L'hora que veus és l'hora que vius 6

(Experiment amb oposicions i comparacions)

 

Dedicat als que es dediquen a les vinyes i al vi

Sisena part 

En algun moment, ella havia percebut el neguit dels altres que buscaven vèncer la soledat: la deprimia un colló. Tal vegada no lluitaven contra tot això, vés-te’n a saber. Atrapats en la solitud buscaven plaer, o ben bé no sabien què! Ella no es culpabilitzava de la seua necessitat ni de la dels altres. Pensar que l’amor s'havia extingit en tots ells podria fer entendre el món virtual de les màquines. En les cares imaginàries dels homes, s’imaginava que li apareixia el perfil del seu marit. De debò. En canvi, ell realment preferia els camps i la bodega mentre que ella els viatges i el món virtual.

A la fi, en va escollir un que, després de les corresponents salutacions i introduccions, li va explicar que era pintor i que venia els quadres en una parada del Rastre de Madrid. Ella li demanà:

— Que tal el teu dia?

— Bé, no em queixe. I tu, com et va la vida personal? — li demanà.

Eixa qüestió li tallà l'alè, per massa directa i personal. Quin descarat.

— Anem fent. Tot bé fins ara, tampoc em queixe.

A ella li costava refer-se arran de la decisió de parlar virtualment amb un primer home. No sabia ben bé què dir. Van quedar en silenci. 

— Doncs, ningú es queixa. Que n'estem de bé. Havia de menester parlar amb algú, i tenir companyia — respongué ell.

— Per què queixar-te, millor ocupar-nos del que es presente.

— Ben dit, ets una gran pensadora.

Eixa primera xerrada va continuar més o menys així. Sense explicar més del que calia. Era evident que ningú volia embolicar les coses. A les darreries s’acomiadaren. Ella no mirà de parlar amb ningú altre, i ho deixà córrer. 

A primers d'octubre amb fresca, durant el temps que el seu marit estava al celler i sobretot els diumenges que estava de caça tot el dia, ella va començar a tancar-se en una sala de la casa gran que compartien. Encenia el foc a la xemeneia, tancava la porta amb clau i per sort ningú li feia nosa.

La flama que s'aixecava de la llenya ballava a la llar de la xemeneia alhora que donava tebiesa a la sala i la tenyia de sensualitat. Ella mirà els vídeos d'altra gent. Tot d’una, sense tindre la seua càmera engegada, s’afanyà a descordar-se la brusa de licra, botó a botó, però no se la va treure; es contornejava de forma excitant davant la càmera i ballava imitant les formes capritxoses de les flames. No sabia que feia. Li la bufava. De fet, tot plegat la féu sentir millor.

Continuarà…

 

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací