El comerciant-prestatari i el prestador-inversor

"El prestador i el prestatari", fotograma de ROB ROY (1995)
"El prestador i el prestatari", fotograma de ROB ROY (1995)

A l’anterior peça discutí un principi general: “la màquina de l’interés és un mòbil perpetu mantingut amb subministrament, des de l’exterior, de riquesa real convertida en diner”. Voldria il·lustrar-lo amb un episodi de la pel·lícula Rob Roy (1995), amb Liam Neeson en el paper de Robert McGregor (1671-1734), conegut com el Robin Hood escocés. Multitud de dramatitzacions durant el segle XIX, la més notable la de l’escriptor romàntic Walter Scott, eixamplaren sa llegenda com a símbol nacional escocés al costat del mític William Wallace del segle XIII, protagonista de Braveheart (també de 1995). Ja al segle XX s’han fet tres pel·lícules Rob Roy, 1922, 1953, i la ja citada.

La moderna crematística financera (on el principi general també governa) és sovint confusa a ulls del profà. A l’episodi que comentaré, lluny de sofisticacions, el prestador, el prestatari, i el mecanisme de conversió riquesa real-interessos, es mostren nítidament. Rob és el cap del clan McGregor que, sentint-se responsable del benestar de la seua gent, i colpit per les mancances que pateixen, demana un préstec de 1000 £ al marqués de Montrose (John Hurt). L’interés és del 20% a tres mesos, i això perquè Rob és propietari de 300 acres (quasi 1500 fanecades) que aporta com a garantia.

Unes escenes abans Rob li havia contat a la seua dona Mary (Jessica Lange) que amb el préstec compraria un ramat boví en Crieff (al límit sud de les Terres Altes d’Escòcia) i el vendria a Carlisle (Anglaterra, 200 km al sud, a prop de la frontera amb Escòcia). “Creu-me Mary”, diu Rob , “6 £ en Crieff en faran 12 en Carlisle. I jo conec el bestiar, i puc conduir-lo més ràpid i entregar-lo més gras que cap home en tot el regne”.

Fet el tracte, Rob es reuneix amb l’administrador de Montrose, signa el contracte del préstec (que ha de rebre amb un pagaré al seu nom) i se’n va, mentre McDonald, membre del clan, roman per recollir el pagaré signat pel marqués. Ja a casa Rob explica el pla al clan: quan arribe el pagaré sortiran cap a Crieff, negociaran amb els pastors la compra d’uns 300 caps de bestiar i els conduiran a Carlisle, com un exercit. Amb el treball de la colla del clan durant algunes setmanes, espera doblar les 1000 £, suficient per a tornar el principal, pagar les despeses del viatge, tindre beneficis per a comprar ramat pel clan, i entregar les 200 £ dels interessos, el subministrament de riquesa real, convertida en diner, a la màquina de l’interés del marqués.

El fet que el pla es malbaratés no és rellevant per l’exemplificació. Aprofitant que el marqués viatjava eixe mateix dia a Edimburg, i des d’allí a la cort, a Londres, l’administrador trama un parany: no obté el pagaré signat pel marqués, manté McDonald tot el dia a l’aguait, i la fi, li dona el préstec en una borsa de monedes que aquell acaba agafant després de dubtar; i l’agafa, segurament, a causa de la necessitat, ja que el pla de Rob no pot esperar la incerta tornada de Montrose. Aquesta darrera part l’he posada perquè il·lustra la posició de força del posseïdor de diners enfront de la urgència de qui els necessita, i que facilita al primer imposar condicions al segon. Una posició de força que tornarà a eixir un poc més avant. La trama es completa quan, durant el trajecte nocturn a casa, McDonald és assaltat, robat i mort, i el cadàver fet desaparéixer per aparentar que ha fugit amb els diners.

Com deia a la fi de l’anterior article, fins ara, en aquesta sèrie que comencí en maig, m’he referit solament al denominat interés contractual estipulat documentalment en els préstecs. Les pràctiques del mercat competitiu inclouen una classe d’interés que es materialitza per diverses vies, buscant la diferència, entre dos instants, dels preus de mercaderies amb què es puga comerciar, siguen béns reals o productes financers; vies que sovint van associades al que diem especulació. L’alemany Silvio Gesell (1862-1930), comerciant i economista, li deia interés pur o bàsic.

En l’esfera de la circulació comercial de l’economia productiva, Gesell definia l’interés bàsic(1) com el que percep el diner pel seu ús quan el propietari no és un consumidor que compra per si mateix, sinó un comerciant que compra en gran quantitat per a vendre. Entre la compra i la venda el comerciant pot afegir un sobrepreu (interés bàsic) perquè com a posseïdor de diner té una posició de força respecte del productor, un interés que es mescla amb els guanys que cobreixen les despeses comercials i la retribució per la seua feina. La posició de força rau en les propietats incorruptibles del diner, que li permeten esperar i fer (des)esperar al productor de mercaderies, que sí que es fan malbé i/o tenen despeses d’emmagatzemament. I així, el gran comerciant pot retindre el diner, pressionar els productors(2) i entrebancar el comerç en benefici propi.

Considerar Rob Roy un comerciant especulador seria injust, ja que a més del valor que el clan afegirà al ramat amb setmanes de treball, el mou el desig de combatre el malestar i la fam del clan. Tanmateix McGregor potser també espera regatejar amb pastors i compradors tractant d’obtindre l’interés bàsic de Gesell, per això continue fent servir l’episodi com a il·lustració. Quan el comerciant no té prou diner i n’ampra, el prestador també vol participar de l’interés bàsic i l’inclou en l’interés contractual. El comerciant-prestatari actua aleshores com una mena de cobrador (bank-messenger diu Gesell) pel prestador-inversor.

(1) Silvio Gesell. The natural economic order (1916). Part V-2. Basic interest.
(2) L’actual productor citrícola valencià, que sovint és veu en la situació d’haver de vendre sota cost de producció, és testimoni d’eixa pressió.