Boira XXII

Catedràtic de Llengua Valenciana i Literatura (2009), Doctor en Filologia (Teoria dels Llenguatges, UV, 1996), Llicenciat en Filologia Hispànica (UNED, 1991), Llicenciat en Comunicació Audiovisual (UV, 1997). Publicacions a IDEE, Discurso, Signa, Gramaycal, Tropelías, L'Arc, i el llibre Cifesa, mite i modernitat (els anys de la República), Eixam, 2000.

L’amic em deia escriu i mira de vagarejar la llengua indolent entre desconeguts sense importància, i jo li deia sí, i em seràs marmessor de les veles del meu vaixell quan emboque el port per darrera vegada.

Emboçat, he viatjat el darrer any i escaig profund a recer de la llum i la vida, i ni he cercat amagatalls ni me n’he estat de fer-ho, tan trist i sol com m’he trobat que no ha calgut. I ara el món em deslliura de la complaença i tornen les paraules.

Si la sort de la pau és a la vora de jo i la por així es despenja dels marbres que ha solcat inlassable tot el temps de les foscúries, aleshores la vida em revé plaent i corre altre cop la sàvia per minorar les fondàries de les petjades del fred roent.

La quilla grinyola els vespres d’ataüllar racons sense ànima on malbarata el quitrà que unes mans sense nom li han regalat, mans retrobades, just quan el sol pla damunt l’horitzó et fa pessigolles de vida i renaixes, baldat del viatge.

En estat embrionari hom no s’arrauleix al cau i s’entafora al redol a redós dels embats, més aïna s’acara als caps de fibló amb el ferro a la mà per llençar-los de mort i damnar-los fins fer-los perir, que el taüt del raucar és fet per gaudir de l’espectacle.

I ja la llum que es deixa acaronar, vernís de lliris trèmuls als matins, juguesques de pastís de setins els migdies, i ploms d’ocres lleus els capvespres, i n’aprens de bell nou persuadit que el temps regolfa, teranyina enfiladissa.

Si de cas el retorn fos possible, així que els meus ulls albiren els entorns que els varen dibuixar, plega’t cel i clou-te com una cloïssa en perill, que serà tan gran l’afany de tenir l’horitzó a les pupil·les que llur foc encendrà avenirs.

La mar em teixeix amb espurnes de salnitre i gotasses d’esquitxos salobrencs i m’acut el so dels blaus immensos solcats d’acers, i el cor s’ajup mut i callen els ulls, fregadissa de vida dallada de ple, i els blats perduts.

Ja no hi haurà esqueixos de verd brollant ausades davant nostre ni els vius de la mirada ens tractaran amb pietat mai més, adéu a les petjades inoïbles amb què travessaves l’espai, el cos efímer com un dard, i de sobte la boira.

Ets encara aquí, sotrac d’esquitllentes, deixalla de golfes, memòria d’absents, i em dius adéus d’alè romput, ara, ara que m’he convertit en andròmina i bascule onsevulla el ventijol de la tarda es plaga de guiar-me? Ara?

Tantes figures com puguem imaginar-nos descrites per un punt brut de tinta sotmès a la tirania d’un algoritme; tantes cares somniades en la penombra de les pàgines encara per llegir; tants dibuixos traçats alhora per les fulles desencadenades als boscos no narrats. Tots els sons del fons de la mar. Tu.

I ara et pertoca el descans perquè tothom sàpiga que has arribat, atés l’esforç fet, de manera que seu, per bé que no gaire temps, tant com pugues, això sí, si és que ho vols, i rebre o compartir, mentrestant llaures Ses Terres des Velar i els cans i la truja et segueixen i les gallines graten les ànsies del crespell vermell.

Insistència dels iguals immòbils, espurnes quietes en la fetor de la nit, l’aire dens com una gassa impregnada de pus, l’espai reticulat –quanta raó tenia el geni- i tosc com un tètric joc d’infant, sempre idèntic, altre cop l’inici per allunyar el pànic, tot és al lloc però el seny s’ha fos, la llum càlida és absoluta i persistent.

On ets memòria, que t’he perdut les petjades després de ben nodrir-te i encara t’escolte percudides les riallades d’aquells que em feren fer-te el rondó de por que ses imatges poguessen diluir-se, que em feren insistir a golafrejar recialles de ressons perquè no pogués atendre els presents i vèncer en la comesa?

No sé si el doble duu aparellada l’equivalència, ni si l’adequació fa invisible l’energia despresa, tampoc si l’espai muda llur condició en conèixer hostes, o si les reposicions cohesionen el món, però voldria ser complement de llarga estada, sorra al desert, solc de glacera, text que el vent acorda contenir, fet a mà.

Deixa anar els comptes vells, que caiguen avall com el greix de la cotna enfornada regalima la sopera, que això són, recialles de vigoria fonent-se, escorrialles de passades pastures qui sap si ben trobades, mentre el vent udolava costera amunt de retorn de la mar, s’embat entrant de llevant fins a la planura d’al·luvions fluvials. Costura del temps, el passat em teixeix de gairell, i la casa és fragment.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací