Hem pogut veure a les nostres televisions “Federica Montseny. La dona que parla”, una peli força aclaridora, puix es centra en dos moments claus en el relat de la guerra del 1936, en concret del període del Govern presidit per Largo Caballero, el què hi va haver-hi quatre membres de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i els fets del maig de 1937 quan en plena guerra les esquerres s’enfrontaren amb les armes als carrers de Barcelona. La pel·lícula té el mèrit de presentar-nos la realitat tal fou tal com hui els historiadors ja han estudiat a fons; això, però, no ha estat sempre així, durant el franquisme el tema de la guerra era un tabú, hi sols havia la versió oficial del guanyadors, aquesta circumstància, la d’aquell gran silenci despertà en alguns joves allà pels anys seixanta un interès per saber que havia succeït, havia de que consultar llibres de fora i parlar amb l’exili i és això el que jo hi vaig fer.

La pel·lícula que comenten ens aproxima a un govern de coalició, creat per fer front a la sublevació militar, o siga davant una clara situació excepcional, en el qual s’intentaria integrar al conjunt de l’esquerra i el sindicalisme; en algunes seqüències podem apreciar els enfrontament al seu sí, especialment entre comunistes i anarquistes, així com entre dos significats dirigents dels socialistes: Largo Caballero i Negrín. Com sabem, eixa coalició de govern durà poc, la Montseny sols va estar sis mesos com ministra. Des del sofà, no podem deixar de pensar en aquella experiència de govern de coalició d’esquerra quan ens troben també en altra d’anàlogues característiques. Doncs,no està de més recordar allò pensant al present.

En quant al fets de maig de 1937, als que el film li dedica sols uns pocs minuts, la contradicció entre revolució llibertaria i unitat per fer la guerra es fa visible, llavors l’enfrontament amb les armes entre dos blocs d’esquerra ens mostra el nivell de sectarisme que va haver-hi. Quina va estar la part responsable? Durant uns anys allà pels anys 60 vaig tindre la versió de membres de totes les opcions implicades: CNT, POUM, PCE, Estat Català... Els interlocutors que vaig tindre atribuïen a la resta la responsabilitat del conflicte, anarquistes i pumistes acusaven als comunistes (aconsellats per agents soviètics), el comunistes per la seua part, argumentaven per guanyar a Franco calia centralitzar totes les comunicacions, i que eren els altres els culpables. Com insinua la projecció, la CNT controlava la Telefònica de Barcelona i aleshores unes unitats comunistes l’assaltaren i la prengueren, el resultat fou dies barricades i tirs. Pels treballs històrics posteriors coneguem com el restabliment de la normalitat entre altres coses va implicar la persecució del POUM i l’assassinat dels seu màxim dirigent, Andreu Nin, tanmateix l’aturament de les col·lectivitzacions anarquistes i la caiguda de Largo Caballero, al qui concediria Negrín.

Aquella vegada les dissensions i enfrontaments debilitaren més encara a la República, una cosa a considerar i tindre en compte, puix, alguna mena, de conclusió cal treure de tot allò.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací