Any nou, vida nova

La meua gata s’ha fet major i descarada de vegades. Amb el llenguatge de maular i gestar, fa entendre les seues necessitats: fam o set, els seus magnífics exercicis d’estiraments, l’encorbada del llom, assemblant-se’n la cresta imponent al casc del Guerrer de Moixent. A voltes em pren com si fos un gat, se’m refrega pels turmells, s’ajup amagant-se’n per saltar i jugar; d’altres com ara, hi roman al meu costat mentre escrit l’article Es veu que li crida l’atenció el títol, doncs m’amolla quatre meus, em sobta perquè el seu màxim li’l he enregistrat en tres; sorprès l’etzibe: xica què dius!. Em respon: “Perquè el títol proposat per a l’article, és pels neguitosos, els quals s’imposen vèncer neguit amb accions selectives: Hi ha qui vol aprimar-se, aprendre un idioma, fer exercici, tornar a l’escola... Són tan decidits a dur-les a termini fins a l’extrem, de no adorar-se’n d’allò inabastables que poden resultar”.

Segueix la felí: “Ben al contrari, d’altres la monarquia per exemple, se’n va a esquiar com sempre a l’hivern i a la mar en estiu, llevat de discursos protocol·laris, actes i parlaments de tradició com el discurs de Nadal i la Pasqua Militar, tan acostumats que hi resulten insubstancials fins a l’extrem que quan imperiosament pertoca eixir-se’n del protocol per circumstàncies greus, no ho fa, o si ho fa, és amb ambigüitats de llibre, per a goig dels assistents, i enuig de bona part d’aquells a qui ha de servir”. Curiosament es manifesta rigorosa quan albira perill per a la institució que representa. És a dir allò de la dita “Qui estiva bé que no es menege”.

La gata mou, crec, la seua raó, perquè al discurs tradicional de la nit de Nadal, davant d’al·lusions expresses de involucrar el rei Felip VI, ocorregudes recentment mitjançant cartes per part de militars actius i a la reserva, de modus i caire feixista, aquest ha passat lleugerament per damunt, quan corresponia no només al·ludir a la constitució, sinó ordenar contundentment, d’acord amb el govern legítim de l’estat, censurar els queixosos incitadors i sediciosos, servidors del poble, les seus cartes. No ho va fer el Rei a la recepció al Palau amb motiu de la Pasqua Militar l’altre dia tampoc, quan molts d’esperit crític constructiu ho esperàvem. Tampoc el Rei, ni al discurs de Nadal, ni en el de la Pasqua Militar, feu ninguna menció expresa i clara, concisa i explícita, de les censurables malifetes del seu pare, el Rei “Emèrit”.

Si el govern de Pedro Sánchez, creu que donant-li la dreta a la casa reial, perquè faça la seua renovació, com ha declarat, en ares d’atorgant-li el prestigi desitjat, està molt equivocat, perquè les regnes i mesures necessàries de redreçament corresponen només a ell prendre-les, ja que és el legítim gestor de la sobirania nacional, amb les lleis i reglaments oportuns que hi calguen, doncs un bon governant que s’hi presta, davant de fets greus esmentats, no ha de deixar en mans de la rabosa, la cura de les gallines escarotades.

Als efectes, com que a la Corona, com assegura el catedràtic de Dret Constitucional Javier Pérez Royo, en un seu article al digital Infolibre del 7 de gener proppassat, només la Constitució li atorga legitimitat, i no hi ha ninguna norma de desenvolupament del Títol II que l’empara, ni tan sols s’ha aprovat la Llei Orgànica que la remet de manera imperativa a l’article 57.5, relativa a abdicacions i renúncies, i l’abdicació de l’emèrit es feu sí o sí per les braves, anticonstitucional de llibre per eixe motiu, el principi de legalitat no està desenvolupat, i cal donar-li’l amb eixe mesura. Per tant senyores i senyors del govern, i legisladors, mans a l’obra, perquè si la monarquia s’ha d’apreciar és pels seus fets legals, emparats en lleis, perquè dels seus fets dolents sense legalitat, històricament per desgràcia, ja els coneguem.

Vos deixe amb Estellés alliçonant i esperonant, com sempre a “He pensat molt el País que es farà...” Antologia del Mural del País Valencià. Editat per l’AVL:

“He pensat molt el País que es farà a cops de puny o no es farà en la vida: he pensat molt aquest País, el nostre , que s’ha de fer de forma alegra i clara, mai no admetent les veus de la prudència la falsedat que em patit anys enrere, i edificat edificis de llum, de claredat i combatuda gràcia”.

Post Signant. Cal dir, evidentment, que la meua gata i jo, estem en aquest aspecte en sintonia amb Pérez Royo, en ares de la legalitat. En la forma de govern, també evidentment, no. Potser el catedràtic tampoc.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací