Josep Borrell, anar a per llana i eixir trasquilat

Sóc afeccionat a les dites populars, ho he dit diverses ocasions, en fa goig el seu fons empíric, la paradoxa que em condueix al divertiment, d’altres vegades a la meua pobra reflexió, -tot està pensat, dit i redit per altres- com per exemple que el destí se’l llaura hom en la seua manera de fer; per conductes exercides obligades per les circumstàncies; pels compromisos prèviament assumits, més senzillament, perquè dut per una enrònia orgullosa, m’impedeix redreçar accions, omissions o opinions errades.

Parle de les meus coses primàries, en un esforç per comprendre en Josep Borrell, des de fa un any, Alt representat de Política Exterior de la Unió Europea; un home, si fa no fa, de la meua edat, a diferència d’un servidor, d’una formació intel·lectual considerable, al qual el seu tarannà prou de vegades, li s’apodera ennuvolant-li raons, duent-lo, com a mi, per manca de tremp, a l’adversitat, al fracàs, com li ha passat en la seua recent visita oficial a Rússia, un territori minat des de fa anys i panys, pel qual s’ha d’anar amb cauteles prèvies i detector de metalls, per tal de no resultar-ne seriosament ferit, ell ho ha estat, pitjor encara, arrossegant qui representa.

Borrell tenia d’entrada, com deia, difícil l’èxit per diversos motius, s’ha de reconèixer. D’una banda aplicar enllà, la seua estratègia rigorosa encetada a la UE tot per interpretar que al seu si, amb raó, que hi havia una política de relacions internacionals impròpia, supeditada a l’amic americà, al temps d’erràtica d’entre la Comissió Europea (on preval la gestió del dia dia, i el Consell de la UE (on predomina la diplomàcia); un rigor pensat de dur, des de la seus presa de possessió, i capficat de redreçar-ho. Cal dir que a Brussel·les li va resultar insòlita, tot i que assumible i assumida. Al diari “El País” hi ha un article magnífic de Bernardo de Miguel, el seu corresponsal a Brussel·les, del qual honorant-lo, he estret alguna clau, titulat “El fallido viaje de Borrell a Moscú...” tancat amb una frase lapidaria magistral de Marguerite Yourcenar, en “Memorias de Adriano”, aplicables a Borell, dient: “Tindre raó massa prompte es el mateix que equivocar-se”

Pel que fa a Rússia, pel seu autoritarisme, un estat mancat d’una democràcia homologable, encarregant-se de la seua “diplomàcia” Serguéi Lavrov, un falcó vell d’una aspror considerable, demanar-li la posada en llibertat de l’opositor Navalni –la qual molts desitgem- a la carcer per motius fal·laços i peregrins, nodrits de foscor, enverinament inclòs, la fermesa de Borrell perquè resultés alliberat, no ha caigut gen ni miqueta de bé, sinó que, advertit prèviament per Lavrov, el resultat ha estat, una reacció no per esperada, menys contundent, doncs Borell ha anat a per llana i ha èxit trasquilat, ja que Lavbrov, en poques paraules li ha dit allò de d’aquella dita castellana, “gobernador de naciones i en tu casa no hay gobierno”, posant en evidència, que ací, en aquesta “modèlica” democràcia, també hi ha presos polítics i si a Espanya hi ha lleis, a Rússia també les hi ha. Al temps que expulsava representants europeus que havien estat en una manifestació pro-Navalni demanant sa llibertat.

Com que ací en aquesta part d’Europa, Navalni es considera un pres polític, va retraure-li que a Espanya també els hi ha, referint-se’n als presos polítics catalans, sentenciats i a la presó, per haver organitzat un referèndum sobre la independència de Catalunya. Remarcant Lavrov que la justícia espanyola els va acusar i condemnar d’organitzar-lo, recordant-li que la justícia de diverses democràcies europees, consideren que ho són per motiu polítics.

De l’assumpte comente seguidament l’opinió saberuda i didàctica del catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Sevilla Javier Pèrez Royo, bolcada al seu article “El coste reputacional de la sentència del procés” editada per “Infolibre” el 7 proppassat, article molt recomanable, el qual ens enlluerna usant de fil conductor d’una frase lapidaria pronuncia per Joe Biden, en la seua presa de posició de la presidència de EEUU, qui va dir de liderar la nació mitjançant “La força de l’exemple en lloc de per “el exemple de la força”.

Pérez Royo, l’exemplaritat la contraposició de la frase l’aplica a la justícia, les directrius de la qual sense excepcions, són les recomanables per a l’exercici de la funció jurisdiccional en tot aquell estat democràtic que s’hi preste, present sempre en la tasca de Fiscals, Jutges i Magistrats integrants del Poder Judicial. Absolutament de tots sense excepció, i amb la màxima visibilitat quan actuen el Fiscal General de l’Estat i el Tribunal Suprem. Quan no ho fan així, s’actua amb “l’exemple de la força” sot al risc palés, de deixar d’esser respectat, endemés de deixar enlairades les vergonyes del mateix Estat del qual formen part, corrent el risc de començar a perdre’l, i deixar de ser-ho.

Opina Pérez Royo, que és allò ocorregut a Catalunya al setembre i octubre de 2017, la Fiscalia General de l’Estat i el Tribunal Suprem optaren per l’exemple de la força. Tot per no seguir l’ordre natural del procedir de la justícia en un estat democràtic i de dret, és a dir, fer entrar en acció en primer lloc la fiscalia i el tribunal local on ocorregueren els fets, obstant-se’n per concentrar la resposta a la cúspide des del primer moment. Acció errònia per la qual arranca el cost reputacional de la persecució del nacionalisme català de la manera produïda i que ara està tenint el sistema d’administració de justícia a Espanya, procedir pel qual no hi ha hagut un sol jutge europeu a qui el Tribunal Suprem, haja pogut convèncer que les seues decisions estaven jurídicament fonamentades.

Als efectes el Tribunal suprem de Schleswig-Holstein i tot el sistema judicial belga hagen rebutjat l’extradició de Puigdemont, Comin i Puig sol·licitada pel jutge Pablo Llerena. Davant la justícia escocesa i suïssa, el tribunal suprem ha renunciat d’argumentar, obligant a retirar o no dictant l’ordre d’extradició i entrega. Endemés el Tribunal de Justícia de la Unión Europea, desautoritza l’exigència del Tribunal Suprem Espanyol, qui exigeix per adquirir la condició de parlamentari Europeu, la necessitat de prometre o jurar la Constitució Espanyola.

A tals efectes aquests motius i els expressats de les potes febles de la diplomàcia europea, l’estratègia de Borrell com a màxim responsable de la mateixa i les seues cabòries personals, així com la manera cantada d’actuar d’un estat totalitari com el rus, tot plegat hagen proporcionat els motius del fracàs de la visita, donat pas allò de la dita del títol del present article, recordant “Borrell, anar a per llana i eixir trasquilat”.

Contat i debatut, amigues i amics, hauríem d’exigir-li a l’Estat d’aquesta santa casa, aprendre de l’episodi ocorregut, afegint-ne vímets bons, com el bon procedir de la monarquia tant d’Emèrit, com del “Preparao” per tal de no eixir-se’n de la neutralitat política, al que la constitució l’obliga, no com al 3 d’Octubre de 2017, qui deixant-se influir pel comportament de la justícia i el seu “l’exemple de la força” en lloc de la “força de l’exemple”. Del redreçament del comportament de l’exercit, el qual farcit de franquistes, pels seus recents homenatges del col·legi de suboficials, a la Divisió Azul a les ordres del nazi i sanguinari Hitler, i les cartes dirigides a les acaballes de 2020, sense contestació exemplar del rei i del govern espanyol, semblant que ens perguen el pèl. La negació ancestral sistemàtica, sense fonament constitucional, que en aquest Estat hi ha nacions amb llengües pròpies, costums a protegir, endemés de pobres com les rates els quals per no tindre, no tenen lloc on deixar-se caure morts.

Rectes procediments de servici al poble, per adobar de tolerància i democràcia, el prestigi internacional d’aquesta “modèlica democràcia”, qui en boca de la ministra d’afers estrangers, diu inflada que és una de les millors 16é del món. Hom es pot imaginar com seran la 17é i successives “democràcies” mundials. Al respecte, per altra banda, algun dia, més prompte que tard, la pròpia Unió Europea, així com els representants nostres elegits als quals enviem enllà, hauran d’explicar-nos, clarament, didàcticament, què fan, com es guanyen el pa, -no deixant-nos neòfits permanents- si serveixen “lobbies” o libidos, com de vegades ha passat, per tal de comprovar i procurar verdaderament que allò que deia Lincoln, siga efectiu ací “El govern del poble, pel poble i per al poble i no desaparega de la Terra.”

Creient que entre tothom anirem fent perquè vagen redreçant-se les coses, em despedix amb aquesta frase també d’Adrià .... “Pocs homes estimen per molt de temps, la ruptura perpètua dels hàbits, la continua commoció de tots els seus perjudicis”. De la meu part, si això li ocorre a qualsevol servidor públic, que plegue trastos i se’n vaja. Amén.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Agermana't ací