Aznar nacionalista i reaccionari

Com diu el catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Santiago, Xosé Manoel Núñez Seixas, “el nacionalista espanyol li és intrínsec a d’aquells seus defensors que assumeixen la condició que Espanya és una nació, independentment de la part del territori d’on són, tant de dreta com d’esquerra. Un plantejament problemàtic alhora de saber si un partit, moviment o ideologia és de la seua cordada, com sovint ocorre quan hi ha moviments o partits de nacionalismes sense estat, els quals per oposició es declaren nacionalistes. D’eixa manera mentrimentres es tracta d’una realitat pels nacionalistes perifèrics, els defensors del nacionalisme d’Estat, conreadors de patriotisme i civisme, directament ho consideren una deslleialtat a la seua llei fonamental.”

A la fi d’enfrontar el problema exposat, Núñez Seixas proposa considerar un partit, moviment o d’ideologia com nacionalista espanyol, si admet aquest tres principis:

-La idea que Espanya és una nació. Per tant sobirana amb drets polítics col·lectius.

-Reconeixement que la seua condició nacional, no procedeix únicament del pacte polític plasmat en una Constitució, sinó que Espanya, com a comunitat unida per llaços afectius i vincles culturals, per experiències compartides i mútua lleialtat dels ciutadans, posseeix una existència històrica comú datada al menys des del segle XV, per tant, han acceptat que la població que constitueix l’àmbit territorial de l’exercici de la seua sobirania, està predeterminat per factors entesos com objectius.

-L’oposició de principi, a la possibilitat teòrica d’una secessió pacífica i democràtica amb regles clares d’aquelles parts del territori espanyol on pogués predominar, de forma clarament majoritària i continuada, una consciència nacional diferent de l’espanyola.

Abans de Núnez Seixas, José Luis de la Granja, Justo Beramendi i Pere Anguera, especialistes també en la matèria, havien identificat com nacionalistes espanyols aquelles opcions polítiques a les quals només hi ha en Espanya un subjecte legítim de sobirania que és, tal com defineix la Constitució, eixa nació espanyola formada pel conjunt de tots els ciutadans de l’Estat.

Feta l’exposició, venint al cas, Jose Maria Aznar, és al meu parèixer el paradigma del nacionalista espanyol, el qual, tan intransigent com reaccionari, es creu com altres de dreta i no només, sinó d’esquerra, amb la grata obligació d’esser un defensor entusiasta de l’Espanya ancestral, amb “simbiosi” amb l’Estat, al qual li s’ha depositat incondicionalment sense mirar naturalesa i condició del subjecte, absolutament tota la sobirania nacional, conformant la molla de l’os de “Una unitat de destino en lo Universal” heretada pel règim del “Cabdill d’Espanya per la Gràcia de Déu” qui va dir morin-se’n: “Tot és lligat i ben lligat” havent protagonitzat prou més abans un colp d’Estat contra el seu enemic interior fins les ultimes conseqüències així com una repressió impietosa. Els pares de la Constitució, abocats a signar tot allò que fos menester davant la palesa feblesa política dels representants progressistes, al temps que amb el referendum de la mateixa deixaven la sobirania nacional, en mans d’un Estat antidemocràtic per feixista i antediluvià.

Estant en eixes, tornant a Aznar, indisposat l’ínclit de morir-se políticament al temps de controlar accions i omissions del “Trio de Colom”, esperonant-los i aconsellant-los segons les circumstàncies, flagel·la els enemics a tort i a dret, en especial els partidaris de la resta de nacions que componen l’Estat i les seus llengües, des de la trona de FAES, donant llisons magistrals de ciència política, com per exemple a la vicepresidenta del govern espanyol Carmen Calvo, qui va trasmeter fa uns dies en relació a la reforma del Poder Judicial que impulsa el govern, que el Congrés dels Diputats és sobirà per a poder-la dur-la a cap, negant-li-ho perquè la sobirania, radica únicament en el poble espanyol, del qual emanen tots el poders de l’Estat. Veritat li diu a Calvo, el què no reconeix ni li diu Aznar, demostrant més barra que rostre, és que l’Estat espanyol, a diferència de les democràcies avançades és que a aquesta, el poder l’ostenten, en una majoria, un pseudònim d’estat, apegant-li a la sobirania nacional bastant de l’adjectiu.

Aznar i els partits dinàstics saben ben bé, que a la fi de que la sobirania nacional, més aviat popular, siga l’autèntica i única depositaria de la sobirania, sense agents polítics col·legiats, és que no hi haja constitució, però això són paraules majors, perquè per dur-ho a termini és menester una autèntica democràcia consolidada, com per exemple la de l’anomenada “Perfida Albion”. Així que mai de la vida ho faran, primer trinaria una espardenya de careta, dins d’una gàbia de pardal.

Cal dir d’Aznar que és un hipòcrita polític compulsiu d’altíssim grau, perquè detestant l’UCD d’Adolfo Suárez, quan militava al 1979 en Alianza Popular, procedent d’una organització juvenil afí a Falange, des de fa temps i ara encara, es declara un seu fervent defensor i hereu, havent recomanat llavors vivament l’abstenció del seu partit al referèndum on es va aprovar la Constitució vigent, (esmenable de totes totes endemés de fer-la complir en tots el seus articles), que donà pas a l’anomenat regim del 78, a la qual aferrissadament l’abracen ell, i el PSOE, de l’acrònim del qual li s’han caigut les lletres SO, la jaqueta de pana i el republicanisme. Mareee! si el fundador del partit i l’UGT, Pablo Iglesias Posse, alçarà el cap!.

Vos deixe amb Marc Granell, qui com els considerats bons, ne diu per ell, pels seus, per tots, pels vius, pels morts... per tots els tots.

“EL CRIM PERFECTE” La crueltat davalla planures assossegades d’ivori en el més pur silenci. En nom de la justícia perfecta, heretada dels pares insignes i savis, amb la innocència i netedat proposades per la gamma més exquisida de manipulacions a l’abast precís de les nostres butxaques, en nom del poble et condemnen a ser poble per sempre i així el cadàver necessari que ens alimenta”