La Voluntat del Nan

Catedràtic de Llengua Valenciana i Literatura (2009), Doctor en Filologia (Teoria dels Llenguatges, UV, 1996), Llicenciat en Filologia Hispànica (UNED, 1991), Llicenciat en Comunicació Audiovisual (UV, 1997). Publicacions a IDEE, Discurso, Signa, Gramaycal, Tropelías, L'Arc, i el llibre Cifesa, mite i modernitat (els anys de la República), Eixam, 2000.

Tornant a la cosa que ens ha convocat, i sabent que se n'ix una mica del programa, vejam quins trets de la nostra literatura es podrien qualificar de plenament moderns ja en els segles XIII a XV i fem-ne una lectura postmoderna.

Nosaltres ja naixíem, com altres literatures romàniques, batejats. A principis del segle IX, quan els nostres pares no eren més que comtes, l'església decideix que ha de canviar de codi perquè el que utilitza, la gent no l'entén. La voluntat de redreçament primera s'acompleix. El segon moment del nostre naixement, embrió encara, el constitueix el fet de romandre fidels als nostres antics senyors: escrivim occità i tractem el tema de l'amor cortés. El fet lingüístic el podríem justificar dient que és la llengua del moment pel que fa a la poesia. El fet temàtic, bé, estem en plena època medieval i s'escriu allò que convé, com gairebé sempre. Allò que ja no és tan normal és que fórem nosaltres els qui més s'entestaren a continuar tractant el tema de l'amor cortés i retent pleitesia a l'occità fins ben entrat el segle XV. No cal dir que a un germà cal tractar-lo bé, i l'occità ho era del català, i podríem dir que bessó, sobretot els segles X, XI i XII, però manifestàrem d'antuvi un dels trets que més ens acompanyarà, de fet ja no ens deixarà, tot al llarg de la nostra història. Aquest tema és la nostàlgia. El nostre contacte íntim amb Occitània dura fins al segle XIII, darreries, però la nostra dependència del passat ens acompanyarà fins al segle XV. Haurà d'ésser Ausiàs March qui trenque els lligams formals i de contingut. Escrivim manuals i tractats per a nosaltres per tal de poder escriure bé aqueixa nostàlgia. I tanquem els ulls als nous corrents provinents d'Itàlia, a principis del XIV, i continuem ocupant-nos de l'amor cortés. Aqueixa tossuderia només és explicable en una societat que no ha estat capaç de crear els seus propis codis. Una cultura que roman a l'expectativa; que és desitjant i que veu la seva pròpia condició de poble des d'un punt de vista feble i anhelant. Cristians com érem ja semblàvem jueus.

I no s'acaba aquí la cosa. Quan reprenem el vol, molts segles després, ja en el XIX, la primera cosa que fem és parlar de l'ubi sunt. El gos flac tot són puces. Però tornem al nostre passat gloriós. Naix la prosa catalana de la mà de Ramon Llull amb una intencionalitat molt clara: la propaganda i l'ensenyament. Les finances les deixàrem per als jueus. I es produeix la primera paradoxa: Arnau de Vilanova, jueu valencià com era, es dedica a criticar l'església per l'ostentació de riqueses que feia. Tots dos s'entesten a predicar austeritat i conservadorisme en un segle, el XIII, de grans canvis ideològics. Ells són el fre per al desenfré que comença: els primers redreçadors que temptaran de mirar cap al passat, menys mercantilista i més dogmàtic. Això sí, ho faran des de posicions racionalistes i científiques, versemblants. Naix la novel·la com a gènere, el gènere per excel·lència, segons Bakhtín. Segurament a tots dos els perdia una mica el seu il·luminisme. Des d'un punt de vista postmodern, els hem d'agrair que baixaren a l'arena de la plaça. Foren qualsevol cosa menys persones assedegades. A l'Arnau de Vilanova de poc no el cremen per heretge. Dit d'altra manera, eren més papistes que el Papa. Aquest referent cap al passat, primer, en el cas dels trobadors, un passat polític i social més ben organitzat i després, en el cas d'aquests dos bons senyors, un passat religiós i ideològic més vertical i estable que el que ells vivien, serà un senyal constant en la nostra literatura com anirem veient.

I això era que arriben les quatre grans cròniques.

Entre els finals del segle XIII i tot al llarg del XIV, precisament els anys en què la Corona té tots els estris per esser considerada un Estat-Nació (tenim els Usatges des del segle XI i en el XIII afegim el Consolat de Mar, el Consell de Cent i les Corts Catalanes), cantem les gestes dels nostres reis, des de Berenguer IV (1131) fins al regnat de Pere el Cerimoniós (1387), passant del caire propagandístic al documentalista, cercant la versemblança. Aquest és el tret que ens apropa a la modernitat, la versemblança de la darrera crònica. Són el reforç polític i ideològic més rodó que podíem imaginar. D'una banda, el front iniciat per aquells dos il·luminats. Ara, l’introduït per l'aparell polític. Església i Aristocràcia fent propaganda. Uns, amb hàbits i des de càtedres; els altres, reconvertits de narradors de gestes antigues en recontadors de noves: els joglars. Tots cercant el mateix sentit: voluntat publicista i de propaganda del règim feudal teocèntric i moralista. I afegiríem que un xic egocèntric. Déu, l'èpica i la història es conjuminen a l'hora de fer una crònica. Apareix amb les cròniques un altre tret moderníssim que volem comentar: la polifonia. És, no cal dir-ho, l'element que més apropa aquesta manera de fer missatges a allò que podríem considerar l'avantguarda de la novel·la moderna: el Tirant lo Blanc, on ja no solament es tractarà d'ésser versemblant, sinó d'ésser veritable. La primera cosa s'aconsegueix agafant-se només encara de la mà de Déu i fent-lo aparèixer qualque volta. La segona només es pot fer de la mà de la narració; fent servir el llenguatge. La diferència entre allò versemblant i allò veritable és que la ficció que sempre resulta ser el llenguatge se sustenta, en el primer cas, en la fe, i en el segon en la mentida (l’exageració). En realitat parlem de la mateixa cosa, però hi ha una diferència bàsica: la propaganda, la publicitat s'ha hagut de fer més subtil. El lector i l'oïdor d'aquests missatges ja no és un vassall ajupit. És el burgés que comença a aparèixer a les ciutats catalanes. Però abans que aquestes veus comencen a eixamplar-se i entre en joc la vertadera polifonia renaixentista haurem de tenir encara alguns salvadors de pàtries.

Entren en joc mestre Vicent Ferrer i Francesc Eiximenis. Sembla que després de tantes temptatives de redreçament per part d'uns i d'altres haurà d'arribar el nostre salvador. Són anys de decadència i desconcert els dels regnats de Joan I (1387) i Martí l'Humà (1410). En aquests anys de decadència, previs a la desfeta total, els oradors moralistes troben un bon auditori disposat a escoltar-los sense embulls i tragant-s'ho tot. El gironí ho intentarà proposant un retorn al món medieval gloriós. Continuàvem pensant que el passat era la nostra solució. Ens hem passat la vida recordant, malenconiosos, com era l'abans. El cas del valencià és més bèstia, en el sentit barroc de la paraula. Era allò que avui diríem un líder polític de masses, un gran propagandista del règim. Un professional de la predicació. Era un gran actor. Qualsevol espectacle actual, per gegantí que ens el vulguem imaginar, com ara unes presidencials als EE.UU., seria una miniatura comparat amb el teatre que desplegava aquest sant home. El podríem comparar a un presentador de televisió o a un columnista famós; d'aquells que poden fer caure un govern si s'entesten molt, o li poden fer veure a les masses bous on hi vaquetes. Aquest és el cas de mestre Vicent, santificat trenta-sis anys després de morir. A ell li devem haver-nos quedat sense rei català l'any 1412, que no és poc.

No havíem començat a caminar, tot i els adobs practicats pels innocents propagandistes del segle XIII i del XIV, i ja ens trobem orfes d'eix. Tots aquests anys aprenent a construir un espai euclidià a la nostra mesura, nostàlgics com som, i ara ens arrabassen la memòria. Els mitjans de comunicació ja funcionaven massa bé en aquells anys medievals. Fou la fama de Vicent Ferrer, i la fama no és una cosa que cau del cel, s'ha de construir i necessites una mitjans de comunicació per fer-la, la que decidí en les votacions de Casp. Es veu que aleshores ja teníem sang d'orxata. Un altre cas molt més recent podria ser l'Estatut d'Autonomia del País Valencià.

I doncs, s'ensorrava, així, la possibilitat d'un eix vertical que comencés a parlar en català. Que començara a fer Història Catalana, com es començava a fer arreu d'Europa amb els primers humanistes. Quedàvem en mans d'una tradició que no es qüestionava gaires coses. El nivell de normalització i de normativització que havia assolit la llengua es mantindrà, tanmateix, tot al llarg del segle XV, gràcies a la Cancelleria Reial. Un altre exemple de mitjà de comunicació de masses. Els nostres humanistes no passaren d'ésser, així les coses, cortesans guiats per la Teologia. Destacarem, però, el dialogisme que conté l'obra Lo somni de Bernat Metge, perquè el cas d'Antoni Canals era el de resseguir les petjades dels Llull, Vilanova, Eiximenis i mestre Vicent. Destaquem precisament aquest fet perquè és una de les característiques anotades per Bakhtín a l'hora de fer l'estudi sobre Rabelais. La polifonia, juntament amb el dialogisme, són dues marques importantíssimes si hem d'apropar aquesta literatura a una visió postmoderna de les coses. Dialogisme no vol dir diàleg, sinó igualtat de condicions a l'hora de parlar. No ha d'haver un "jo" que s'impose a un "tu", sinó tot un seguit de veus en estat acusatiu. I d'això nosaltres en sabem una mica. El dialogisme estudiat per Bakhtín ha estat relacionat amb l'obra de Lévinas per Augusto Ponzio fins al punt de considerar-lo una comunitat de veus comunista. Certament l'estudiós italià s'allunyà de les tesis religioses del francés i recull les socialistes del rus. Però tornem al barceloní. Estem davant d'una escriptura plenament burgesa i urbana, i això vol dir voluntat d'arribar a tothom i consciència plena d'aquesta possibilitat. Els dubtes comencen a ser vox populi, i la crisi iniciada en el segle XIII, crisi de valors, mulla tots els racons.

Hem anat veient com l'estructura bàsica de la sintàctica de la vida s'ensorrava a ca nostra tot just quan començava a afermar-se, com una falla valenciana. Que el temps jugava en contra per als ideòlegs del règim perquè la seva visió del passat i de la nostàlgia no s'adeia amb una societat activa i mercantilista, de caire burgés i urbà, que mira cap al futur. De fet les primeres adequacions del món literari al món real tardaran en arribar. Haurem d'esperar el Tirant lo Blanc. L'ordre cavalleresc no es toca fins a arribar aquí. Les novel·les sentimentals anteriors no són sinó una defensa del món feudal, encara. Hi trobem, això sí, algunes petites mostres d'humor burlesc i satíric en les codolades, però superficials. La crítica no passa del nivell costumista.

El cas més sonat que anunciava que alguna cosa no anava bé fou el del mallorquí Anselm Turmeda. És la representació més evident del procés de desprestigi del dogma del cristianisme i del clima de desencís que assolava el món occidental des del segle XIII. En un món d'aparences, com és el món medieval, ell fou el més gran miratge que puguem imaginar: per als cristians era un màrtir pres, i el llegien amb avidesa sense voler escoltar-lo; per als àrabs era tot un santó. Degué ser una bufetada per al pobre eix de bolquers.

La nostàlgia no ens abandonà. Les obres del XV s'omplin de torneigs, passos d'armes, exhibicions, vots estrafolaris, aventures pintoresques. Però hi ha una cosa nova: desproveïda de connotacions metafísiques i essencialistes, l'aventura és la raó d'ésser de la novel·la i no els cavallers de l'època, i per tant la gesta pot oblidar-se i vindre a substituir-la la dispersió de la prosa burgesa, caracteritzada, sobretot per la seva voluntat de totalització; això és, la necessitat d'explicar-ho tot. Aquest serà el darrer tret que comentarem, després d'haver parlat de polifonia i dialogisme, la clausura explicativa. Allà on abans hi havia una explicació de caire al·legòric, el món medieval i la seva numerologia, cabalística jueva, ara esdevé psicologia del món modern, també numerologia, però. Apareix fins i tot el fet de la intertextualitat amb la presència de lletres de batalla al mig de la narració.

La clausura totalitzant moderna substitueix el dogma i el credo pel convenciment versemblant d'uns fets mig històrics mig ficció. La narració ve a substituir els cops de campana de maitines. La fissura entre uns fets objectius i d'altres subjectius, entre un món que es veu problemàtic i discutible i el subjecte que l'observa personalment, l'abisme obert entre l'antiga, sòlida, transcendental harmonia còsmica, i el desenvolupament circumstancial, provisional, de la personalitat micro-còsmica d'un personatge aïllat. Tot això, fissura i abisme adobat d'ironia, la distància crítica necessària entre el món i u mateix, entre les coses i les paraules.

La nostra classicitat la podem situar efectivament en el segle XV. Fou allí quan vàrem assolir les més grans cotes de modernitat. Fins i tot incloguérem el sexe de cossos i no de les lletres al bell mig de les paraules, separant finalment els fantasmes de la mentida. Donar-li a la dona un cos real i físic fou la nostra gran aportació a la tradició occidental i europea.

No voldríem acabar fent referència un altre cop al títol d'aquesta aportació desinteressada, però ho farem. A les envistes dels elements comentats, nostàlgia, polifonia, dialogisme, intertextualitat, totalització, ironia i fins i tot feminisme (oblidem-nos per un moment de mestre Roig), no cal dir que la cosa la teníem bastant avançada. Només ens hagués calgut una empenta per a convertir-nos en l'Estat més modern de l'Occident Medieval. No fou possible, però les eines literàries ja estaven bastides. El cop de timó de mestre Vicent ens tornà a les catacumbes, un segle després. Potser ja eren molt bèsties. Teníem un eix bastant avançat fet, sobretot, de memòries, però prompte hagués assolit solidesa suficient, vista la capacitat de renovació dels elements literaris. Creiem que l'aventura imperialista de la Mediterrània fou una fugida cap endavant conseqüència de la falta d’interès d'Alfons el Magnànim d'agafar el bou per les banyes: la seva dona, l'aristocràcia espanyola que arribava, el redreçament intern i la consolidació d'una economia que tingués com a base la ciutat de València. Preferí viure tranquil a Nàpols i aquí se'ns menjaren les modes foranes. Començava a funcionar allò d'"abans que", "més ràpid que". La llengua castellana anava convertint-se en una moneda que ho feia tot més fàcil i arribava als llocs abans que la llengua catalana. El canvi estructural de la nostra sintàctica de la vida s'havia acomplert: havíem substituït un valor que durava en el temps (la llengua parlada pel poble) per un altre que n'era absolutament dependent (la llengua de l'aristocràcia i de la incipient burgesia urbana). "A" era millor que "B" perquè arribava abans al moll del poder. Havien canviat les condicions de possibilitat. La velocitat de comunicació ens desproveïa de la nostra memòria col·lectiva. Ens convertíem en massa. La nostra alteritat anava passejant-se a partir d'aquell moment per dins de ca nostra. No havent pogut construir un sistema vertical perquè les ferramentes que fèiem servir eren de caire més postmodern que modern, com hem anat veient, ens tornàrem a ajupir i passàrem a ser, de poble cristià, a poble que lladra a la lluna el seu oblit. Quan haguérem pogut, no vàrem voler. En realitat, no hem volgut mai. En el fons som uns postmoderns de pensament feble. Nans del sol.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací