R que R

Havia rebut una bona herència en forma d’una faena de representació. La gent el mirava com una oportunitat d’eixir d’una època fosca. Més enllà de quatre actes socials i dos discursets televisius el seu dia a dia era un continu de festes i «negocis particulars». Una vida regalà en un context privilegiat.

Tal volta fou planificat, tal volta fou per acceptar les gràcies del càrrec, tal volta era inevitable caure en la temptació. En qualsevol cas l’hereu començà a guanyar diners a cabassades i anà amagant-los lluny de casa.

En els anys de silenci (de censura) poques persones publicaren que eixe representant estava embrutant-se, que les aparences només són una manera hipòcrita de fer vore allò que no és, que el món no és un conte de prínceps.

Ara que ha fugit, ara que sabem els diners que li regalaren per «mamporrero», ara que està més allà que ací, ara pensem que no podrà gastar-se en la vida tota eixa pasta, que eren els fills els destinataris de tan de recapte, que possiblement estava protegint-los d’una caiguda fatal. La caiguda del negoci gran, de la monarquia.

Resulta que el rei republicà era el pare i no el fill. Republicà en arruïnar la imatge immaculada (mai ho ha estat) d’un règim fill d’una dictadura i d’una guerra (3 anys!) internacional.

Bé. Només li queda un pas abans de tancar sessió: demanar perdó («lo siento mucho») i tornar tots els diners. L’altra opció és tirar la corona, la del fill, al riu!