Boira XXIII

Catedràtic de Llengua Valenciana i Literatura (2009), Doctor en Filologia (Teoria dels Llenguatges, UV, 1996), Llicenciat en Filologia Hispànica (UNED, 1991), Llicenciat en Comunicació Audiovisual (UV, 1997). Publicacions a IDEE, Discurso, Signa, Gramaycal, Tropelías, L'Arc, i el llibre Cifesa, mite i modernitat (els anys de la República), Eixam, 2000.

Encara Boira

Estiu ‘09

Aprendre a dibuixar no deixa de ser una tasca interessadament pendent. És veritat que qui en sap pot treure-li un bon profit, personal i privat, més o menys públic, i àdhuc, de general coneixença. Només temptava de dibuixar la meua gosseta Boira, però no en sé abastament perquè sense dir-la, de la meua pretensió, hom se’n puga fer càrrec. I tanmateix, només mirant-la n’hauria de tenir prou. Però pense en aquells animalons anònims del Barceló de Mali, tan sobtadament refets artísticament, i me’n sé tan inhàbil que em dol.

(Ara em ve a la memòria “Quan la ràdio parlava de Franco”, de Josep Maria Benet i Jornet. A l’obra trobe que en ‘Jaume’ hauria de tenir un gosset, un cadellet que anés fent via justos els anys en què hi apareix el personatge, del ’47 al ’62. Li escau al llibreter del quiosc solitari un animaló que li faça el rondó. Solen ser com els porters de les finques de l’època, esguerrats, un poc impedits, d’olor final de naftalina. Un animal sempre compensa la manca visible de relació social, la disfressa d’altra cosa, dóna a entendre que hi ha altres interessos, no que no n’hi haja cap a compartir amb els humans, amb el proïsme. Un animaló ens fa ser humans allí on això no ho fa possible).

Sant Pere. Ara, Boireta, què farà el papà sense tu. Gairebé ho he viscut tot els darrers anys a través teu. No he passat cap nit ni una, d’ençà que arribares a casa, sense la teva càlida i calmada companyia. M’has acompanyat sempre, totes les hores del dia i el buit d’ara, Boireta, no sé si me’l sabré controlar com cal, que no es faça tan gran que em regire.

Mai saps prou bé com serà el final dels éssers estimats, tampoc dels coneguts, però en el primer cas sembla sempre abrupte, inesperat, excessivament trasbalsador de la rutina, i en el segon cas novador, com una notícia de tertúlia, de mig café, i gairebé sempre resulta llastimós perquè la por, la gran, la indefugible, ho inunda tot entre els humans a l’hora blanca. En canvi, amb Boira, tot ha esdevingut d’una digna, calmosa i lleu lliçó de benestar que hom voldria ser ca i acomiadar-se del món com ho féu ella, asseguda a la terrassa guaitant els moixos, mirant-se els amos amorosament.

Totes les illes del món tenen volcans que les ben caracteritzen i defineixen, són com senyals genealògics que les fan úniques i distintes, misterioses i entranyables, de tan perilloses, sempre xisclant el tro interior de la terra, fumejant l’alé profund de les cavernes inferiors. Ens recorden com de petits som en la nostra vanitat de tenir-ho tot sota control. Altres tenen aeroports, amb enginys voladors que van i vénen, bramulant el tro del no res.

Rellegint El quadern gris de Pla m’he vist empès, doncs, a reprendre l’escriptura, de la mà d’un dels més insubornables devots del dir dibuixat a les quartel·les verges carnesianes, qui reconeixia que la vertadera verdor raïa més aïna en el pensament que no pas en el blanc d’aquelles. La suspicàcia no volia ésser cap justificació anticipada del previsible desastre.

Avui la pluja ha fet acte de presència a primeres hores del matí i ha deixat el terra brillant, la gespa d’un verd intens i els carrers exuberants de relleu; les distàncies s’escurcen així, quan l’atmosfera s’adensa i la humitat ambient creix. En aquestes circumstàncies, fer un passeig com el que he fet és una vertadera gosada; de primeries, pel passeig Mallorca, que duu al cementiri del poble, he dut les deixalles de plàstics i cartons a l’abocador municipal; després m’he apropat al pont romà del camí des Raiguer, i per aquest m’he atansat al poble, fent el tram habitual a l’inrevés. Una llarga passejada que hem completat en forma d’incursió pel poble. Un matí certament bonic.

Sembla que amb la tecnologia tot es regira i no t’acabes d’omplir prou de les novetats que degotegen, una rere l’altra, inabastables de tan seguides com cauen, indigeribles de tan abundoses, és com una mena de promesa de millora d’allò insignificant que t’impedeix d’ocupar-te de les coses importants, primer acuts a canviar el mòbil que t’ofereixen que a matricular gratuïtament el teu fill a unes classes de repàs; abans corres a per la darrera primícia de programació per a l’ordinador de taula que te n’ocupes de reparar aquell degoteig de l’aixeta que impedeix tenir seca la pica que al seu torn provoca una humitat imperceptible que es trasllada lentament a l’armariat de la cuina...i així, successivament, Boira.

Les masses desitgen que alguna cosa els provoque el calfred del pànic, llig a Memòria del traïdor, Vicenç Villatoro, 1996, i em recorda, després d’haver llegit del mateix autor La ciutat del fum, 2001, la hipòcrita afirmació de cada any, tots els anys a començaments, dels desitjos de pau i concòrdia arreu, fins i tot dels periodistes que voldrien donar, diuen, únicament bones notícies, cosa que acabaria amb la professió; sinó pànic, les masses esperen del món altre, l’exterior al pròxim i immediat, un xic de confusió.

De vegades els humans actuem amb una lentitud exagerada davant del món que ens envolta, som letàrgics per naturalesa, immobilistes per definició, conservadors de mena, aquietats per la magnificència de la naturalesa solem reaccionar tard a les envistes de fets que requeririen, si més no, una resposta ferma i contundent, sense opció a la flatulència que les coses deixades apartades produeixen al nostre voltant per la podridura que les encalça, i fer el que hem de fer a temps i amb ganes, com ara orejar el matalàs d’una habitació closa.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací