanvi de forma immediata, o guardar-lo i retardar-ne l’ús, en el qual cas diem que acompleix la funció de depòsit de valor, atorgant-li al propietari la facultat d’eludir la degradació de la riquesa real, que el pas del temps malmet, podreix o arruïna. Fins aquí no es viola cap llei de la termodinàmica. Però interpretant Soddy, si el propietari del diner el presta amb interés, crea una màquina de moviment perpetu (durant els terminis del contracte), ja que, quan recull els interessos pot canviar-los per riquesa real (que ha costat inputs d’energia) i gaudir d’ella, mantenint, però, el principal del préstec. Una màquina que ret més que el que rep i que, com ja sabem, solament pot funcionar si hi ha truc.

El truc ha de ser, naturalment, el mateix que el de la roda d’Orffyreus: un subministrament encobert d’energia des d’una habitació adjacent. El motor perpetu de l’interés en diner necessàriament rep, en el moment de la conversió dels interessos en riquesa real, un proveïment d’aquesta des de l’exterior de la màquina. Un subministrament el rastre del qual caldria seguir per comprendre’l amb detall. El barandat a derrocar per a destapar la cambra adjacent és, però, molt més ferm i subtil. Està erigit, crec, sobre la confusió alimentada per l’economia ortodoxa que Soddy denunciava: atribuir al diner, que és una promesa d’intercanvi per riquesa, la condició de riquesa real.

(1) Els diners passen de mans en mans en les compravendes. El símil del sabó val si es considera solament el punt de vista del comprador, propietari de la reserva.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací