Confinament 18

Catedràtic de Llengua Valenciana i Literatura (2009), Doctor en Filologia (Teoria dels Llenguatges, UV, 1996), Llicenciat en Filologia Hispànica (UNED, 1991), Llicenciat en Comunicació Audiovisual (UV, 1997). Publicacions a IDEE, Discurso, Signa, Gramaycal, Tropelías, L'Arc, i el llibre Cifesa, mite i modernitat (els anys de la República), Eixam, 2000.

El discurs troba el discurs d’altri en tots els camins que porten cap al seu objecte, i no pot deixar d’entrar en intervenció viva i intensa amb aquest.

Tzvetan Todorov, Mikhail Bakhtine. Le principe dialogique. París: Seuil (1981).

 

30anys7mesos17dies, dia 8.02.2020. Dia 27.06.2019, examen, 30anys7dies. Dia 4.09.2019 claustre, 30anys2mesos7dies. Dia 5.09.2019, s’inicia el procediment. I adéu-siau, cinc mesos i deu dies abans.

 

Idò, bé, la poesia és, tot sumat, això, l’opacitat lúcida i transparent. El poema no s’explica: es comprèn objecte front a nosaltres, en la seua objectivitat irreductible.

Joan Ferraté, «Arbres, de Josep Carner», dins Teoría del poema (1957).

 

I

Llars i curses

Bàsicament, com li va passar al Dr. Franz Kafka, he tingut dos pagadors que m’han generat drets professionals, en dues etapes successives que, però, en algun moment de la transició s’han solapat. Un primer pagador, mon pare, fins l’edat de Cristo ressuscitat, i l’altre, obvi, fins a la jubilació, l’Estat. La primera etapa va generar un 20% d’aquells drets. La segona, la resta, tot i ser iguals en dimensió temporal real.

Espacialment la primera etapa em tenia confinat al Passeig País Valencià de Tavernes de la Valldigna en un altíssim percentatge d’hores perquè hi era hoste (de vegades hostatge). Als deu anys ja feia de cambrer, i dels bons. Tothom que ho haja pogut comprovar de primera mà, i encara visca, recordarà l’habilitat amb la safata, la velocitat en el córrer i la prodigiosa memòria en retenir les comandes. No cal passar més enllà. Per l’orxateria n’han passat, i de molt bons, cambrers excel·lents, millors persones i d’una educació moblada que eren l’enveja d’altres locals. Els milions de persones, entre finals dels seixanta i primers noranta, que s’han atansat a la terrassa ho podrien certificar. El món d’ahir. La transició de cambrer a doctor i catedràtic m’expulsà del paradís i inicia la romeria, la transhumància. La docència per al segon pagador s’ha barrejat amb d’altres tasques, sempre en relació, IVESP (Institut valencià d’estudis en salut pública), IBAD (Institut balear d’administració), JQCV (Junta qualificadora de coneixements en valencià), UIB (Universitat Illes Balears), i, com el Dr. Kafka, alguns Congressos, Simposis, i les publicacions corresponents.

De cases, per tant, n’he conegudes, aquests anys de volander, de tota mena i condició, pisos de nova planta amb piscina i conserge, minúsculs apartaments d’excel·lents vistes o dúplex immensos a la platja on el cel et feia de capell i la mar de recitadora, però vàrem viure també en una ocasió, el temps estrictament necessari, en un pis amb fantasmes. A l’habitació del fons del passadís, sense cap mena de dubte, hi vivien. Ni Boira s’hi apropava. La passàrem com poguérem, confinats. Ara, confinats també, en canvi, estàvem en una casa que connecta amb la part limítrofa del darrere del cementiri parroquial, amb la cara posterior vista dels nínxols a tocar de la taula on dinàvem, quan ho fèiem al jardí del pati interior, i us puc assegurar que, de moment, no n’hi hem vist passejar cap quan la fosca de la nit es fa senyora dels nostres pensaments. És, ho puc afirmar, una casa protegida pel fet d’estar a tocar de l’església i més que avesada històricament als comiats. Està vacunada, vaja. I protegida[1].

Allò que ja no puc saber és si la pau i la tranquil·litat que se li suposa a una casa amb aquests antecedents hi regnaran a perpetuïtat, si més no el temps que l’habitàvem persones d’una diversitat de creences tan dispar que per no coincidir no ho fèiem ni per menjar. Segurament els qui reposen la pau eterna no s’estaran de preguntar-se on és que hi anaven sense aturador els hostes de tan entranyable vivenda. I jo, també m’ho demane, retirats els dies. No tinc gens clar que el confinament resolga alguns hàbits tan poc edificants com ara ho és el córrer sense sentit, amunt i avall, sense un rumb gaire nítid.

II

Els marges

Hom s’hi està de grat si el camí s’ha fet observant els gregaris, escoltant les dependències derivades llurs del cofoisme més abjecte, les conseqüències del callar a la penombra de les tendències guaridores del mutisme, inevitablement si hom sap mirar i atendre els petits detalls de la vida i esquiva els a l’engròs que ofereix el mercat, si viu les delicades passions que les normes exilien cap al centre putrefacte, on únicament les convencions tenen espai autoritzat. Sí, hom voldria romandre-hi als marges i sortir-ne beatíficament marginat per mamprendre l’adéu dels sants.

