Mrs. Ayuso

Als Estats Units s’ha donat el cas de Mr. Trump. Però abans, nou anys abans que fos nomenat president del seu país, s’hi produïa una de les catàstrofes financeres més grans de la història. Les paradoxes principals són, primerament, com s’esdevingué que el sistema financer imperant («monetarista»; Milton Freedman) provoqués la seua pròpia immolació? I en segon lloc: com és que, donada la pujança de la tecnologia en enginyeria financera, cap dels caps pensants, suposadament els millors, els més grans, els més preparats no albiressin el que es queia a sobre?

La resposta encara hi és en l’aire. Tot i malgrat els esforços intel·lectuals d’economistes com Joseph E. Stiglitz i Paul Krugman, hereus directes de la teoria económica keinesiana, per demostrar i fer saber al món que el Mercat mai no es podrà regular tot sol, per ell mateix.

Em cenyiré a l’anomenat «món occidental» (Europa i Nord-Amèrica, «grosso modo»), ni que una anàlisi global pugui portar-nos a les mateixes conclusions. No conec amb profunditat els altres «mons» i sóc de l’opinió que si hom no hi és «in situ», ben poca cosa en pot esbrinar, puix que la informació sempre ens arriba de forma parcial, esbiaixada i en molts casos falsificada o falsa. Amb tot, un europeu com jo pot fer-se’n una idea vaga (la seva), i fàcilment pot imaginar-se que si aquí, al nostre primer món, les coses van com van, allà el panorama deu ser terrífic (no se m’acudeix altre adjectiu).

Durant els vint anys del nostre segle han succeït episodis que, si bé no tenen punt de comparança amb la primera meitat del XX, sí que han donat, donen i segurament donaran motius greus de preocupació a les futures generacions.

Malgrat, torno a dir, tots els esforços d’intel·lectuals, pensadors, economistes, sociòlegs, escriptors, etc. de primera categoria (per citar-ne només uns quants: Noam Chomsky, Paul Krugman, Zigmunt Bauman, Amartya Sen (a l’Índia) o el mateix Joseph E. Stigliz, en el seu llibre «El malestar de la globalització» (2002), deixa ben clar quines són les claus econòmiques futures en un món globalitzat; evidencia, enumera i demostra les falles profundes de les grans institucions financeres (Fons Monetari Internacional i Banc Mundial, en primer lloc) i com aquestes treballen quasi exclusivament per al seu soci principal, els Estats Units, tot deixant de banda, sense cap tipus d’escrùpols, els països més pobres i per tant més necessitats.

D’una manera o altra, ens hem assabentat que els interessos econòmics de les grans potències mundials s’han ‘solidaritzat’, s’han comunicat, s’han entrellaçat; s’han vinculat mitjançant un mutualisme feroç, competitiu, tancat en ell mateix, impermeable i excloent: tot, en temps real. Aquesta colossal empresa s’ha format silenciosament sota unes normes i regles internes insondables: realment estan tancades en una caixa fort, la combinació de la qual solament coneixen una vintena de persones. Les diferents documentacions —«top secret»— dels poderosos s’han creuat entre si i, ensems, han implicat la resta del món, tot arrossegant i fagocitant tota la informació existent quant a la riquesa disponible mundial. És així com es pot comprendre per què Europa consent que hi entre taronja sud-africana o argentina. O per què no s’alliberen les patents farmacèutiques. O, per posar una altre exemple: per què sembla impossible un acord mundial quant a la defensa de la naturalesa i el Canvi Climàtic. És el mateix que parlar de la inexistència d’una política internacional al respecte, en bescanvi del «laissez faire» neoliberalista (guanys i poder al preu que sigui).

Així que la informació, els objectius, els interessos de les economies locals s’hi globalitzen, sota un codi comú, en benefici de només uns pocs, el Poder (en essència) s’esdevé també global i, igualment, en són uns quants els qui en porten les regnes, controlen els “mass media” i els centres financers mundials, i els qui, finalment, acabaran acumulant la totalitat de la riquesa del planeta, sigui aquesta real o abstracta, material o immaterial.

El pas següent és arribar a la conclusió que aquest «Poder Global» (que s’enlaira amb fúria, jo crec, en 2008, amb la crisi de què parlàvem a l’inici) subvertirà definitivament tot aquell poder local (nacional, regional o de qualsevulla comunitat humana); diguem-ho clar: l’absorbirà, l’assimilarà i el fagocitarà sempre en benefici propi. Esborrarà, així mateix, de la consciència col·lectiva, els significats de «sobirania», «peculiaritat», «cultura», «origen», «identitat»: abolirà el dret a la diferència, mitjançant la violència exercida pel poder institucional al qual haurà utilitzat com un peó més de la seva estratègia (podem veure el que diu Walter Benjamin en el seu «Assaig sobre la violència»). De la mateixa manera, tot allò del que se’n pugui dir «dreta», «esquerre», «feixista», «feminista», «comunista», «reaccionari», «ecologista», «pacifista» i molts conceptes més d’aquesta índole, perdrà llur sentit de ser. Tots serem el mateix individu polític, el mateix 'πολίτης'; un «únic ciutadà» regit per les regles d’un «únic poder». No cal dir que, tot seguit, la lògica ens condueix a pensar que la Política (local o global; democràtica o no) també perdrà la seva raó de ser. Tot, absolutament tot, restarà supeditat a una «única ideologia»: assolir el poder i la riquesa al preu que sigui. És lamentable de dir, però si cal posar preu al ser humà, el neoliberalisme no dubtarà gens a fer-ho.

Per acabar: no ens hauríem d’amoïnar gens per tot el que s’acaba de dir; i menys encara, de sorprendre’ns.

Hem començat citant Mr. Trump. Aquest energumen va ser elegit pels nord-americans per a governar el seu país, el 2017. Un altre gran país, Brasil, ho va fer amb un psicòpata ex-militar com Bolsonaro.

Si anem una mica enrere, el 2001 ‘aparentment’ finava una guerra cruenta, la «de Iugoslàvia», que va durar deu anys. Ara sabem que hi va haver tota classe de crims «contra la humanitat», i que les respectives institucions europees se’n van preocupar passivament durant tot el conflicte.

A Itàlia hi va haver un «macarra» anomenat Silvio Berlusconi, que va entrar i eixir del govern del seu país, talment ho hagués fet en una de les seves mansions particulars.

Aquí, en el nostre territori jurídic, que ara no sé com anomenar-lo, vàrem tenir el personatge pintoresc d’Aznar i tota la seva gran família de corruptes. Sabem que els seus parents polítics més pròxims regnaven en la seva sucursal valenciana. Els valencians votaren una vegada i altra la senyora Rita Barberà com alcaldessa de València; i també, com no, al que ha estat el guru de tota la trama corrupta valenciana, don Eduardo Zaplana, com a President de la nostra Generalitat.

Vaja! Ara no recordo què volia dir de Mrs. Ayuso!

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací