Estadista, un home d’estat

Sabem de la paraula, que és l’expressió d’un concepte, d’una idea, d’una opinió. El seu significat quan passa a ésser tangible generalitzant-se’n, de vegades sublimant-la, és objecte de culte, d’altres per quotidiana es banalitza, es degrada. El mot “Estadista” en la meua opinió, com altres, és subjecte d’aquesta dobla operació. L’AVL es refereix a la paraula en dues accepcions, d’una que es tracta d’una persona dedicada professionalment a la política; d’altra un especialista en assumptes de l’Estat.

La Viquipèdia indica també, que és “Un home d’estat”, distingint-lo d’altres responsables polítics, als qual els dirigeix i controla de manera significativa, com el cap de govern i ministres, al poder legislatiu, el cap d’Estat inclòs, encara que aquest reuneixi poques funcions assignades, com ara ací, la monarquia. Puntualitza en el mateix sentit que es pot designar estadista a personalitats polítiques, tot i que no se’n ocupen directament d’alguna funció de l’estat, però de tal manera reputats que se’ls atribueix bastant l’aurèola, en el cas accedir al poder, pels seus contactes i influències. A hom li ve al cap la llotja del Bernabeu o l’Ibex 35.

L’enciclopèdia digital enlluerna també l’opinió dels clàssics, així Plató, com Sòcrates, van ésser crítics amb els estadistes. Plató als seus diàlegs, qualifica els homes d’estat de tan gallets com d’orgullosos, perquè són incapaços d’ensenyar el valors pregonats, encara mantenint l’esperança que algun dia estadistes valuosos, seran capaços de comunicar la seua ciència, dons existeix. Contemporàniament, Ortega i Gasset reflexiona al respecte sobre Mirabeau, al qual titlla de mentider, cínic, gens escrupolós; això no obstant li reconeix d’haver estat un dels grans polítics de la història, per la seua encertada visió política, distingint-lo del ximple polític governant, per la intuïció i habilitat demostrada d’unir interessos contraris, a la fi de fer l’estat un instrument al servici de la nació.

Com que ara amb una banalitat i immodèstia insuportable, els polítics integrants d’alguns partits, els declaren “d’estat”, a la vegada de constitucionalistes, amb interessos de vegades inconfessables, la finalitat dels quals per damunt de tot és defensar l’immobilisme d’aquelles prerrogatives de les institucions, reflectides en la constitució, al mateix de pregonar només conceptualment, un estat de dret, on ha de prevaldre per damunt de tot la monarquia, i allò exactament que els convé com la defensa virtual de la llibertat. Davant de tot això opine, tot advertit per la meua gata amb meus, perquè ara, adés, abans i des dels ancestres, en aquest estat homologable als millors mundials, ens ullen amb lupa, i podria vindre’m malament per la meua edat, un engarjolament, ja que els partits d’estat, votats pel poble, defensen un concepte d’estat nominal, com he dit adés, el qual vesa runes al rostre del seus representats.

Com que hi ha casos ben recents, heu-ne alguns: El congrés dels diputats, amb el suport del PSOE, PP, VOX i CS, és a dir el Partit Socialista Obrer Español, s’uneix a la foto de Colón, manté la inviolabilitat del rei, lluny del rigor i la transparència a les quals és sotmesa “la sobirania nacional”, sotmesos per l’Estat mitjançant les lleis establertes, els partits d’estat on hi ha fatxendes provats, segueix mantenint la inviolabilitat reial, la qual històricament i recentment, ha fet exactament allò que li ha donat reialment la gana. L’Emèrit per exemple ha estat, fins que l’han descobert, fent frau fiscal perquè regularitzat a la Hisenda de tots, l’estimable xifra de 4.395.901,96 d’euros afegibles als 678.393 de fa dos mesos, totalitzant 5.074.294,96 euros i des de 2014, quan ja no reina, pregonant que tots som en eixe aspecte iguals davant la llei. Hom no podria imaginar-se què ha fet en el període en el quals ha estat regnant, ni tampoc el capital ocult. Allò sabut conseqüentment és, què han fet i fan els “estadistes”.

Com que Pedro Sánchez, un estadista com cal, fia el redreçament de la monarquia per prestigiant-la, al mateix Rei Nostre Senyor en Felip VI, aquest creu i els estadistes volen fer creure, que l’Emèrit, havent regularitzat els desficacis econòmics, un eufemisme, ja n’hi ha prou, així el retorn de l’Emèrit hauria d’ésser imminent, doncs és en pau amb l’Estat, i nosaltres mut i a la dacsa, sense permetre conèixer res més, ni tan sols els assumptes emparats en la llei de secrets oficials, llei que no volen esmenar fins el 2029, quan tots inclús l’Emèrit i jo, estiguem criant malves, o si de cas un al cel i altres a l’infern, perquè tan l’Emèrit com ells són estadistes, i vosaltres i jo, no. Així que si Déu no ho remeia, el Rei i successors/res emparats en la prerrogativa, faran allò què els vinga de la Reial gana. Per tant la sobirania nacional, no sabrem en ares a transparència, què feu l’Emèrit el 23F, perquè ara li ho enblanquine’n tot.

Què haurà passat mentrimentres?, doncs com que Pedro Sánchez diu, que només el 52% dels catalans volen ser independents, perquè tan sols han votat el 53,54% dels convocats, i ell és polític demòcrata i estadista, i aquesta és una democràcia exemplar, ell dona lliçons de sociopolítica, no en són prou ni per a plantejar-ho. Cal recordar que, el Regne Unit és fora de la Unió Europea en el 52% dels vots i en el 73% de participació. Arrant del fet em pregunte, on eren els vora un 20% que no votaren el 14F. D’altra banda l’ex President de la Generalitat de Catalunya Josep Montilla, un altre demòcrata, un home d’estat com la copa d’un pi, aigualeix un plebiscit pactat, responent TVE amb aquesta frase “Creu que des d’Espanya es facilitaria un referèndum per liquidar Espanya?. La resposta és no”.

Així que comptat i debatut amigues i amics, què li haurà passat mentrimentres a aquesta esquilada autonomia al 2029?. La meua gata intervé, “Un nou finançament de les autonomies al 2029 no s’haurà acordat, perquè segurament haurà vingut un altre virus, i la corona seguirà existint, fent allò que els estadistes volen, és a dir el que li vinga la reial gana, i nosaltres recalçant-ho, seguirem sense modificar la lletra de l’himne regional, que ara alguns l’emmudeixen, llavors la cantaran amb la lletra i llengua que pertoca, és a dir la cristiana. Ara bé, Joan, encara bo, perquè ni tu ni jo estarem ací obeint una llei natural i lògica, per a cantar-la”. Xica!, jo no sóc tan vell com aparente, el què passa és que estic molt treballat, i pense seguir cascant l’etzibe. Resposta... tres meus ben contundents.

Vos deixe amb Kant: “L’anarquia és llei i independència sense força. El despotisme és llei i impuls sense llibertat. Força és crueltat sense llibertat ni llei. Republicanisme és impuls amb independència i llei”. Un roig maçó i separatista, amb traces de comunista aquest Kant.

Una meua ... La llei de l’embut... tot per a mi res per a molts!!!