La biografia del diner revela un constant increment de la massa monetària amb diverses fases i accents des de la invenció del diner-tangible, representat principalment per l’or i l’argent, fins a l’actual diner-confiança consistent en anotacions en un full de càlcul visualitzat en la pantalla dels enginys electrònics actuals. Quan aparegué el diner-paper bescanviable per or (en diem convertible) els banquers inventaren allò d’emetre més diner-paper que metall tenien per a bescanviar-lo, sota el supòsit que solament una fracció de posseïdors de diner-paper voldria canviar-lo per or en un moment determinat. Al diner paper s’afegí el diner-estilogràfica, creat en apunts bancaris en forma de dipòsit, en l’acte de concedir un crèdit. L’extracció minera augmentà les quantitats d’or i argent al món, però el diner-paper i estilogràfica, que prometien el bescanvi, augmentaven en una proporció molt major, i durant el segle XX la solució que s’hi donà al creixent desajust fou eliminar la convertibilitat.

S’arribà així al diner pur, extracorpori, l’ànima del diner alliberada de qualsevol continent material innecessari, exactament el mateix diner que funciona en Experior, l’illa experimental que ens serví, quan començarem la sèrie, per a investigar l’essència del diner. Com a Experior, el diner també es crea mitjançant el crèdit i es destrueix quan es cancel·la, però al món real la cancel·lació comporta l’entrega d’un extra-diner que anomenem interessos, un suplement no creat en la concessió del crèdit.

Quan David Hume, el filòsof escocés, publicà l’assaig Del diner (1750) hi havia monedes d’or i argent, i també diner-paper bancari, el diner-crèdit convertible. Malgrat dedicar-li un altre assaig a l’interés, el preu del diner quan és objecte de comerç, en Del Diner estranyament comença negant eixa consideració: El diner, parlant amb propietat, no és un dels objectes del comerç, sinó tan sols l’instrument sobre el qual els homes s’han posat d’acord per a facilitar l’intercanvi d’un producte per un altre. No és una de les rodes del tracte comercial, sinó l’oli que fa més suau i més fàcil el moviment d’aquestes rodes. En un altre passatge es manifesta partidari de l’expansió contínua de la massa monetària com a procediment d’estimular l’activitat econòmica: La bona política de les autoritats consisteix únicament a mantenir, si és possible, el seu augment. Perquè així es manté viu al país l’esperit de laboriositat i empresa, i augmenta l’estoc de treball, en el qual consisteix tot el poder i tota la riquesa reals.⁽¹⁾

Certament és plausible pensar que la massa monetària que circula en una societat lubrifica les possibilitats d’intercanvis i transaccions i, consegüentment, les d’emprendre projectes. El seu increment constant ha contribuït al progrés material i al desenvolupament científic-tècnic, malauradament, no solament per a fer la vida més confortable, també, per a desplegar plans i eines de destrucció i mort cada vegada més eficaces. A més, els fruits que ret l’expansió de la massa monetària no depén sols de la seua magnitud, també de la seua distribució, de qui recull el gros, i de com i amb quins objectius enllesteix els plans i els projectes.

Deslliurada de qualsevol recipient material, deslligada de limitacions mineres, la massa monetària ha continuat sa expansió, com mai ho ha fet en temps pretèrits, assistida per un fidel servent: la taxa d’interés que s’aplica en la seua creació mitjançant el crèdit i que obliga a crear més diner perquè puga ser satisfet l’extra-diner citat a dalt. El diner és deute, com ja afirmava Frederik Soddy en 1926, un deute que sembla tindre vida pròpia i una determinació: alimentar-se i créixer, mentre manté encadenada a llur biografia el futur de la humanitat. Els enllace de nou al rellotge del deute mundial que ja els vaig mostrar en «L’interés monetari insostenible».

De facilitador dels intercanvis dels béns que constitueixen la riquesa real (el lubricant de Hume), de dipòsit de valor sobre el qual la societat li atorga al seu posseïdor la promesa de poder bescanviar-lo per riquesa real, el diner s’ha disfressat amb els hàbits de la mateixa riquesa real, i és falsament percebut com a riquesa real, la més desitjada i buscada; una consideració que té conseqüències sobre el creixement insostenible i la desigualtat material intolerable, com ja hem discutit en altres peces de la sèrie.

Una altra causa del creixement de la massa monetària és la morositat, ja que el diner-confiança sols es destrueix quan es cancel·len els deutes que el crearen, i els crèdits no cancel·lats són diners que se sumen a la massa monetària nodrida amb la creació de nous crèdits. Una morositat que té origen en les fallides de projectes empresarials o personals recolzats sobre el crèdit, fallides que quan s’escampen estan a la base dels coneguts cicles expansió-crisi. Els diners no retornats no desapareixen i romanen distribuïts per la societat, sovint acumulats en unes poques butxaques.

No tota la massa monetària repercuteix en l’economia real que produeix i consumeix béns, hem de restar-li la quantitat de diner que els agents econòmics mantenen sense gastar ni invertir, o que potser prefereixen travessar en el casino financer, uns diners que no intervenen en el joc de l’oferta i demanda de béns i en la consegüent conformació dels preus. I així el sistema individualista en què vivim ha arribat hui en dia a una circumstància que David Hume no podia imaginar en 1750: una colossal expansió monetària que produeix moderats creixements econòmics i escassa inflació. Heus ací uns exemples dels Estats Units: (a) entre 2008 i 2011 la base monetària es triplicà mentre el nivell general de preus romangué aproximadament com el de 2008⁽²⁾, o (b) l’actual expansió monetària, que quadruplica la de la crisi del 2008, està duent a records d’estalvi dels nord-americans, els responsables, però esperen que algun dia vaja al consum, i confien que llur economia cresca aviat al 7%⁽³⁾.

Uns exemples que em donen peu a posar fi a la peça, remetent-los a un article previ: La bombolla global. Creixement.

(1) Trobarem similituds en el passatge de l’anterior article on he resumit el que diem política monetària.

(2) Way off base (lluny de la realitat). Article de Paul Krugman en The New York Times (11/10/2011)

(3) EE.UU duplica en gasto a Europa para salvar su economía de la pandemia. El economista (14/03/2021)

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací