Apolítics

Alguns polítics reben l'adjectiu d'animal (polític). Però en fer referència als animals, en quins atributs estem pensant?

La resposta més freqüent és que no tenen vergonya, que igual et defensen blanc que negre. Ara està de moda dir que són «populistes», encara que abans ja teníem els «populars». Canvien de discurs com qui canvia de samarreta i no recorden les declaracions del mes passat. Defensen el seu «color» sense dubtes, sense pensar. Són eixos polítics que et poden vendre tres ponts de Calatrava per quatre «xavos», i que sempre fan cara d’estar satisfets.

Però, però, però... tenim alguns «animals» polítics que sí que intenten mantindre la coherència, que accepten les bones propostes dels altres, que parlen de manera clara i directa, que mostren contrarietats i contradiccions.

La nostra cultura política ens estira cap a la banda del pessimisme, del tots són iguals (de roïns), de «que difícil és canviar les coses». Venim d’una postdictadura que no ha aconseguit netejar l’herència de corrupció institucionalitzada, de militars colpistes, de jutges inquisidors, de mitjans manipuladors.

Dins d’eixe món mig podrit els animals sense vergonya naden millor que els animals coherents. És més fàcil seguir la corrent que anar-li en contra. És més fàcil deixar-se portar que intentar canviar la direcció «eterna» dels poders. És més fàcil criticar per darrere que proposar de cara. I això ens passa a tots, polítics i no polítics.

L’esforç per a modificar les inèrcies establertes ens limiten les ganes d’intentar-ho i ens mostren un camí més fàcil: ser apolítics!