¡No me hables en valenciano!

L’altre dia vingué una persona a ma casa perqué li havia d’encomanar una faena. La primera frase que m’amollà, en dir-li qué havia de fer, fou la que heu llegit en el títol. Jo li preguntí: «Quant de temps vius ací?» La resposta: «¡Más de treinta años!»

No sé si cal dir res més, no sé si algú ho vorà «normal». El succés no és molt més sucós. Li parlí en castellà (quina sort saber la seua llengua!) mesclant algunes paraules en valencià, fins que em tornà a dir mig enfadat: «NMHEV». Torní a riure i li preguntí, en castellà, qué pensaria si jo anara al seu poble d’origen i els exigira als seus veïns que em parlaren en la meua llengua i NO en la seua. La resposta: «No es lo mismo».

L’home té tota la raó del món. Ell i molts com ell fan eixe menyspreu perqué poden. Jo no podria, encara que volguera.

Evidentment li encarreguí la faena, que espere que faça amb més traça que parla. Però pense que estic/estem equivocant la resposta a eixes agressions quotidianes. Si ho comparem amb el masclisme podríem dir que són com els «micromasclismes»: Una actitud gens respectuosa d’aquell que sap que pot comportar-se de manera xulesca i ho aprofita per a «tapar» les seues misèries.

Tal volta les meues paraules tinguen profit. En qualsevol cas i, en descàrrec del migrant veterà, vos he de dir que aquells que més em toquen la cuca són els valencians que han renunciat voluntàriament a parlar en valencià. De fet, són eixos renegats el model que han copiat els de «¡háblame en cristiano!»

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací