De baixistes i enganys

Les modernes democràcies estan tan lligades a la competitivitat de lliure-mercat que eixe lligam sol estar estampat en les constitucions (v.gr. l’article 38 en l’espanyola). I així, el debat sobre l’economia està fitat entre: a) una mínima intervenció de l’Estat, que solament proporciona el marc legal on els privats competeixen i b) unes pinzellades d’intervenció tractant de posar regles que temperen la desigualtat que el lliure-mercat desregulat produeix. Sense deixar espai per a més, la competitivitat entre els actors econòmics s’estableix en termes de guerra, conquestes, ocupacions i resistència, vencedors i vençuts.

Un indicador d’allò que he dit és la popularització en tot el món, especialment en les biblioteques de directius (o aspirants a ser-ho) d’una sèrie de llibres que han aparegut a les darreres dècades al voltant de L’art de la guerra, del xinés Sun Tzu (segle VI aC.). Els ensenyaments de Sun Tzu han estat presents en les cultures orientals, i així és conegut l’ús que en feren d’ells líders com Mao Tse Tung, en la guerra civil xinesa, i Ho Chi Minh, en la guerra del Vietnam contra els Estats Units. Precisament arran de la desfeta nord-americana els seus militars començaren a parar-li atenció.

Els llibres a què em referisc a dalt tradueixen les fórmules i consells de Sun Tzu al món de l’empresa i dels negocis: Sun Tzu i l’art dels negocis o Sun Tzu: l’art de la guerra per a directius solament són dos exemples. Sun Tzu també ha esdevingut molt popular entre dirigents (i pretendents a arribar-hi) en tota mena d’àmbits on s’hi donen lluites pel poder, i apostaria que no és infreqüent en les prestatgeries de polítics, de vegades, potser, en algun lloc que no s’hi veja massa. I és que l’engany, ja des del capítol 1, és un dels fonaments de les fórmules del xinés per assolir l’excel·lència en l’art de la guerra, i al seu servei, elements ben útils i recomanables en molts projectes o tasques, però que també ho són per a planificar l’engany: coneixement previ, anticipació, informació i comunicació.

 

Capçalera de l'exemplar de The London Gazette en què el govern britànic publicà el despatx de Wellington que informava de la victòria a Waterloo

És molt probable que Napoléon, estudiós de les obres dels historiadors militars de l’antiguitat grega i romana, hagués llegit una traducció al francés del llibre de Sun Tzu que aparegué a Europa en 1772(1). Diuen els experts que en algunes exitoses maniobres militars del cors s’aprecia la lletra del xinés. En la desfeta de Waterloo de 1815, però, Bonaparte, amb algun alifac o altre, i pressionat per les circumstàncies, sofrí de mancances i imprecisions en coneixement previ, informació i comunicació. Mentrestant, a la borsa de Londres, un hàbil financer, ben armat amb aquestes eines, jugava la carta baixista anticipant-se als competidors i enganyant-los: Nathan Mayer Rothschild.

Wellington s’havia anticipat triant el terreny on finalment esperaria a Napoléon. També havia inspeccionat l’àrea un any abans, quan Napoléon encara estava exiliat en l’illa d’Elba, coneixia les característiques dels pendents de les costeres (que li permeteren ocultar part de ses tropes a la vista dels francesos) i del boscatge a prop, i ocupà prèviament tres granges que hi havia al llarg de la línia de combat, atrinxerant part de les tropes en els seus murs a manera d’avançada fortificada. A més de jugar en el terreny triat per Wellington, Napoléon tingué problemes de comunicació amb el mariscal Grouchy, enviat amb un terç de l’exèrcit a perseguir els prussians del mariscal Blücher per a evitar que s’unís a Wellington. Finalment, Blücher, que mantenia bona comunicació amb Wellington, aconseguí arribar-hi en el moment decisiu, mentre un desorientat Grouchy, ni ho impedí ni ajudà en la batalla.

Napoléon es decidí a atacar al Nord quan s’assabentà què l’exercit multinacional de Wellington i el del prussià Blücher estaven separats, i que si es clavava com una falca enmig d’ells podria véncer a un i després a l’altre. L’estratègia de Napoléon, la planificació, les maniobres i la velocitat d’execució anaven bé, i sorprengueren Wellington els dies 15, 16 de Juny. En aquell temps, les notícies del continent arribaven amb retard de dies a Londres. Tanmateix, N. M. Rothschild, que en eixos moments ja era el financer més rellevant de Gran Bretanya, mantenia, junt amb els seus germans banquers repartits per Europa, una xarxa pròpia de comunicació que feien servir per al seu negoci, una xarxa més ràpida i eficient que les governamentals. La desfeta francesa es precipità quan queia el vespre del 18 de Juny, i N. M. Rothschild aconseguí assabentar-se abans que el govern britànic en un marge suficient per a maniobrar.

Possiblement durant el dia 19, el banquer ja coneixia que Wellington havia guanyat. Aleshores començà a posar a la venda paquets de títols(2) a la borsa de Londres sabent que la seua fama d’home ben informat seria interpretada com un senyal: Wellington ha perdut i Rothschild ja ho sap! Així provocaria una allau d’ordres de venda que tractarien d’imitar-lo, i el conegut efecte ramat duria a l’estampida baixista. L’augment sobtat d’oferta davallà els preus, i quan estaven per terra els agents de N.M. Rothschild començaren a recomprar títols, molts més dels que havia venut.

La tècnica del baixista és la venda-compra, en eixe ordre, i deia en “De bombolles i baixistes” que per a tindre beneficis ha de desfer-se dels títols devaluats que ha recomprat. En aquest cas el procediment no consistí a desfer-se dels mateixos títols, sinó del seu baix valor. Quan arribaren les notícies oficials de la victòria de Wellington(3), l’eufòria alcista torna a la borsa. La demanda rebotà fent remuntar de nou els valors i produint beneficis al financer. En aquest episodi el mètode fou l’engany; els baixistes, però, tenen més fórmules per a desfer-se del baix valor dels títols recomprats. En seguirem parlant.

(1) Fou feta pel jesuïta Joseph-Marie Amiot amb el títol Art Militaire des Chinois.

(2) Pareix que fonamentalment es tractava de títols dels famosos “consols” (abreviació de consolidated annuities), bons de guerra de termini indefinit, el que es coneix com a deute perpetu.

(3) El despatx de Wellington fou enviat el 19, i arribà a Londres el 21 al vespre. Publicat en The London Gazette, el butlletí oficial governamental, el 22 de matí, a partir d’eixe moment començà a difondre’s en premsa, el 22 a Londres. A Edimburg arribà el 24 (Font: British Library).

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací