L’augment del nivell de preus es quantifica amb un índex que es diu inflació, i el manteniment d’aquest índex en un valor positiu, però baix, és un objectiu dels principals bancs centrals arreu del món, que des de la fi de segle passat han fixat aquest valor en el +2%, una inflació planificada. És per això que a l’article precedent digué que el nivell general de preus és una de les variables que romanen en increment continu (també el PIB i el deute), treballant per l’inflament que vaig descriure i batejar com la bombolla global.

El Banc Central Europeu (BCE) defineix l’estabilitat de preus com el seu increment mantingut en taxes inferiors, però properes, al +2%⁽¹⁾. La definició fa un ús incorrecte i no innocent del llenguatge, pretenent que identifiquem «increment moderat» (un concepte dinàmic) amb «estabilitat»(una noció d’estàtica). El +2% anual dobla els preus cada 35 anys, i en 10 anys representa un augment del 22%, és açò estabilitat? El que vol mantindre’s estable (i moderada) és la inflació, però els titulars, enganyívols, parlen d’estabilitat dels preus. La recepta, a més de ser lèxicament imprecisa, està sotmesa a canvis, com qualsevol prescripció. Recentment la Reserva Federal (el banc central USA) ha modificat l’objectiu en agost de 2020, i veu amb bons ulls que la inflació apuge per dalt del 2% (mantenint-se també a prop). Un canvi que el BCE també contempla, però que de moment ha ajornat.

La lògica interna del sistema és bipolar respecte de la inflació, ja que des de la jerarquia es promou i desitja, al mateix temps que es rebutja i es tem. El resultat? Protegir la inflació però a prop d’una xifra baixeta (+2%). La inflació planificada s’estima desitjable, perquè la perspectiva de què els preus apujaran, animarà el consum, i amb ell la producció i el manteniment o creació de llocs de treball. Al mateix temps es considera perjudicial per a rendistes, devaluant la rendibilitat dels seus actius financers. En el primer cas, el supòsit de partida és que els consumidors preferiran anticipar les compres sota la pressió de què els preus apujaran.

En el segon cas, el perjudici pel rendista es concreta en què si el rèdit, sumat al capital, li incrementa el poder adquisitiu, l’augment del nivell de preus li’l retalla, i per estimar com varia el seu poder adquisitiu, li resta la taxa d’inflació a l’interés nominal (el que figura en els papers). Naturalment aquest efecte lesiona el poder adquisitiu de tots els posseïdors de diner, humils o poderosos, però és la jerarquia la principal posseïdora d’actius financers.

Possiblement, cap dels lectors d’aquesta sèrie pertanyen a eixa part de la societat que viu en gran el colossal casino financer. Un col·lectiu capficat en acumular poder adquisitiu amb jugades, inversions i travesses, disgustat si una inflació excessiva els resta valor als guanys i que, contrariat si la fiscalitat el prem, sovint busca recer als paradisos fiscals. Tanmateix, el sistema ens arrossega a quasi tots, a través del mecanisme de la inflació, a acceptar productes financers, més segurs o més riscosos, tractant que els estalvis perden menys poder adquisitiu amb el temps i la inflació. És la nostra petita contribució al sistema.

L’article anterior introduí la imatge de la bombolla global, insostenible en un planeta limitat, inflada pel creixement del consum i la producció, i amb l’increment constant del nivell de preus i el deute afavorint el consumisme i col·laborant a l’inflament. Quant a la inflació planificada, he apuntat abans com impulsa el consum fomentant l’anticipació de les compres. Mantindre la inflació baixa també impulsa el consum i la inversió de les empreses (per augmentar la producció) per la via del crèdit, ja que inflacions baixes van associades a taxes d’interés baixes. A l’inrevés (per entendre-ho millor), inflacions elevades es combaten amb taxes d’interés elevades que fomenten l’estalvi i retrauen la demanda de crèdits, restant diners de la circulació i reduint el consum.

El BCE ha difós els seus motius de l’objectiu d’inflació de +2%. En el document de la nota a peu els cita breument, i en altres llocs de la seua web els desenvolupa un poc més, aquí els enllace a un d’ells. El BCE llista tres raons (marge de mesurament, de seguretat i de diferència entre països) que es poden resumir en la voluntat de situar l’objectiu a certa distància del zero perquè les petites oscil·lacions de la inflació no arriben a dur-la, durant la baixada, a xifres negatives, entrant en deflació. Es tracta d’arguments de precaució contra la deflació, simultanis amb el fet que la inflació planificada impulse el consumisme i el creixement que infla la bombolla global, enfront de la qual també caldria ser prudents. Una altra mostra del trastorn bipolar?

Segons la lògica del sistema, la temuda deflació comporta la retracció del consum (el consumidor ajorna les compres en espera que els preus baixen), i duria decreixement, i aquí hem topat amb pedra. Com diguí a la peça prèvia, el decreixement és presentat per economistes heterodoxos com a necessari en la recuperació de les qualitats del planeta amenaçades per la bombolla global, i permetria encarar el futur de les generacions venidores amb millors perspectives. El sistema, però converteix el decreixement en atur i pobresa de part de la població. Consegüentment, i repetint el missatge final de l’article anterior, per a fer tolerable el decreixement són imprescindibles canvis profunds que intensifiquen la redistribució de l’accés als recursos, i promoguen la igualtat material, quelcom que no és una opció pel sistema, ni per la jerarquia que el governa. Així doncs, anem avant!

La recepta de la inflació planificada em suggereix la imatge de l’ase i el pal amb la safanòria penjant; el pal s’ha muntat per a mantindre-li davant, i a una distància constant, el vegetal, de manera que el persegueix sense mai arribar a mossegar-lo. La inflació, mantinguda a una distància controlada (el consens del +2%), du a les societats a perseguir cegament el consum, el deute, i el creixement. No es tracta, però d’un ase que camina donant voltes a la sénia, més aviat sembla que l’ase avança cap al penya-segat.

(1) Pàgina 59 del document “La estabilidad de los precios” del Banc Central Europeu.

Agermana’t

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací