Similar a l’esquema Ponzi

Possiblement podria emplenar més articles amb històries de baixistes, és moment, però de parar; pel que fa a la comprensió dels principis ja ens han retut servei. Si de cas citar Richard Cantillon, banquer, i teoritzador (Essai sur la nature du commerce en général, 1730), l’únic autor que cita Adam Smith en “La riquesa de les Nacions” (1776), l’obra considerada fundacional del liberalisme econòmic. Cantillon s’enriquí en dues bombolles paral·leles (Companyia dels Mars del Sud britànica i Companyia del Mississippi francesa) que feren crac en 1720. Banquer en París (Cantillon & Hughes), en el cas de la companya francesa jugà “a curt” venent en els moments àlgids (i quedant-se amb els diners de la venda) accions que tenia depositades en el seu banc com a garantia dels préstecs que havia concedit perquè els deutors compressen les accions. Quan explotà la bombolla, i aprofitant que es tractava de documents no nominatius (al portador), les substituí per les que comprà molt més barates. Mentrestant els propietaris devien pagar-li el préstec i els interessos.

Cantillon i els deutors s’enfrontaren en els tribunals. Els darrers volien que els guanys del banquer en l’operació baixista, usant les seues accions, servís per a pagar el seu deute. El primer es defenia dient que en depositar els títols en el seu banc li havien transferit la propietat i podia disposar d’ells en benefici propi, mentre en reposés d’idèntics (pertanyents a la mateixa emissió). Els plets duraren molts anys i sembla, per la pràctica bancària posterior, que la defensa de Cantillon s’obrí camí.

Els baixistes més famosos han sabut detectar les sobrevaloracions, anticipar les davallades, i aprofitar les bombolles jugant “a curt”. Al segle XX tenim Jesse Livermore enriquint-se “a curt” amb el crac del 29, Paul Tudor Jones amb el conegut com a Black Monday de 1987, George Soros apostant “a curt” contra la lliura esterlina en 1992. Al segle XXI, Jim Chanos detectant la delicada situació que l’energètica Enron tractava d’amagar amb trucs comptables i apostant contra ella en 2001, i Kyle Bass, John Paulson, Michael Burry, Steve Eisman, etc. anticipant l’esclat de la bombolla hipotecaria que donà lloc a la crisi financera de 2008(1).

És moment de fixar-nos en la part infladora, tractant d’extreure aspectes essencials, i en això la història ens torna a ajudar, ja que malgrat la varietat de bombolles quant a extensió, conseqüències, i tipus de bé inflat, es poden caracteritzar trets comuns. Les més modernes ocorren en un entorn financer molt complex, amb un colossal desenvolupament d’eines i productes a l’abast de financers i inversors. Les més antigues ocorregueren en contextos comparativament més simples, facilitant la comprensió dels principis.

Com a concepte, el diner sols és el reconeixement d’un deute que la societat té amb el posseïdor (aquest pot reclamar un bé i entregar-lo a canvi), i en el seu ús com a eina d’intercanvi es crea i destrueix. Si creix i es multiplica és sobre la base de l’interés, tant el contractual (que s’explicita en els documents dels préstecs) com el bàsic (lligat a l’especulació i a les posicions d’avantatge en la pràctica comercial). La gestació de les bombolles, guarda relació amb el fet que el diner ultrapassa la funció d’eina d’intercanvi (que s’inventà per a superar les limitacions de l’economia de permuta) i es revesteix, disfressat de riquesa real(2), de la condició de bé, el més cobdiciat.

Quan una bombolla comença a treure el cap en aquesta granja, sol ocórrer que els primers compradors del producte que la protagonitzarà no s’interessen, principalment, de gaudir de llur possessió, ús o consum, sinó de revendre’l a una segona línia de compradors, a un preu més alt. Si l’objectiu d’aquesta segona fila és el mateix que el de l’anterior, la bombolla pot prendre. L’increment sostingut del preu atrau la demanda i aquesta incrementa el preu. Els diners hi continuen entrant, aportats per les noves files de compradors que també esperen guanys malgrat haver comprat més car que la primera i la segona fila.

La caracterització de dalt potser és excessivament sintètica, útil tanmateix com a esbós fàcilment comprensible. També està redactada per a destacar una similitud que tenen les bombolles financeres amb el sistema de frau piramidal conegut com a esquema Ponzi(3): la bombolla és especialment destructora per les últimes files que arriben a ella, poc temps abans que esclate.

El tamany de les bombolles i l’extensió de les conseqüències del seu esclat augmenten quan el deute s’incorpora a l’esquema, amb el sistema bancari facilitant el crèdit i creant diner fiduciari(4). Els prestataris usen el crèdit per a comprar el producte protagonista confiant que la seua revaloració i venda donarà per a cancel·lar el préstec i retre beneficis. També és freqüent que els bancs admeten el bé comprat com a garantia del préstec concedit per a comprar-lo (com hem vist al cas Cantillon). L’esclat repercuteix així en el sistema bancari, que difon les conseqüències a la societat, també als sectors que no han participat del muntatge. A l’article “De bombolles i baixistes” ja vaig descriure breument com es propaguen els efectes a propòsit de la bombolla i el crac del 29.

(1) Burry i Eisman protagonistes en la pel·lícula The big short (2015) (El gran “a curt”), la més coneguda de les que s’estrenaren retratant les tècniques i els manejos d’alcistes infladors i de baixistes a l’aguait.

(2) La riquesa real, com veiérem estudiant Soddy, deriva, de forma més immediata o elaborada, del flux d’energia del Sol, un mecanisme que no inclou el diner (que és un constructe intel·lectual) entre els seus fruits.

(3) A l’esquema Ponzi, l’interés entregat a les files altes de la piràmide prové de l’aportació de diners de les últimes files de la base, que entren al sistema esperant que més avant també els arribarà el benefici. Aquestes files són les més perjudicades en l’esclat.

(4) En la bombolla de la Companyia del Mississippi, citada abans, tingué lloc una expansió del crèdit a base de paper-moneda fiduciari que anticipà amb moltíssims anys la pràctica bancaria dels nostres temps.

 

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací