Vendre a curt

N.M. Rothschild, protagonista del passat article, conservà tots els títols que comprà durant l’estampida baixista que havia provocat, sabent que es revaluarien quan tothom conegués la informació de la victòria de Wellington en Waterloo, que solament ell coneixia anticipadament, i que li permeté planificar tant la davallada com el rebot. Aquell fou un cas singular, en general els baixistes ni poden fer que els preus reboten, ni ho pretenen. Volen guanyar en un mercat baixista, però no estan interessats en els títols, solament en jugar amb ells. Les seues tècniques també es basen en la venda-compra, en eixe ordre, però a diferència del banquer Rothschild no són propietaris dels títols que venen en la primera part de l’operació. O sí que ho són? Ara ho vorem

Un dels sistemes del baixista consisteix a vendre títols presos en préstec, una operació que es fa amb la intermediació d’un operador autoritzat. Tant el préstec com el corredor li generen despeses al baixista, per comissions i interessos. Potser per això llur posició no es pot mantindre durant massa temps, i rep el nom “a curt”(1). El baixista ingressa A per la venda dels títols, però té el compromís contractual de retornar-los al prestador en una data determinada. Si les seues expectatives baixistes s’acompleixen, quan vinga el moment podrà fer la entrega recomprant-los per una quantitat B, menor que A, i guanyar la diferència, una diferència que també ha de compensar-li per les despeses que ha tingut.

A més del baixista i l’operador, intervenen el prestador, el comprador a preu A, i el venedor a preu B. El comprador a preu A no sap que qui li ven els títols no és el propietari per compra sinó per préstec, quelcom tan estrany com si llogater d’un cotxe ven el vehicle com si fos propietari. I a més, després en compra un altre igual per a retornar-lo. El llogater de títols els pot vendre perquè hi ha hagut una acomodació de les regles que regeixen pel préstec de diner al préstec de títols (bons o accions), una adaptació que no s’ha fet, però, per a altres propietats, com cotxes o cases.

La normalització d’aquesta mutació ja té molts anys. Hui podem llegir-la al Reglament 236/2012 de la Unió Europea. A l’article 2 es defineix venda a curt com la venda d’accions o instruments de deute “sense que el venedor els posseïsca en el moment de tancar el contracte de venda”. I més avant, als articles 12 i 13 diu que la venda a curt es pot fer “havent pres en préstec l’acció o l’instrument de deute”.

Quan fem un depòsit a termini en un banc, o invertim en bons de l’estat, som prestadors del banc o de l’estat, i ells són els prestataris. Legalment els entreguem la plena disponibilitat dels diners, i poden actuar com els seus propietaris a tots els efectes. Però tenen una obligació: al termini del contracte ens han de tornar el tantundem(2), la forma abreujada de referir-se a una regla recollida en el dret romà en relació amb els dipòsits i préstecs de diners i altres fungibles. Béns que el prestatari pot gastar o consumir, estant obligat a restituir tantundem eiusdem generis et qualitatis, és a dir, “la mateixa quantitat (un altre tant) de la mateixa classe i qualitat”, no necessàriament les mateixes monedes o grans de forment (per exemple) que havia rebut.

Perquè un bé tinga qualitats tantundem ha de constar d’una pluralitat d’unitats indistingibles que permeten substituir-ne unes per altres equivalents. La titularitat no és una condició necessària i, per exemple, el diner té qualitats tantundem, siga en efectiu (monedes i bitllets són documents al portador) com en forma de comptes corrents (amb els titulars registrats) que alimenten tots els actuals sistemes electrònics de fer transaccions.

Els bons i les accions són títols de propietat, als que els reglaments financers, com el 236/2012 de la UE, atorguen les propietats dels préstecs de diners: poder amprar-los, sense gastar-se els diners de compra, i gaudir de la plena disponibilitat del propietari, tot i la facultat de vendre’ls. Una mutació necessària per a començar una venda a curt. A més, el baixista també necessita que els bons i les accions tinguen aparentment les condicions tantundem, com si es tractés de diners, i així és com pot substituir els títols amprats pels recomprats, quan ha de tancar l’operació.

El que ocorre, i per això he subratllat aparentment, és que l’objectiu del baixista no és que els títols que retorna al prestador siguen “de la mateixa classe i qualitat” que els que obtingué en préstec (acomplint les condicions tantundem). El que persegueix és que siguen de menor qualitat, i que això es manifeste en el preu. Dit d’altra manera, el baixista vol que els títols que li presten i els que retorna siguen considerats equivalents, com els diners, però al mateix temps vol que realment no ho siguen. Vol que li presten cartrons plens d’ous XL, fer negoci amb ells, i entregar cartrons d’ous M en retorn.

El punt clau (a més d’encertar l’esdeveniment de la davallada baixista, o de provocar-la) consisteix a ser propietari dels títols sense haver pagat el preu de compra, sinó un preu molt més baix en forma de comissió per préstec. Normalitzada per l’economia oficial, els professionals de les finances, els dirigents polítics i els mitjans de comunicació i entreteniment de masses, vendre sense ser propietari per compra, sinó propietari per préstec és una regla no sotmesa a discussió, bé per desconeixement, bé per estar integrada en eixe depòsit de nocions que les societats deixen de qüestionar. A mi em grinyola. I a vostés? Seguirem.

(1) A més, els períodes baixistes solen ser més curts que els alcistes. En Wall Street es diu “la borsa puja per les escales i baixa per l’ascensor”.

(2) A més dels interessos si el contracte els inclou.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací