La «Nouveau roman»

He llegit que “la ‘Nouveau Roman’ va ser un corrent literari francès, dins el gènere novel·lístic, nascut pels volts dels anys seixanta, caracteritzat per l’expressió detallada dels esdeveniments narrats i per l’esquematització dels personatges, amb la finalitat de reproduir la realitat sense judicis apriorístics de l’autor”.

Més avall s’afirma que al fenomen aquest “se’l relaciona amb alguns aspectes de la novel·la policíaca i del cinema i que connecta amb autors com ara Kafka, Joyce, Virginia Wolf, Proust, Gide i alguns altres”.

Els seus principals impulsors, tant des del punt de vista teòric com literari foren –principalment- Alain Robbe-Grillet, Natalie Sarraute, Marguerite Duras, Claude Simon i Michel Butor.

En un altre enllaç llegia que si Juan Benet havia escrit la seva obra sota la influència d’aquesta moda literària. Perquè va ser només que això: una moda passatgera. Açò de Benet no és més que una inoportuna relliscada.

La gran Crítica aconseguia posar en un mateix perol noms que no tenien res a veure els uns amb els altres: ajuntar en un mateix context literari Kafka, Proust i Joyce, devia ser quelcom bastant indigest.

També he llegit que algú del seu entorn més pròxim va arribar a dir que “ja n’hi ha prou d’escriure com Balzac”; és a dir: hom devia prescindir dels detalls –el temps narratiu, la implicació de l’autor en el text- i centrar-se únicament en la naturalesa dels objectes que hi són, en el mateix moment que hi són. D’això se’n diu “Sincronia” (Saussure).

Realment Robbe-Grillet no va inventar res de nou, ni va fundar cap teoria literària, simplement perquè la “NR” era el producte literari residual d’una altre embolic més gros encara: l’estructuralisme, que quasi simultàniament, de les mans de Saussure, assentava les bases d’una nova manera d’explicar el món. Una “nova manera” no vol dir que sigui “la millor”. Que s’hi produïsca una crisi de codis a tot nivell –ètic i estètic-, no significa que el canvi que se’n deriva sigui l’escaient en aqueix moment. El perol de l’estructuralisme era molt més gran i més caòtic que el de la “NR”. Altra vegada, la Crítica (en majúscules!) posa no només les coses, sinó també els noms al seu lloc. És així com s’hi inclouen al mateix brou intel·lectuals com Roland Barthes, Michel Foucault, Claude Lévi-Strauss, Louis Althusser i Jacques Lacan entre d’altres: a tots ells aquella (com un enze abstracte totpoderós) els col·loca dins un marc de pensament homogeni. Però això no és del tot correcte.

S’ha escrit a les xarxes que “l’estructuralisme tractava de trobar un nivell de ‘metallenguatge’ autosuficient i generalitzable capaç de descriure les configuracions d’elements antropològics, socials, literaris, lingüístics, històrics o psicoanalítics variables per tal d’analitzar llurs relacions tot i sense immiscir-se amb la identitat d’aquests elements en si mateixos”. Aquest esforç fou més seriós i durador que no el de la “NR” –què se sap, si no, de ”Le voyeur” (1955), o de “Topologie d’une cité fantôme” (1976), d’Alaine Robbe-Grillet? Ben poca cosa, que jo sàpiga.

Contràriament, Barthes, amb els seus estris –la semiologia i la semiòtica- dona llum a un nou anàlisi de les ciències socials; Foucault revisa i recodifica la Història; Lacan fa la seva lectura crítica de la psicoanàlisi freudiana; Althusser ho fa amb el marxisme i Lévi-Strauss amb l’antropologia.

Finalment, l’aventura del post-estructuralisme i la seva impotent crítica del seu antecessor natural, promoguda sobre tot per Jacques Derrida, acabarà ràpidament, com la “NR”: sense pena ni glòria. Entre la ciència i la no-ciència, Derrida s’hi veu atrapat en el territori de no-ningú, on tot ja és acomplert –de moment-; on el llenguatge sofreix tanta tensió i és tan retorçat que hi és al límit del seu trencament.

La moralitat que se’n pot treure d’aquest text podria ser que ‘no és bo tirar tant de llexiu sobre el fem del llenguatge i que, de tant en tant, cal rellegir Balzac’; ningú com ell no ens explicarà millor la veritat de la societat en què va viure.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací