La Voluntat del Nan (a)

Catedràtic de Llengua Valenciana i Literatura (2009), Doctor en Filologia (Teoria dels Llenguatges, UV, 1996), Llicenciat en Filologia Hispànica (UNED, 1991), Llicenciat en Comunicació Audiovisual (UV, 1997). Publicacions a IDEE, Discurso, Signa, Gramaycal, Tropelías, L'Arc, i el llibre Cifesa, mite i modernitat (els anys de la República), Eixam, 2000.

0.- Preliminars. En primer lloc hem de dir que ens sentim profundament agraïts a la història, i no sabríem especificar si a la que fan els homes o els dimonis, de poder parlar des d'aquesta tribuna en una llengua que ha estat tan i tan arraconada; i afegiríem que de bon començament. Efectivament, a mi m'agradaria que em passareu els mots adients -passeu-me els mots, deia J.V. Clar- per tal de poder parlar, aquí i ara, sense que s'haja d'explicar res més. Deixaré de sortir de casa i córrer el passeig i el plat de l'arròs caldós no fumejarà més per entre les bardisses, ma mare encalçant-me. No faré més foc ni pujaré als terrats d'estiu a fer l'espantall amb trons de bac. L'ocellam i la brama dormiran tranquils el meu silenci de pesseta i ja mai més s'oirà el crit a taula i la prohibició de jugar a futbol al carrer i els traus de pedra cicatritzaran per sempre més. El vell emmudirà i el xiquet deixarà d'ésser també al·lot i noi.

1.- Quadres. L'home, essencialment, és una estructura viva de gairebé vint duros de valor en el mercat químic, però, sobretot, és un organisme capaç d'emetre missatges, i també de rebre'n. Aquesta capacitat de generar estructures fòniques amb intenció de sentit, sintàctica de la vida, ja ha estat estudiada per gent com Chomsky, i vista també la relació entre aquesta producció lingüística i la ideologia social inherent per persones com Augusto Ponzio o Ferrucio Rossi-Landi, o Bofantini i els seus treballs d'actualització sobre Peirce i la semiosi il.limitada.

En certa ocasió un psiquiatra belga, Jacques Shotte, li comentava a Jacques Le Goff que les malalties mentals podien tenir llur origen en les oposicions binàries alt/baix, dreta/esquerra, fora/dins, etcètera. Nosaltres aniríem una mica més enllà i afirmaríem que la sintàctica de la vida té les seves arrels més profundes precisament en aquestes oposicions. Si anàvem a escodrinyar els fonaments bàsics d'una llengua, crec que allí podríem trobar coses com aquesta: imagineu-se l'espai tridimensional; l'eix de les ics “X” contindria en el seu extrem positiu la paraula DRETA, i en el seu extrem negatiu la paraula ESQUERRA; l'eix de les coordenades "Y", en la seva part positiva, contindria la paraula DALT, i en la negativa SOTA; el de les profunditats, l'eix de les "Z", contindria les paraules DINS, pel que fa a la vessant positiva, i FORA, pel que fa al pol negatiu. Açò no és altra cosa que la nostra representació mental i física de l'espai euclidià, si afegíem el paràmetre temps.

No és, potser, el moment de fer una història del concepte temps en el nostre món occidental. Basta, de moment, que retinguem que és un concepte que pren un cos i una virulència important en el nostre imaginari col·lectiu quan el relacionem amb la velocitat. I molt més concretament, amb la velocitat de comunicació. Aquest fenomen esdevé amb l'arribada del món industrialitzat i amb allò que hom ha volgut batejar com la societat de la cultura de masses. Aquesta societat es caracteritza, entre altres coses, per tenir, també, una cultura feta a la mesura de tothom, una cultura de consum i popular; que enganxaria amb aquella cultura tradicional feta, ara sí, a l'abast dels nous representants de la base del poble: el proletariat. Però feta per ells mateixos. I això és una cosa que nosaltres no tenim gens clara: el fet que fos el proletariat la classe social que provoqués l'aparició de coses com la premsa, el cinema, la ràdio o la televisió.

El temps és un paràmetre fonamental en la nostra cosmovisió del món; i ho serà, molt més encara, amb l'arribada dels mitjans de comunicació de masses tradicionals, suara esmentats, i als quals hauríem d'afegir l'ordinador i les seves possibilitats, les noves tecnologies.

Retinguem, doncs, que aquell espai euclidià, aparentment immutable, es veu amenaçat pels temps de la comunicació (deixant de costat l'amenaça que representà en el seu moment la Teoria de la Relativitat d'Einstein).

On abans dèiem: més alt, més bo...ara oïm: abans que, després que, més ràpid que, etcètera. Fonamentalment, i pel que fa a la sintàctica de la vida, hem substituït un valor que durava en el temps, i per tant independent d'ell, per un altre valor, que és funció absolutament del paràmetre temps.

La nostra sintàctica de la vida que s'havia habituat a fer inferències com ara "A és B", després d'estar un bon grapat de temps fent-ne del tipus "A", "B", "C", etcètera, i que havia arribat posteriorment, a fer-ne del tipus "A és com B", permetent-se el luxe d'eliminar els connectors i arribar així a la cosa més vella del món, i sobre la qual s'articula el sentit, si abans no passa per la panxa, això és, la metàfora, ara s'ha d'anar acostumant a les diferències presencials "per se": "A és A" no perquè puguem dir "A=A", sinó perquè hem pogut aconseguir que A siga "abans que" B. Les característiques de l'objecte ja no es tenen en compte a l'hora de fer les classificacions, sinó que només compta la seva presència anterior a una altra.

El temps és el valor que substitueix cap altre valor. La veritat, aqueixa cosa oculta que alguns encara s'entesten a cercar en algun espai, finalment hem aprés que és la conseqüència i l'efecte d'unes condicions de possibilitat determinades i l'acció d'un poder que genera un sentit.

Un discurs no genera cap sentit; sempre s'imposa sobre un altre discurs mitjançant l'acció efectiva d'un mecanisme, condició de possibilitat anomenada poder. Aqueix poder, ara, s'anomena velocitat de comunicació.

Massa sovint s'ha volgut definir què és una societat de masses; una societat de base econòmica capitalista i de consum, més urbana que rural, que dóna entrada a la dona, que té un espai cultural comú, que supera els estaments propis d'una societat feudal, que globalitza l'economia, la política, etcètera. Podríem afegir que és una cultura dirigida (verticalment), massiva (perquè arriba a tots), urbana i, per què no, conservadora (en el sentit de còmoda)? La massa és allò que, per definició, és indestriable, indivisible, mal·leable, amorf...és allò que no hem pogut classificar, definir, redistribuir segons uns paràmetres clàssics i que, a l'ensems, tenim perfectament localitzats. La massa és simplement allò que ens és desconegut particularment. És allò que provoca la sensació estranya d’allò que és desconegut i pròxim al mateix temps. La massa és l'altre.

Però hi ha més. S'ha volgut situar l'aparició d'aquesta mena de societat a les acaballes del segle XIX i començament del XX. Què i qui eren per a Ramon Llull els moriscos i els jueus? Òbviament gent a la qual calia cristianitzar mitjançant l'assimilació. Existia o no en la seva època un poder vertical que feia un discurs globalitzador que pretenia normalitzar-ho tot? Tenien o no tenien els romans uns sistemes de poder econòmic, militar, lingüístic absolutament verticals? Ja sabem que aquest imperi s'ensorra i apareixen, precisament per això, i altres factors, les llengües romàniques. Vàrem passar d'un sistema vertical a un altre d'horizontal durant l'alta i la baixa Edat Mitjana, però ja en la baixa Edat Mitjana apareix la voluntat dels petits nuclis cristians de redreçar-ho tot, l'estat de les coses, de normalitzar altre cop l'estat vertical del codi comunicatiu i tots els altres. L'eix euclidià que esmentàvem es torna a posar ferm i al lloc. Altre cop torna a imposar-se la diferència entre alt i baix, sobretot. Tot el procés d'assimilació de les noves terres que Jaume I porta a terme des d'un punt de vista polític és també una assimilació ideològica en nom de la creu i l'espasa. El caire propagandístic d'obres com les de Llull, Vilanova, mestre Vicent o Eiximenis en són una prova ben palesa que els mitjans de comunicació de masses, els mitjans de redreçament de l'ordre vertical, que passava per cristianitzar i culturitzar tothom en aquesta fe, existien ja.

Fins aquí cap problema, vist des d'una òptica postmoderna o complexa, que vol ésser una visió polièdrica dels objectes d'estudi. Nosaltres, ara, volem veure en les obres i vides dels autors esmentats una funció fonamentalment publicista. Com la que feia també Berceo des de Silos, o la que des de Silos es fa ara amb la gravació de DVD. Però, per què voluntat de redreçament del nan?

Com a catalans amb Estat-Nació no vàrem tenir el temps suficient per veure en l'altre una massa. Nosaltres no actuàrem com el francès del segle XVIII o l'americà del XIX. Nosaltres, entre els segles XIII i XV, que va ésser quan vàrem tenir veu pròpia, ja articulàvem una veu d'acusat enunciant un jo acusatiu. Teníem voluntat de propaganda i voluntat de convertir heretges, però era encara una voluntat de nan petit en estat de bolquers. I crec que fou millor així, però ens ha anat com ens ha anat. L'expulsió dels moriscos fou cosa dels castellans. El cas dels xuetes de Mallorca sí que fou cosa nostra. Encara es podria dir més. Els únics culpables que nosaltres continuem sent uns nans som nosaltres. Jaume primer va repartir la corona. El compromís de Casp ens el menjàrem tots solets. Ja aleshores no teníem voluntat de poble, només voluntat de nan. I potser, repetesc, fou millor així. Quan tots els pobles d'Europa començaven la cursa de convertir-se en Estat, nosaltres no érem més que la rialla dels veïns. Fins i tot Alfons el Magnànim marxà a Nàpols deixant la dona castellana a València, sabedor dels fets que haurien d'esdevenir, d'allò que ja estava passant. És creïble que una reina catalana de la València del segle XV comminés l'Ausiàs March perquè tornés un noi de quinze anys als seus pares? Això ja era cosa de la moral castellana. Però nosaltres no perdérem mai la voluntat de construir individualment. En el fons ja erem uns postmoderns de pensament feble.

3.- Nuclis de palla. Si anàvem a pams, podríem començar a lligar caps. La petita proposta, si la trobem, serà la de considerar, com ja hem avançat, la feblesa pròpia com un tret definitori de la cultura catalana. I no es tractarà, com em deia un amic polític -jo també ho soc de polític, però sense partit- de tornar-nos a considerar culpables de res ni d'immolar-nos; no. Però sí de fer una revisió crítica d'alguns aspectes. Simplement, de veure, en el petit espai de temps en què fórem Estat-Nació, segles XIII a XV, quins elements literaris foren els dominants i provar de relacionar-ho amb la postmodernitat, vist que de modernitat en tinguérem poca. I això per dues raons: la primera, perquè nosaltres, aquí considerarem la literatura com un mitjà de comunicació de masses de bon començament i no ens esperarem a l'arribada de la impremta; la segona, perquè considerarem aquesta literatura, la que es fa en català entre els segles XIII i XV, un reflex nitidíssim de les condicions polítiques de la Corona d'Aragó. Tampoc no es tracta de soterrar cap període de la nostra història. Només que ara enfocarem el nostre punt de vista cap allò que sempre ha estat considerat per tothom com el nucli clàssic de la nostra literatura, i de la qual ens atrevim a parlar sense ser-ne cap expert. El món ja en té massa d'experts. Això que vaja per endavant.

Podríem replantejar les qüestions i dir, per exemple, que la nostra fou una modernitat precoç que evacuarem d'hora, potser massa d'hora. Que els nostres models literaris en són pocs, però ben aprofitats. Que un cop i un altre es dóna la coincidència (?) de parlar dels mateixos temes i tractar-los de la mateixa manera. Que podríem aprofitar-nos, com que no som normals, en el sentit que no estem normalitzats per al món modern, que es compon d'Estats Nació, de parlar de la nostra literatura i de la nostra cultura deixant de banda ja la necessitat de fer-ho com si d'un discurs fet i complet, totalitzador, es tractés. Diguem-ho sense esbulls: som uns desitjants. Ens cau la bava quan veiem un espanyol normal. En aqueixa fissura ens podem instal·lar còmodament. Ningú no vindrà a fer-nos res si no pretenem aparentar normalitat. Hem de continuar sent submisos amb els qui varen guanyar la cursa de la modernitat, tot i ésser molt més carpetovetònics que ningú.

L'altre dia llegia que els premis literaris en llengua catalana estan passant del moment reivindicatiu (ja fa temps que varen passar) i lúdic, al marketing més impresentable; i això no està bé. Aqueix no és el nostre lloc. Sempre hem anat un mica endarrerits, des que començà la desfeta en el segle XIII; però, sobretot, vist que perdérem el carro en el XV, aconsellaríem de tornar-lo a perdre a les acaballes del vint / inicis del XXI. I ens explicarem. Ara que tothom s'entesta a mantenir els rigors de la modernitat, fent-nos finalment postmoderns i guanyem, si més no, una batalleta. Bé.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací