Divagant sobre l’interés

Agricultura a l’antic Egipte (Font: egyptprivatetourguide.com)
Agricultura a l’antic Egipte (Font: egyptprivatetourguide.com)

Segons els manuals d’economia ortodoxa el diner és “mitjà de canvi, depòsit de valor i unitat de compte”. També és mercaderia, però solament es ven i es compra quan es paga una quantitat d’una moneda amb una quantitat d’una altra (incloent-hi les criptomonedes). En els dominis d’una determinada moneda no es ven diner, ja que solament consistiria en l’intercanvi d’una quantitat per ella mateixa. En el seu àmbit, com a mercaderia, el diner es presta amb interés.

I ara sí, els préstecs es poden vendre i revendre, obrint un enorme ventall de possibilitats per l’ús del diner com a mercaderia(1) que, com apuntí en “El diner. Preguntes rellevants”, crec que estan al darrere de la desmesurada embranzida de la crematística(2) financera, del continu increment del deute, del creixement insostenible, de l’eixamplament de l’escletxa de la desigualtat, i també (com exposí a “La granja del diner”, comentant Frederick Soddy) del truc que fa funcionar l’artificiós mòbil perpetu de la màquina de l’interés.

En el nostre denominat “estat del benestar”, per sempre atacat i amenaçat, no mai assolit en plenitud, i que en tot temps ha deixat un rastre d’exclosos i malestants, existeixen també mecanismes de retribució que tenen l’aparença de motors perpetus, proveint amb riquesa real a receptors que no fan les corresponents aportacions: per exemple, el de pensions intergeneracional i el de subsidis. Els perceptors reben periòdicament un subministrament de riquesa real en forma de diner per a ser intercanviat per aquella, però el rastre és completament explícit, senzill de seguir, i no podem parlar-ne de truc. Els subsidis són l’intent de temperar la insolidaritat d’un sistema que deixa un col·lectiu sense feina i ingressos, i són pagats pels pressupostos de l’estat amb els impostos dels contribuents. D’altra banda, els pensionistes del present pagaren per la seua pensió en el passat, quan contribuïren per mantindre els seus majors, i són mantinguts pels actuals treballadors, que esperen ser-ho pels futurs en l’avenir.

Tanmateix, la màquina de l’interés si que té elements que permeten parlar-ne de truc, ja que el mecanisme d’extracció de riquesa real que l’alimenta no està explicitat i difós per tal que l’home comú el puga comprendre. El meu supòsit és que els canals pels quals es nodreixen els interessos són diversos, amb una casuística múltiple i difícil d’esclarir pel no especialista. I si esperem que l’especialista ens ajude, hi ha, però, una complicació: l’economia oficial i el seu ensenyament són deutors de la visió ortodoxa, així com els mass media i la indústria de l’entreteniment, poderosos divulgadors d’eixa perspectiva. Una visió ortodoxa que mai no ha reconegut la pertinència de l’anàlisi, que comentí a “La granja del diner”, d’un oblidat, i mai pres en consideració, Frederick Soddy. Un reconeixement necessari i previ si es volen buscar i divulgar explicacions.

No sempre l’interés s’ha pagat en diner. Ja a l’Egipte faraònic està documentat l’interés del 50% en gra que es pagava pel préstec de gra: l’hemiolion(3). Alguns prestataris el necessitaven per la sembra, i d’altres pel consum (potser llauradors que havien esgotat ses existències i encara no havien segat la propera collita), i significava, per exemple, deure 6 sacs de gra (4+2) per 4 sacs de préstec. L’hemiolion pot paréixer excessiu, i més considerant que el prestador ja obté un benefici prestant el gra sense interés, si obté gra fresc en retorn, havent evitat els perills del deteriorament durant l’emmagatzematge del gra que ha prestat. En qualsevol cas és tracta d’economia productiva, i el primer principi de la termodinàmica es manifesta amb claredat en la reproducció i multiplicació dels grans (amb l’energia del Sol a la base de la funció clorofíl·lica, del cicle de l’aigua, i del treball del llaurador).

No he trobat, en els passatges de l’Ètica i la Política d’Aristòtil on el filòsof reflexiona sobre el diner i l’interés, cap menció a l’hemiolion ni al préstec de cereals, però sens dubte coneixia el que era també una pràctica en el seu temps i en la posterior era romana (especialment en les províncies orientals)(4). Que el diner no tenia les propietats de reproductibilitat dels cereals i d’altres gèneres es tenia en compte en el fet que la taxa del 50% en els préstecs en diner era considerat usura i prohibit per llei(3). I així, puc imaginar Aristòtil pensant en la reproducció “natural” dels cereals, i en el rendiment mesurat en grans collits per cada gra plantat, que pot subministrar l’interés pagat en grans, una reproductibilitat que no està en la naturalesa del diner(5), i per la qual raó l’interés en diner dels préstec de diner no li semblava admissible.

El tema és més complex, i seria estrany negociar en màquines l’interés pel préstec d’una màquina, principalment (a més de les diferències de reproductibilitat comparades amb les del gra o el bestiar) perquè per això tenim la principal funció pel que fou concebut el diner, el de ser mitjà d’intercanvi. A aquest interés en diners pel préstec d’una màquina li diguem lloguer, i pense que necessitem distingir entre els dos conceptes per fitar els dos dominis de la classificació de Soddy, la riquesa real (que de vegades ret un lloguer) i la riquesa virtual (amb l’interés com a mecanisme de multiplicació). La primera lligada a l’economia productiva sotmesa a les lleis de la termodinàmica i la segona, rebel contra aquestes lleis, i a la que diem economia (millor crematística) financera.

 

(1) Els procediments ideats pels enginyers financers que provocaren la crisi de 2008 són un bon exemple d’eixes possibilitats.

(2) En nota al peu de “Divagant sobre la riquesa” comentí el significat de “crematística”.

(3) Heqanakhte and the origins of hemiolion. Tomasz Markiewicz. The Journal of Juristic Papyrology. vol. XXXVI (2006).

(4) El préstamo de géneros y el vilicus iniquitatis. Álvaro d’Ors. Anuario de historia del derecho espanyol (1984).

(5) Recorden que en aquell temps les propietats del diner estaven contingudes (diner tangible) en metalls nobles producte de la mineria (i de les rampinyes de guerra), on regeixen processos d’extracció, no de reproducció.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací