Boira XXI

Catedràtic de Llengua Valenciana i Literatura (2009), Doctor en Filologia (Teoria dels Llenguatges, UV, 1996), Llicenciat en Filologia Hispànica (UNED, 1991), Llicenciat en Comunicació Audiovisual (UV, 1997). Publicacions a IDEE, Discurso, Signa, Gramaycal, Tropelías, L'Arc, i el llibre Cifesa, mite i modernitat (els anys de la República), Eixam, 2000.

EPÍLEG

 

I

 

Hi ha l’olor dels nins petits, que olen distints de les persones altres, o això diuen tots, onsevulla; i hi ha l’olor dels pobles, que ensumem invariablement de forma diversa a com fem amb les ciutats, i això també és una certesa generalitzable, arreu; i hi ha els llocs comuns de cada temps, que cada època posterior analitza i estudia, indefectiblement, sempre; i hi ha les coses que ens veuen passar, immutables, i es demanen on és que anem i què ens duu a canviar d’esquemes tan ràpidament, si ni remotament els marges que ens observen muden semblantment de llurs posicions, escèptics a tanta cridòria, a tanta variabilitat, quiets i muts, divertits i enjogassats de copsar aital renou. Hi ha les roques quasi humanes i les persones ben bé minerals que ocupen els espais que fan de frontera entre la immobilitat gairebé absoluta que ens acull i la variabilitat incessant que es cou al cossiol de l’humà. En aqueixa escletxa rau el ver intercanvi i les negociacions que perllonguen l’existència llur, sempre excedida i apassionadament iniqua. Les traces que deixen els nouvinguts a l’espècie i les llars als narius són les nostres fites més reeixides, l’ADN que ens certifica la perdurabilitat.

Les dones de ficció del XIX s’havien d’arrossegar pel fang per tal de pagar la penyora de la moralitat, en mans dels hòmens, i acabar vençudes pel suïcidi, ja siga en la forma del verí més dolorós o dels camins de ferro ignominiosos, quan no per la ruïna econòmica, social o familiar, allunyades, en tots els casos, dels seus entorns primigenis. La vida els era breu, el temps que feien bona olor i s’estaven per depilar-se amb cura, les hores de cintura estreta i un cert domini de l’ortografia. La niciesa del món els ho exigia; senzillament, estaven per fer bonic i il·luminar la fosca immensa que travessava les planures fredes de l’Europa central, des de París fins Moscou, un bosc aristocràtic de genealogia ben precisa i acotada, per on la burgesia financera i comercial més avançada pretenia de passejar-se a qualsevol preu. Flaubert, Tolstoi o Proust ens han dibuixat a la perfecció aqueix estat de les coses, amb la delicadesa escaient i el coneixement profund i necessari, i sempre des de la moralitat en mans dels hòmens, pròpia del segle XIX, o començaments dels vint, els llocs comuns d’un temps, que ara ens permetem de visualitzar i qüestionar, mesquins com som.

L’obac ens guarda de l’exposició constant, però també la franquícia, l’eterna presència arreu del món, que és la proposta del pragmatisme anglosaxó imperialista, exhibicionista, en comparació amb el positivisme francòfon d’arrel individualista i cartesiana, o amb l’ideal romàntic alemany. L’obac és raure a la cova del catolicisme més ranci, a l’aixopluc de l’escolàstica més rabiüda, la unicitat espiritualista, per exemple, de l’espanyolitat carpetovetònica. Enfront, però justament per excés, el sol perpetu de l’imperi. Hi ha, però, camins que, sense ser personalistes ni imperiosament globals, s’obren a la comuna predisposició de la raó compartida, quasi en silenci, des de les terres altes d’Escòcia, en forma d’il·lustració de clans, saber a l’abast de la gent de la terra, indissolublement lligat a l’ésser del lloc, precisament per ser-ne conscient del poc recorregut que li era franc de pas davant la incommensurabilitat del veí, i així el seny català, que no és sinó la versió nostrada del sentit comú, la prova positiva de l’acord general d’una gent d’una terra. I ara és l’hora de fer-ho real, de la mà de l’imperi, si cal.

En el món on els androides somniaven xais elèctrics una cabra viva costava el sou d’uns quants anys d’un detectiu com el Rick Deckard, retirador dels Nexus 6, la durabilitat dels quals, per cert, era d’uns quatre anys, aproximadament. El luxe, en un entorn assecat per la pluja nuclear, era la vida, sense més additius. Una aranya, una gripau, un mussol, un xai, un cavall – això ja era una qüestió d’alt estatus, inassolible per a un funcionari a sou-; saber-se humà, i prou, era la clau de volta de la diferència entre els elements artificials o no. Aquesta història s’escrivia pels volts de 1965, en plena guerra freda, poc després de la crisi dels míssils de finals de 1962 i una mica abans de les revoltes de 1968. La vida i prou. Si un prototip volia fer-li mal a un humà bastava en fotre-li la vida a la mascota viva que pogués tenir. Era la reivindicació de la vida després d’un hivern llarguíssim de pols radioactiva. La vida i la capacitat d’empatia envers la vida, que els replicants ja no tenien. Any 2014, em demane si les noves tecnologies de la comunicació saben res d’empatia humana, o la cancel·len?

Les dones de ficció del segle XX, algunes, encara es valien de la complicitat de l’home per assolir els seus objectius, en la versió amable, en el sentit de voler compartir amb ell els guanys, ja siga amicalment o al si del matrimoni, àdhuc; o en la variant dolenta, on únicament el feia servir d’escala ascendent, de kleenex d’usar i llançar, lícitament, després d’haver suportat coses que no es podien ni esmentar. El segle XXI obre les portes a la dissolució total del compromís, aparentment de doble direcció. Però només és la dona qui s’allibera de l’home; la reproducció, ara sí amb caràcter absolut, depèn d’aquella, i prou. La perdurabilitat de l’espècie –i l’olor de les llars li és inherent- ja és cosa de dones, únicament i privativa. M’imagine un futur mancat de tràgiques dependències castradores per a la dona, cada cop més centrada a conduir les regnes de les seues possibilitats, tant les professionals com les personals, les públiques i les privades, totes, però, adobades d’afectuosa empatia envers l’humà, condició indispensable per poder seguir olent a nin i a casa.

En blanc.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací