Estat, quin estat? Monarquia, quina monarquia?

L'estat és la monarquia, responent al títol de l’article. No la monarquia democràtica la qual, amb una hipotètica sinèrgia amb ell, seria un pas important, sinó la secular, aquella incapaç d’entendre els fonaments d’una democràcia, perquè són intranscendents per a ella. Allò veritablement substancial i transcendent, així ho entenen els poders sustentadors de la mateixa, és la democràcia orgànica, de la qual s’ha nodrit i se’n riu de votades i referèndums. Als efectes hi ha frases lapidaries, una atribuïda al dictador Franco: “Tot està lligat i ben lligat”, certificada en la reinstauració de la institució, empassada a la constitució del 78. Altra, aquesta recent, la de l’actual ministre de justícia Juan Carlos Campo, qui avisant-nos, recordant aquella vol fer-nos por dient: “Potser tocant una peça (de la constitució) es fes enderrocar-ho tot”. Maria Jesús Montero, portaveu del govern, ho ratifica amb la premissa de Pedro Sánchez: “El govern salvaguardarà totes les institucions”.

Com que els actes del Rei, també els seues discursos, són consensuats i referendats pel govern de torn, Pedro Sánchez honorant la veritat hauria d’explicar per què salvaguarda una monarquia la qual essent el Rei el capità general de l’exèrcit, aquest se’n ix de mare, sense que el monarca, ni el govern els cride convenient a l’ordre al seu discurs de Nadal, tot per estar-ne disposats prou de militars, a afusellar-ne vint-i-sis milions d’espanyols que no pensen com ells, al temps de carregar contra el seu govern legítim, no només els reservistes, sinó nombrosos en actiu. Endemés, referit al discurs, si estava assabentat de que el Rei no faria menció expressa, sinó amb eufemismes, dels escàndols financers de son pare, el Rei Emèrit. Pot ser perquè sabent durant un any al menys, que era hereu d’una seua fortuna considerable, i, només va renunciar a ella, fent-ho públic, quan propis i estranys se’n assabentarem d’ella en esser descoberta a l’estranger? O que va gaudir al seu dia, d’una perllongada lluna de mel pels arreus mundials, amb diners Déu sap d’on?

D’altra banda també, si el govern va consensuar abans, les paraules posteriors del Rei referides a quaranta anys de dictadura d’aquell de Mingorrubio, un llarg període de dictadura franquista, proclamant aquestes eufemístiques paraules “No oblidem que l’avenç i progrés aconseguits en democràcia, són el resultat del pacte entre espanyols, després d’un llarg període d’enfrontaments i divisions”. Els morts de foses i cunetes, es remouen encara des de llavors, esperant ser reconeguts i correspostos.

Més endemés, si ell, Pedro Sánchez, com Felipe, Guerra, Bono, Page i cia, està conforme en el fons, de recalçar una monarquia que no demostra públicament, allò de la transparència primerament i segonament, i no gens menys important, no s’ho creu això de la democràcia agraint al de Mingorrubio, importància decisiva del seu règim, per gaudir ara d’una “democràcia”, un insult de dimensions considerables, perquè un servidor, per exemple, s’ho prendria com si li diguessin que és un mancat d’enteniment. Sabem per què, pot ser perquè la constitució preserva totes les prerrogatives dels guanyadors d’aquell cop d’estat, l’església inclosa, i no volen esmenar la constitució quan és un clam, i ens titllen amb la cantarella de rojos separatistes i dimonis emplomats. Una mentida com una casa, tot per salvar els seues actes, vergonyes i privilegis. Per tant per què no li pregunten a la sobirania nacional per la monarquia, i ens deixen d’estar en mans intoxicaries llepaires, muntadors d’enquestes per només mantenir artificialment els seus interessos? Sabem per què, es creuem em possessió de la veritat, d’allò convenient, d’europeus, demòcrates transparents.

Vos deixe amb Estellés A Sant Vicent Ferrer. Epístola amb segell d’urgència a boqueta nit: “Jo sóc un entre tants: em sent un entre tants que agafen el tramvia i ploren cada jorn, silenciosament, quasi sense plorar. Europa em dol i em dol ben concreta i calenta, com un pa que es fa agre de no portar-lo al forn. Com un pa entre les mantes d’una por inconcreta, que creix i crei amb una tristíssima buidor. El l’hora de creuar-lo amb una ganiveta, és l’hora clara i alta dels cors i els peus oberts. De dir allò que hi manca. I de dur el pa al forn. De cremar les paraules i fer, del fum, el llenç que òmplica el món, la tarda, altra vegada el món. El l’hora de parlar clar i ras, Sant Vicent. O seure’s a un còdol i callar ja del tot?”

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací