‘Corruptèsia’

Tinc uns escrits fets en 2011 i oblidats en una carpeta que hui he començat a rellegir. El primer parlava de la corrupció en terres valencianes.

En aquells temps la censura d’obres de teatre o d’exposicions fotogràfiques i l'assetjament a persones que en parlaven del tema fou costum. Alguns coneguts valoraven aquella situació de manera «conservadora» amb frases com: “qui no vulga pols que no vaja a l'era” o “qui estiga bé que no es moga”.

És evident que l'olor a podrit era massa forta per no sentir-la i que moltes persones vàrem reaccionar, encara que no sé si amb suficient força.

Hui, quasi deu anys després, continue dubtant de la intensitat d’eixa reacció, de la nostra passivitat quotidiana, de la por a la repressió. Tal volta «el poder» comprengué ràpidament la lluita que s’encetava i aconseguí limitar el camp de joc, tal volta som una espècie massa gregària i necessitem líders extraordinaris. Líders més humans que els humans.

Enguany s’ha afegit a la crisi ètica la crisi vírica i hem vist les vergonyes humanes de quasi tots eixos «líders». Hem vist que, en general, no estàvem preparats per a enfrontar un repte sanitari mitjanament greu.

Ara, amb la carasseta tapant-nos la boca, mire més atent als ulls i veig els efectes de l’anestèsia del confinament i de la distància social, i tinc la sensació que la corrupció aprofitarà l’esglai amb nous «events» faraònics com eixe «hospital de pandèmies» a Madrid.

Torneu a sentir la forta pudor d’un sistema podrit?