Les exclusions poblen els ravals i dibuixen persones que viuen els encara no que la norma imposa, aqueix patètic esbós de formalisme que el mediocre exhibeix, alié a la comprensió, incapacitat de proïsme, anul·lat d’empatia, reservori d’odi i regalim de pus, i que en totes direccions esbargeix la posició equidistant envers éssers i coses que no admeten comparació possible a cap element al seu abast, perquè just al seu devora habiten la immundícia dels iguals, la repetició insuportable dels gestos arrabassats de sentit, i mai serà capaç de copsar els grafiats en sec que aquelles sustenten al cor.

Un retor protestant casat sembla que convisca amb la dona amicalment, la filmografia a l’abast ens ho mostra. Un retor catòlic de França, posem per cas, s’ha de mantenir solter, però sempre ens és mostrat com un home amb plena capacitat d’aparellar-se amb una dona, duu incorporada la femella, per bé que no s’hi puga casar, el desig roman viu als seus ulls, sap que és un ciutadà d’un estat laic que ben bé podria incorporar-se a files en qualsevol moment si la pàtria el reclamés, de fet, a França, la religió i la revolució no estan divorciades, tot i que es miren de gaidó. Aquí, en canvi, un retor qualsevol, no convé que tinga un posat massa masculí, el nostre catolicisme s’ha de mantenir allunyat del pecat, cosa que no implica que puga practicar la sodomia sempre que no es veja, però el celibat és sagrat per damunt d’altra consideració, i lluny de sentir-se devora de la gent el religiós guia s’hi està al costat del poder, de fet li és a sobre, com una mena de gepa, li controla els gestos i els moviments, és una tradició que la dreta –solament?- i l’església varen signar des dels temps de la Inquisició, i desfilen com els militars quan arriben les ocasions i es barregen amb els militars per donar-los la benedicció, si convé, abans d’entrar en batalla. Aquí, ni són uns fluixos, com el cas dels protestants, ni són uns ciutadans iguals de ple dret, com els gavatxos, aquí es canta a la mort i es recomanen sentències contra la gent, tot i que als nins se’ls té ben a la vora, als marges del món. Aquí tenim un ver problema.

Al cor de la seu hi ha les veus dels àngels que assenyalen les nafres dels esgarriats, aquells que recullen les misèries dels mortals que gaudeixen del cor de la seu on hi ha les veus dels àngels que assenyalen les nafres dels esgarriats, que gaudeixen del cor de la seu on les veus dels àngels assenyalen les nafres dels esgarriats, beneïts pel cor de la seu, i tot per escapolir-se del ressò de la brama que clama al cel des del fons del món i travessa el cor de la seu...on jauen esgarriats nafrats per la mortal misèria que les veus dels àngels denuncien.


[1] En realitat una nit sí que hi vaig escoltar alguna cosa. Havíem acabat de sopar a la fresca avançat ja l’estat d’alarma general pandèmic. Érem, si no m’erre, aspirants a unes Pasqües, cancel·lades les Falles del comú, que tant de mal feren entre el jovent a perpetuïtat. Tothom sap que és l’època de l’any més anhelada per la sang renovellada. És, després de la parada militar fallera, el moment de l’any en què hom es desprèn de les pelleringues hivernenques per provar cotons i transparències abans de l’esclat definitiu del salobre de platja on, aleshores sí, a cor que vols iniciarem provatures robinsonianes. Després d’un àpat generós ben proveït de maridatge afí, el foc actiu expressament per aqueixes vetllades esfèriques en què el sol et sorprèn, gronxat com un pes inert per bé que protegit i abillat per transitar les foscúries, vaig sentir Pepe?, i altra vegada, Pepe?, que em va estremir el cos ajagut, com una fiblada de serralada per la dorsal en forma de glaç, Pepe?, que s’insistia, i quasi m’obligue a obrir els ulls més per educació que altra cosa, perquè val a dir que a mi Pepe només m’ho deia en referir-se a mi mon pare, els cosins i cosines, i parelles, ties i tios, i respectives, i algun conegut, passavolant, amic, saludat, forà, massa gent, al capdavall, si se sap que feia anys i panys que m’havia normalitzat el nom, però de dins d’uns nínxols, encara que de casa, això no m’ho esperava, de cap de les maneres, i així que s’insistia, en comprovar que no era en somnis de Metge, ni albades de Hamlet, i tampoc no em deia la veu provinent de la cara oculta del nínxol vista, Pepito?, cosa que hagués abreujat el llistat de candidats a efímers del més enllà, col·locant en primera posició, obvi, a ma mare, sinó que es repetia Pepe?, com una mena de crit sostingut en la infinitud del paisatge acotat del jardí del pati interior de ca la germana, i fou que em decidí de guaitar les ombres, Pepe?, seguit d’una mena de galop westernià, llunyà de moment, tot i que era evident que s’aproximava en la meua direcció, toca-toc, toca-toc, al pas, però àgil, amb decisió, i el Pepe! que havia canviat d’entonació i ja no era una pregunta sinó una exigència, i jo que tan viu sentia el crit i la cavalcadura a punt de brollar de la paret que afitava l’antic cementeri parroquial que em desplace per evitar-ne el colp de la trobada i caic a terra del gronxador estant i quasi que em socarre, i a frec de jo vaig veure passar un predicador a cavall fantasmal que retrucava Pepe! toca-toc, toca-toc,Pepe! i s’allunyà espai enllà, al trot, sense presses, amb la necessària parsimònia perquè li veiés la condició dibuixada al coll. I la mirada, que encara em persegueix. Pepe...! Però no ho vaig contar a ningú. Cames ajudeu-me me n’aní al llit i em vaig prometre que més nits al ras devora sagrats a la manera dels genets pàl·lids mai més.

 

 Agermana't
Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací