Boira XXV (a)

Catedràtic de Llengua Valenciana i Literatura (2009), Doctor en Filologia (Teoria dels Llenguatges, UV, 1996), Llicenciat en Filologia Hispànica (UNED, 1991), Llicenciat en Comunicació Audiovisual (UV, 1997). Publicacions a IDEE, Discurso, Signa, Gramaycal, Tropelías, L'Arc, i el llibre Cifesa, mite i modernitat (els anys de la República), Eixam, 2000.

Supremacistes

Aquí passem de la resignació (dictadura) a la il·lusió (democràcia) i ara a la depressió (govern del PP) en qüestió d’un bufit. Altres llocs (Alemanya) varen passar de la depressió (Weimar) a la follia (Hitler) per a després refer-se lentament, també en un bufit, com li va passar a Europa, en general, tot al llarg del segle XX (França, Grècia, Rússia...), però la diferència respecte de l’ara i aquí que ens ocupa és que nosaltres no hem paït encara l’acerada visió que de l’Estat té l’espanyolisme excloent, que l’iguala a Castella i les seues extensions envers la resta, que mai han estat ni seran ni castellans ni espanyols. A la resta d’Europa hom s’ha fet contra l’altre més enllà de les seues fronteres. Aquí el nosaltres es pretén construir contra els de dins que no s’hi veuen d’aquí.

II Llençols i mortalles

Ca nostra, l’orxateria, va ser reformada quan jo tenia tres o quatre anys, o menys, i recorde que ens vàrem instal·lar a la fàbrica de gel de ma tia Emília, als pisos superiors, on es feia la bugada de l’hivern, grans espais poc il·luminats que a mi m’impressionaven força i sé que a ma mare també. Ma mare i jo ens protegíem mútuament perquè tots dos érem porucs de mena i fàcilment se’ns tibaven les neurones del risc, contràriament a l’altra parella, la que constituïen mon pare i el meu germà. Mentre va viure amb mi, poruc i tot, vaig sentir-me del tot protegit i acollit, tot i en aquests paisatges tan poc acompanyívols de la fàbrica. Quan va morir, als meu dotze anys, el cos es va exposar també allí i les nits passades els dies següents les recorde com verament tristes i sense sentit.

III Barthesianes

No tots els actes artístics han de tenir una conseqüència, més enllà dels assumits com volgudament intransitius, dadà, per exemple, però és obvi que tots són un producte humà i, per tant, contenen, vulguen no vulguen, una finalitat, ni que siga de grau zero, un retrat administratiu mancat del més mínim interès, posem per cas, però de vegades els interessos es desplacen, i així un poema pot haver-se desprès del sentit absolutament si no és que se l’aprehèn del ritme i la rima i el tempo musical que li és inherent, o un espectacle teatral que capgire la posició del voyeur, o una exposició de dansa mancada de la continuïtat espacial musical: la fragmentació de la vídeo dansa.

IV La lluna i la mola

La lluna i la mola. No sé encara què d’on i la lluna, immòbil, que ens sosté, peça ingràvida cara a cara amb la pedra que em fa de talaiot, aquest juny de pau, hi conversa, però amb prou feines escolte què es diuen i lamente no tenir el joc necessari per esbrinar l’oscil·lació que fa de codi; segurament la mola de mòlta exigeix, en la seua hirsuta condició, ésser considerada molló, i fins i tot antiga columna, i tant com la lluna ha vist es resisteix a acceptar la codolada, però el respecte és mutu, amb totes les divergències: una i l’altra saben que hi seran més enllà de les vanitats i perpetuaran els noms de les coses vistes en aquest diàleg inoïble de què en ara sóc testimoni.

Agermana’t

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací