La bombolla global. Creixement

Quan comencí aquesta sèrie els diguí no saber què em trobaria en el camí d’un article al següent. Partia, però d’una hipòtesi inicial que m’ha recordat els marges del camí i m’ajuda a combatre la dispersió en què hagués pogut derivar el projecte: el creixement insostenible respecte del que pot suportar un planeta limitat, i el creixement intolerable de la desigualtat material, tenen una de ses causes en l’ús del diner com a mercaderia, ultrapassant la funció de mitjà d’intercanvi pel qual fou concebut. He aportat dades, dubtes, preguntes, reflexions i arguments, transitant per l’essència del concepte de diner, l’estructura del sistema bancari, la distinció entre riquesa real i virtual, la comprensió del fenomen del creixement exponencial, les conseqüències d’exigir en diner l’interés sobre el diner, els principis que regeixen la conducta del casino financer, etc. Diferents perspectives que, en conjunt, semblen apuntalar la hipòtesi inicial.

La mecànica de la formació de bombolles financeres que hem comentat en anteriors articles permeten un altre enfocament. Al llarg del temps hi ha fenòmens bombolla-esclat, ocasionals, transitoris, de diversa extensió i conseqüències, que afecten un o diversos productes, empreses, sectors, o que atenyen al sistema sencer, encadenat a la ben estudiada successió de cicles expansió-crisi. Embolcallant aquest conjunt persevera inflant-se una bombolla que complica i compromet el mode de vida de les generacions futures; caracteritzar aquesta bombolla global significa, en primer lloc, descriure elements del seu inflament. Els jerarques del sistema econòmic estan actualment encabotats en mantindre tres variables en augment constant, almenys tres que vull destacar, i que repercuteixen a l’inflament de la bombolla global: el producte interior brut (PIB), el nivell general de preus, i el deute.

L’augment del PIB és el que diuen “creixement”. Augments de població que mantinguen condicions mitjanes de vida similars a les prèvies, necessàriament han de comportar creixement, que també és influenciat per augments de productivitat nuats a les novetats tecnològiques. En els darrers cent anys, aquests dos factors s’han conjugat perquè en el segle XX emergís al món un nou problema desconegut abans: els límits del creixement. Aquest precisament fou, en 1972, el títol de l’informe de 17 científics liderats per joves investigadors de l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT), un informe, encarregat pel conegut com a Club de Roma, que introduí el concepte sostenibilitat, pensant a garantir les condicions de vida de les generacions futures. Aquell informe ha tingut seguiment i actualitzacions en 1992, 2004 i 2012.

Encapçalant l’autoria de l’informe el matrimoni Meadows (Donella i Dennis), ambdós químics de formació inicial, com Frederick Soddy. Donella ja traspassà, Dennis segueix en la brega, i entrevistat per Le Monde en 2012 resumí mestrívolament com és de curta la mirada de l’economia i la política oficials: Els japonesos tenen un proverbi interessant, “si la teua única eina consisteix en un martell, tot s'assembla a un clau”. Pels economistes, l’única eina és el creixement i tot s'assembla, per tant, a una necessitat de creixement. I així ens trobem amb la decepció de la successiva celebració d’improductives cimeres per la Terra i reunions dels G-7 i G-20, fòrums de qui s’esperarien respostes efectives. El creixement sostingut continua sent un dogma, endolcit, certament, per l’adjectiu sostenible.

Un dogma avaluat principalment pel PIB, que ha de persistir any rere any en augment(1). Així ho propaguen els polítics i els seus economistes, els mitjans de comunicació, i les institucions. Entre elles l’ONU, que en l’Agenda 2030 sobre el desenvolupament sostenible, aprovada en 2015, crida a promoure el creixement econòmic inclusiu i sostenible, a l’objectiu 8. L’enunciat és plausible, no hi ha dubte, però potser també aparent. Els partits sistèmics aprofiten aquest llenguatge en els seus programes electorals i, de forma sovint retòrica, usen l’associació creixement i sostenibilitat. Una associació a què el corrent d’economistes pel decreixement (negligits pels mitjans de comunicació de masses) respon: arribat el punt on hem arribat, creixement-sostenible és una contradicció.

L’alternativa denominada decreixement-sostenible llença ses arrels en autors que ja han sortit en aquesta sèrie, com Ruskin, Gandhi, Soddy o Georgescu-Roegen, s’enlaira amb els informes Meadows, i ha experimentat una empenta a partir dels anys 90 amb les contribucions d’un recull d’economistes francesos com Serge Latouche, als que podem afegir el català Joan Martínez Alier i el madrileny Carlos Taibo com a exemples més propers. El moviment ha tingut certa repercussió, difícil de mantindre, en l’àmbit de l’activisme civil. A més, els escassíssims partits que se’n fan ressò i que parlen de la necessitat de decreixement estan entre els estigmatitzats i atacats pels poders del sistema.

I així, sols he trobat: una referència a la necessitat de decreixement en el programa d’Izquierda Unida a les eleccions europees 2019, i set referències en el de la CUP en el seu al Parlament de Catalunya 2021. Altres, que crec sensibles a les tesis del decreixement, possiblement s’autocensuren, potser Podemos, Compromís, Mas País o ERC, uns tercers segurament ho fan més carregats de retòrica, com PSOE, JxCat, tot i el PP, aquests dos conjunts, però s’acullen al persuasiu concepte desenvolupament-sostenible de l’Agenda 2030.

Els anys corren lleugers, i el creixement continua sent un dogma intocable. Un creixement exigit per les elits rendistes, que així esperen majors retorns de les seues inversions, reclamat per les classes mitjanes i ocupades que temen perdre seguretat i llocs de treball si el creixement s’estanca, comprensiblement desitjat pels exclosos quan ouen parlar que sense creixement escassament tindran oportunitat d’ocupació. Quina oportunitat té l’alternativa decreixement-sostenible de ficar cullerada?

La raó profunda de l’hegemonia de l’actualment contradictori concepte creixement-sostenible sobre l’alternatiu és que per a fer tolerable el decreixement cal donar passos per una redistribució de l’accés als recursos molt més intensa que l’actual, tant a l’interior dels països com entre països, quelcom que els que més tenen, no estan dispostos ni tan sols a sentir-ne parlar. Ja saben: si la teua única eina consisteix en un martell, tot pareix un clau.

(1) Un augment de 2% anual dobla el PIB cada 35 anys, del 5% el dobla cada 14 anys

 

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací