Posava de relleu a l’anterior article la manca de precisió del BCE usant el concepte estàtic estabilitat de preus per a referir-se a la seua pujada moderada i constant, quelcom que no té res d’estàtic. En les transaccions comercials el component de futur juga un paper important, ja que molts contractes es resolen passat un temps i tant qui paga com qui cobra necessiten tindre seguretat sobre el valor futur del diner. El contrari introdueix un element d’incertesa i temor que entrebanca el funcionament de l’activitat econòmica i comercial. Potser aquesta és la clau de volta: en el llenguatge del BCE estabilitat de preus significa previsibilitat, el seu increment moderat i sostingut deu permetre als agents econòmics fer estimacions predictibles. Aquest aclariment, però no li treu un xic de gravetat a les conseqüències que comporta la inflació planificada que discutí i que il·lustrí amb la imatge de l’ase i la safanòria.

Aquesta sèrie sobre el diner tracta de destriar principis generals i, de moment, alguna cosa hem sedassat. Tanmateix, planificar la inflació és una recepta, i no ens aclareix gran cosa de l’essència d’un fenomen extraordinàriament polièdric, relacionat amb multitud de variables, i nombroses interaccions, i del que els acadèmics extreuen diferents conclusions, de vegades oposades. En aquesta peça, tractaré de resumir-los alguns conceptes que usen els economistes televisius.

L’economia oficial classifica la inflació en dos tipus principals: inflació de demanda i inflació de costos. Ambdues s’expliquen pel mecanisme de lliure mercat. En temps d’escassetat, o amb motiu d’una expansió monetària, s’hi donen circumstàncies perquè la demanda supere l’oferta i eleve el nivell de preus: el que més paga s’ho endú, ja coneixen la lògica del sistema. Eventualment l’escassetat pot ser causada per una catàstrofe natural, o provocada per l’acció humana, com en una guerra. Respecte de l’expansió monetària, sovint s’il·lustra amb l’episodi inflacionari espanyol del segle XVI a causa de l’entrada a la península dels metalls nobles provinents del «nou món» i que fou descrit en 1556 pel jesuïta Martín de Azpilicueta, de la coneguda com a Escola de Salamanca, precursora en molts aspectes del pensament econòmic clàssic del segle XVIII que donà suport teòric al capitalisme emergent.

Pel que s’escau a la inflació de costos, el focus d’atenció de l’economia oficial es posa en les pujades salarials com a responsables de què les empreses hagen de repercutir-los en els preus, el que du a la contrapart a exigir augments salarials, etc. I així, als anys 50, s’encunyà el concepte espiral salaris-preus, un mecanisme basat en el poder del mercat, en l’estira-i-arronsa entre les corporacions empresarials i els sindicats de treballadors.

Relacionat amb el tema de la inflació tenim el debat acadèmic sobre la neutralitat del diner, encetat el segle XVIII i vigent hui en dia. Defendre la neutralitat del diner significa considerar que el seu ús, mediant en els intercanvis, no modifica substancialment les variables reals de l’economia com la producció, el consum o l’ocupació. Els teòrics es formulaven experiments mentals del tipus: què passaria si sobtadament es doblés la quantitat de diner en la butxaca de cada ciutadà? I entre els raonaments que defenen la neutralitat del diner aquests exemples: a) si la demanda de béns provocada per l’augment de diner en circulació supera l’oferta, el nivell de preus apuja, però passat un temps els ingressos s’ajusten als nous preus, el poder adquisitiu es manté, i també els preus relatius; b) però si la producció de béns s’incrementa en la mateixa proporció que la massa monetària, satisfent l’augment de la demanda, el nivell de preus no té per què apujar.

La posició que defén la neutralitat del diner està connectada a l’actual neoliberalisme, i es diu «monetarisme». Proposa que la inflació és solament un fenomen monetari que es deu regular mitjançant el que s’anomena política monetària, expandint o restringint els diners en circulació a força de manipular el preu del diner: la taxa d’interés. Els baixos interessos expandirien el crèdit i l’oferta monetària, serien inflacionistes i accelerarien l’economia. Els alts interessos serien restrictius i deflacionistes, frenant-la.

Tanmateix, prémer el botó de la taxa d’interés no solament actua sobre la inflació, també pot augmentar l’atur quan frena la inversió, quelcom gens neutral. La teoria de la neutralitat del diner tampoc sembla considerar les possibilitats d’especulació que el diner li obre a llur posseïdor, especialment al gran, posant-lo en posició de força respecte d’altres agents econòmics, com apuntí en «El comerciant-prestatari i el prestador-inversor». A més, també cal tindre present que actualment, en temps de diner intangible, creat mitjançant el crèdit pel sistema bancari de banc central, qui maneja les regnes del crèdit pot influir en la producció i el consum, posant facilitats en uns casos i entrebancs en altres, intervenint així en la distribució de riquesa i de poder en la societat.

Un altre corrent de l’economia ortodoxa, més lligada al keynesianisme, accepta la neutralitat del diner a llarg termini, però la nega en el curt, estimant que l’expansió monetària no repercuteix uniformement en l’economia i pot introduir discriminació i desigualtat material a través de l’alteració en els preus relatius. Com a exemples de raonaments d’aquest corrent: a) les conseqüències de l’expansió monetària depenen de la via d’entrada del nou diner al sistema, beneficia als primers a qui arriben els diners que poden comprar a preus actuals i perjudica els darrers a qui arriba l’expansió, quan ja els preus han apujat; b) els preus poden actualitzar-se amb agilitat, mentre que els salaris, resultat de negociacions sovint costoses, varien de forma menys flexible, i el decalatge perjudica els assalariats.

El corrent keynesià, que li atorga més paper a l’estat intervenint en l’economia, a més de l’instrument de la política monetària citat a dalt, també proposa que en el control de la inflació cal usar mesures de política fiscal. Aquesta eina disposa de dos botons per a prémer, el dels impostos i el de la despesa pública, que poden actuar retirant o posant diner en circulació. Per exemple, augmentar impostos en retira i incrementar la despesa pública en posa. Naturalment tampoc hi ha res de neutralitat en aquests botons, ja que qui els prem pot decidir quins impostos i quina despesa. Hui vivim en una barreja d’ambdues eines, monetària i fiscal, considerades i usades pels organismes que ens governen.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací