De bombolles i baixistes

Gentada a les portes de la borsa de New York durant el crac de 1929 (Font: bbc.com)
Gentada a les portes de la borsa de New York durant el crac de 1929 (Font: bbc.com)

A l’article anterior exposí la idea que dona peu a aquesta part de la sèrie: al món de les finances es comenten excessos que ultrapassen el seu paper dinamitzador de l’economia. I així, històricament s’han anat ideant instruments i mecanismes introduint, opine, mutacions conceptuals, alteracions sorprenents al servei de la màquina de l’interés. També els presentí dues evolucions que em varen xocar(1). La compravenda de préstecs titulitzats permet l’emergència de fenòmens estranys: 1) pagar moneda amb la mateixa moneda (v.gr. pagar euros amb euros, quelcom sense significat quan tant comprador com venedor usen efectiu), i 2) el deutor, sense saber-ho, passa a tindre un creditor diferent d’aquell amb qui havia formalitzat el crèdit. Continuaré assabentant-los d’elements que, els sorprenguen o no, potser almenys inviten a la reflexió.

A l’anatomia bàsica d’una bombolla financera, el producte sobre què s’especula es compra, en gran part, endeutant-se, i llur demanda augmenta mentre la taxa de creixement del preu del producte siga major que la taxa d’interés del préstec demanat. L’especulador sap que així podrà revendre el producte per una quantitat que li permetrà tornar el crèdit i tindre guanys d’acord amb la diferència entre les taxes citades a dalt. Lògicament, l’esclat té lloc quan la relació de taxes deixa de ser favorable a l’especulador (o hi ha l’expectativa que ho deixe de ser). Això pot ocórrer amb la pujada de la taxa d’interés del crèdit o amb la disminució de la taxa de creixement del valor d’allò sobre el que s’especula. La conseqüència és la mateixa: l’especulador endeutat ja no pot revendre amb benefici. La demanda del producte baixa, i amb ella els preus. Els deutors de crèdits tenen dificultats per a tornar-los. Les presses per a vendre davant de la perspectiva baixista amplifiquen la davallada i les possibilitats del crac.

A les bombolles financeres el preu del producte especulat està sobrevalorat i l’esclat mostra la virtualitat de la riquesa representada pel diner que ara s’esmuny entre els dits dels perdedors, una virtualitat que, encoberta per l’excitació alcista, ja estava present mentre la bombolla creixia. Malgrat el que hem pogut aprendre de Frederick Soddy en anteriors articles, potser vosté continua pensant que el diner representa una riquesa ben real, ja que està al darrere de beneficis i fallides, lucre i pobresa, celebracions i abatiment, tot i de crims i suïcidis. Se sosté tot açò sobre quelcom virtual? Potser és moment de considerar una crucial distinció de Soddy entre riquesa individual i comunitària. En el capítol III de “Riquesa, riquesa virtual i Deute” el Nobel anglés en química ens recorda que els intermediaris i els especuladors poden manejar-se per tal d’augmentar el preu dels productes amb propòsits de benefici personal. Eixa pràctica pot derivar en enriquiments individuals, però malgrat que el total de riquesa valorada amb diners haja augmentat amb els preus, no suposa cap augment de la riquesa nacional.

Tornem al mercat borsari. Si suposem una connexió lògica entre economia productiva i financera, l’alça en la vàlua dels títols de les empreses cotitzades derivaria sempre dels increments en llur activitat productiva i comercial, a conseqüència dels quals augmenten els beneficis empresarials i la demanda d’accions. Un mecanisme que, a més d’incrementar la riquesa individual, també suma a la del país. En una bombolla (com en la que esclatà en 1929) les empreses cotitzades estan fictíciament sobrevalorades, i com diu Soddy: augmentar el preu del producte cotitzat per la via d’especular no incrementa la riquesa de la comunitat. Els moviments durant la bombolla i l’esclat, i el tràfec de diner que s’hi dona, el que sí que permeten és l’enriquiment individual dels guanyadors del joc a càrrec dels perdedors.

Malauradament, a diferència d’altres jocs que solament concerneixen els jugadors, aquest joc té conseqüències sobre la comunitat que no ha jugat ni en sap res de l’assumpte. Els problemes a la borsa es traslladen a la banca amb els augments de la morositat d’aquells que jugaren endeutant-se i dels moviments de retirades de depòsits dels clients que temen fallides bancàries. Finalment, la crisi es trasllada a l’esfera productiva i al conjunt de la societat, quan la banca tanca el flux del crèdit o endureix les condicions, entrebancant el consum i el finançament de les empreses, que baixen la producció o tanquen; l’atur apuja i la pobresa de qui té treball també.

Esperar guanys amb la part proporcional de beneficis que reparteix l’empresa on u té accions és comprensible, vendre les accions per recuperar liquiditat quan es necessita, també ho és. Especular amb la compravenda de títols ja comença a grinyolar, especialment quan és permés de fer-ho amb diners amprats(2), un dels ingredients de les bombolles financeres. Guanyar diners venent títols quan els preus estan baixant, representa una mutació conceptual respecte d’allò que l’home comú entén, a saber: perdré diners si venc més barat que comprí, i perdré més si m’espere i el preu ha continuat baixant.

El que passa és que la tècnica del baixista no és la compra-venda sinó la venda-compra. Imaginem que comprà títols a 110. Quan comença la baixa els ven a 100 (perdent 10), però quan han baixat molt els recompra a 20 (recuperant els títols i quedant-li 80, els guanys de la venda-compra). El baixista ha guanyat diners, però els títols que té ara són poc o gens valuosos, un producte depreciat que li costà 110 i que ara segurament rebutja(3). No és estrany? Per què recompra? Perquè hi ha mecanismes pels quals el baixista pot desfer-se dels títols devaluats i mantindre el benefici de l’operació. El més antic és l’engany, els moderns suposen una mutació conceptual que el mercat financer ha introduït i normalitzat. Els veurem.

(1) L’economia ortodoxa, teòrica i pràctica, ha normalitzat (en general), integrant-les en el sentit comú de la professió, les alteracions conceptuals que a mi em fan alçar l’orella.

(2) En diuen apalancament financer.

(3) En cas de tractar-se d’accions, per exemple, l’empresa no repartirà dividends i probablement farà fallida anul·lant completament el seu valor.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Agermana't ací