L’interés bàsic en l’esfera financera

Títol de deute públic perpetu espanyol de 1870. Font UNED en flickr.com
Títol de deute públic perpetu espanyol de 1870. Font UNED en flickr.com

De vegades algunes descripcions apunten que els mercats financers estan desconnectats de l’economia productiva. Potser tracten de retratar la colossal proporció de transaccions de productes purament financers, en les que no hi intervenen béns i serveis reals, en relació amb aquelles en què sí que hi intervenen. Mentre l’economia productiva és la que sosté la vida, l’esfera financera, es lliga a la primera i la dinamitza. Dissortadament al món de les finances es comenten excessos en el comerç del diner, que ultrapassen el paper catalitzador citat abans. I així, històricament s’han anat ideant instruments i mecanismes introduint, opine, alteracions sorprenents i mutacions desconcertants al servei de la màquina de l’interés. Voldria apropar-me a alguns d’ells des de la meua posició inicial de llec en la matèria.

El préstec entre el marqués de Montrose i Rob Roy, comentat a l’anterior article, era un simple i abusiu acte privat de finançament entre particulars. En aquella època, però, ja existien les societats per accions, i s’havien inventat els bons, instruments financers que permetien emprendre projectes públics o privats (incloent-hi la guerra) difícils d’abordar individualment per la seua magnitud. Uns instruments que defineixen el que es diu mercat primari, que posava en contacte inversors amb emprenedors demandants de capitals. Els primers posseeixen diners i volen treure-li rendibilitat (interés), els segons emeten els documents (títols) que reconeixen la inversió dels primers. Des d’aleshores, la creativitat dels financers ideant nous instruments en la recerca de retorns (interés) ràpids, ha estat notable, experimentant-se una acceleració en les darreres dècades.

Anem a pams, però. En el cas de les accions, el títol atorga al posseïdor la propietat d’una porció de l’empresa i el dret, entre d’altres, a percebre la part proporcional dels beneficis anuals (dividends) en cas d’haver-n’hi. Pel que fa als bons, l’inversor és un prestador i el títol atorga el dret al retorn del préstec més interessos. Feta la inversió, l’accionista solament pot esperar el cobrament de dividends; el propietari de bons pot cobrar interessos i esperar el venciment per a recuperar el principal. Això és tot?

No, no ho és. Simultàniament a la invenció del mercat primari de capitals, s’ideà el secundari, on els títols són objecte de compravenda. Eixa possibilitat animava als posseïdors de diners a invertir-ne més, ja que podien recuperar liquiditat (diners) sense més retards. En la venda d’accions l’accionista simplement és un propietari que ven llur propietat. La compravenda de bons, però, representa una mutació conceptual que ja comentí en “Divagant sobre l’interés”. Allí deia que en l’àmbit intern d’una moneda, el diner, com a mercaderia, solament es pot prestar, ja que vendre una quantitat d’una moneda cobrant la venda amb la mateixa moneda no produeix cap resultat. Però afegia que els préstecs són els que es venen i revenen. Precisament, convertir el préstec en un “títol”, el que es diu titulitzar, és el que permet la compravenda de diners en forma de deute en el mercat de capitals. El venedor del bo recupera liquiditat i el comprador adquireix els drets del prestador. El prestatari que emeté el títol és ara deutor (sovint sense saber-ho) d’un creditor diferent d’aquell amb qui havia formalitzat el préstec, una altra alteració estranya.

La popularització de la premsa escrita, i el telègraf, al segle XIX, permeteren actualitzar àgilment els llistats de preus dels productes financers, les seues variacions, l’activitat i les expectatives de les empreses cotitzades, i avivaren el moviment en els mercats de títols, la busca de l’interés, el mòbil perpetu. Frederick Soddy, protagonista d’alguns articles anteriors, i que reflexionà sobre la virtualitat del diner, escriví en 1931 “... l’espectacle més humiliant de l’època és que les millors ments es dediquen no a la construcció d’una civilització més noble, sinó a una quimera, com és convertir la riquesa, que es malmet, en deutes, que perduren i rendeixen interessos.”(1).

Soddy escrivia açò molt poc després del crac del 29 que, originat en els Estats Units, havia traslladat ràpidament ses conseqüències a la resta del món globalitzat de l’època. Una crisi que tingué entre altres causes la busca de l’interés bàsic de Gesell(2) (la diferència de preus entre dos moments) en l’esfera financera. La demanda continuada d’accions en el mercat secundari feia pujar els preus. Els títols es compraven amb propòsits especulatius, per a vendre’ls després. La demanda creixia perquè els títols es podien comprar amb diners prestats(3), enmig d’una expansió creditícia generalitzada que també afectà el mercat de l’habitatge i el del consum. L’episodi ens mostra el mecanisme típic de les bombolles financeres. Siguen títols o cases, es compren a crèdit com a inversió, per a ser venuts, potser en mesos, beneficiant-se de la pujada de preus (interés bàsic), preu que puja constantment degut a la contínua demanda, demanda aventada i facilitada pels dadors de crèdits que busquen el profit de l’interés contractual.

En 1933, ja amb F.D. Roosvelt en la presidència, i com a part del New Deal(4), s’aprovà en els Estats Units una llei(5) per a regular l’activitat financera i entrebancar ses pràctiques especulatives. Entre altres mesures ordenava la separació de la calmada banca comercial (la que fa préstecs i rep depòsits) de la riscosa banca d’inversió. Una separació que pot lliurar la primera de les perilloses aventures financeres de la segona. L’embranzida neoliberal lluità per la derogació de la llei des dels anys 70. La desregulació fou efectiva en 1999(6) durant la presidència de Bill Clinton. I així, desregladament, s’arribà a la crisi de 2008, també originada fonamentalment en els Estats Units i que, escampada en un mon globalitzat, és un nou i greu episodi de patiment atiat per la crematística financera.

 

(1) Frederick Soddy, Money versus Man (1931), pag. 28.

(2) Veure la part final de l’article anterior.

(3) Els títols comprats s’admetien com a garantia dels préstecs.

(4) El pla intervencionista per combatre la crisi del 29.

(5) Llei Glass-Steagall

(6) Llei Gramm-Leach-Bliley

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací