Crònic. El Decret de Nova Planta

No descobreix el sabó moll (sumeris l’usaven i nosaltres l’usem), de dir que crònic remet, pel que fa la infermetat, a d’allò patit al llarg de temps i ben sovint finem amb ella. Com a regla general, és aquell problema perllongat pel qual per no trobar solució, o sí, el soterrem convertint-lo en tabú. Per les dues causes, empírics i científics aconsellen solucionar-ho, tot considerant les opcions amb determinació, en evitació de mals majors físics i anímics. La causa aplicada en política, desembocada en guerra civil, òbviament és ben dolenta, doncs implantades lleis i normes cruentes, no contribueixen a la pau social, per molt que es justifiquen, doncs tothom sap que la llei, no és ni de lluny la justícia.

Pel que fa a resolucions cròniques i dolentes, les exemplifique en les represàlies premeditades de Felip V envers els austriacistes immediatament després de la seua victòria a Almansa, la crema implacable de Xàtiva, Vila-Real, d’altres pobles i ciutats dels País, la presa del Cap i Casal..., furtant vides i propietats són, una autèntica infàmia inesborrable. A un escrit anònim d’un dels nostres es deia «Robatoris, saquejos, incendis, estralls, atrocitats, tiranies i sacrilegis, executarem els enemics a València i Aragó... A València va durar més de tres anys la persecució amb el mateix furor i estrall que al principi...cada setmana en veien deu o dotze en ella que van excedir el nombre de tres mil homes els que van patir semblant càstig, que semblava voler reduir a desert les ciutats portant la màxima de contenir amb el rigor i la por aquells naturals».

L’infamant Macanaz en un infome datat a Madrid el 22 de maig de 1707, per tal de preparar i aplicar els Decrets de Nova Planta, aconsellà el Rei, no només desempolsant una premissa d’un informe d’Olivares al seu Rei Carles IV d’Austria «Desfer-se’n de la seua condició de rei-esclau dels furs dels regnes peninsulars, convertir-se en unívoc rei d’Espanya», avortada la mesura per la guerra de 1640, amb la perduda de Portugal, la revolta de Catalunya, del Rosselló i altres territoris de la Corona, sinó, d’entre altres aquesta : «Amb les armes a la mà no s’aconsegueix res, si al temps de sotmetre els pobles rebels, no se’ls desarma i s’aplica la llei; per la qual cosa són necessàries de noves forces per aconseguir-ho». Se’m ocorre el de Mingorrubio i el seus sequaços.

El Decret de Nova Planta, fou un bon exemple pel que fa al Regne de València, recollint l’informe de Macanaz, i fou el cop de gràcia, el començament de la fí, de les institucions com de l’estat federat dintre la monarquia espanyola, segons remarca la sabia i entesa na Carme Pérez Aparicio. «El bombó», seguint el model francès implantà, propiciat pel seu avi «El Rei Sol» i els seus interesos un règim autoritari, —els entesos li diuen «polisinodial»—, bassat en els Consejos de duració fins al primer terç del segle XIX, amb la figura de Junta Central Suprema, i durant el regnat d’Isabel II el Consejo de Ministros consistent que els seus membres li passaven al Rei una consulta, qui la despatxava segons el seu parèixer.

Com que pels decrets de nova Planta, sa Majestat va determinar, sí o sí que els seus regnes es regirien pel model de llei i funcionament del «Consejo Realde Castilla», dins d’aquest per raons de matèria es trobaven: «El Consejo de las Ordenes Militares, el Consejo de Cruzada y el Consejo de Hacienda, el Consejo de Aragon, Consejo de Navarra, Consejos de Cámara de Castilla y Indias, Consejo de Italia, Consejo de Flandes i Consejo de Portugal». Pel que hi vegem, un seguit de mesures de submissió, d’abusos ben indelebles, tot plegat en virtut d’allò que li donara els desitjos de la seua real engonal, així que amb conseqüència, va abolir els furs, privilegis, pràctica i costums observades en el Regne de València, ajustant-ho a aquests tres arguments:

Primerament la ruptura del jurament de fidelitat fet al rey «Por la rebelión que cometieronm, faltando enteramente al juramento de fidelidad como a su legítimo Rei y Senyor».

Segonament, el domini absolut del que gaudia el Rei a tots els seus regnes i estats de la monarquia «Y tocándome el dominio absoluto de los referidos reinos de Aragón y Valencia, considerando así mismo que uno de los principales atributos de la soberania es la imposición y derogación de las leyes, las quales con la varietad de los tiempos y mudanzas de costumbres podria yo alterar».

Tercerament, el dret de conquesta que li permetria imposar la seua llei als territoris vençuts «Del justo derecho de conquista que de ellos han hecho últimamente mis armas con el motivo de su rebelión».

Ens remarquen alguns historiadors en el referit als primer i tercers punts que eren certs des de l’òptica borbònica, no obstant això, no ho era des de la vessant austriacista. Però el segon era força discutible «Ja que la Corona d’Aragò, mitjançant el pactisme, mantenia cabals distints de relació amb la monarquia», els quals condicionaven remarcablement «la sobirania real».

Atenent tots tres arguments jurídics, concretament el segon, el qual sembla neutral, em permet des de la més absoluta consciència, discrepar profundament dels altres dos:

El primer «Juramento de fidelitat al Rei» al qual fa menció el Furs respecte dels súbdits del Regne de València, hauria d’estar tancat al moment que el Rei el jurava, és a dir una reciprocitat, perquè havent pres possessió del Regne al 1701 mai ho va fer, primer va anar a Saragossa, Barcelona, i als regnes d’Itàlia, obviant València a pesar, segons assenyala en Carmen Pérez Aparicio de la Universitat de València, que el testament del finat Carles II d’Àustria inclogués una clàusula expressa per la qual ordenava els seus súbdits «donar-li la possessió actual precedint el jurament que deuria observar les Lleis, Furs i Costums dels meus dits Regnes i senyorius».

A pesar de la instrucció testamental, Pérez Aparicio, remarca així mateix que aquesta obligació és innecessària, doncs els Furs la contemplen. Una acció reveladora vinguda d’un rei com el Carles II d’Àustria, que no els va jurar per raons físiques i mentals, però que volia contraposar el recel que suscitava la Casa de Borbó, als regnes i territoris de la Casa d’Aragó, «oferint-los garanties del manteniment dels sistema pactista de la Corona». Conseqüentment de la meua banda, paral·lelament, el tercer argument en el qual es basa el Decret de Nova Planta de «Del justo derecho de conquista que de ellos han hecho últimamente mis armas con el motivo de su rebelión». És endemés de fal·laç i injust, una solemne canallada.

Al llarg de la Història aquest Antic Regne de València, dividit en províncies, continuen amb el mateix propòsit pel qual foren inicialment creades nominalment pel primer Borbó regnant, i després de les successives fins ara, dividir-nos, més recentment consolidant-ho en la sacrosanta Constitució del 78; fent cas a d’aquella frase tant antiga també com el sabó moll: «Divide et impera» I així estem ací al País, enfrontats amb «l’Alicanton», als afegitons de terres castellanes limítrofes, als abusos per la manca de finançament, a la llengua entrebancada i capada per les lleis confrontant-la amb la resta de l’àmbit lingüístic, excuses de l’altiplà judicials, tàctiques d’ajornament de solucions adients per part dels partits estatals, no és el moment diuen. Un seguici interminable d’abusos, i els «bombons» fent-ne encara de les d’ells, l’última a Castelló de la Plana, establint mesures de força els seus protectors, envers d’aquells que no els volen.

De Ricard Avellan i Aguado, un bon amic del poble de L’Alcúdia, on no cal donar una aixada per saber el valencianisme que d’ell hi emana, prenc uns versos seus del poema «Repressió» del seu llibre «Poemes d’un temps» recentment auto editat, el qual recomane, prologat pel no gens menys amic i escriptor Josep Millo Vallés, també alcudienc qui diu açò d’ell «En aquest poemari, Ricard aconsegueix un efecte admirable: els seus ideals, pensaments i sentiments esdevenen poesia, una poesia escrita amb la joventut acabada destrenar en els anys de la seua creació. I ho fa mitjançant la denúncia dels esquemes i l’estructura d’una societat sumida en la letargia d’un règim polític autoritari i decadent»:

«Tot són paraules, morts i diners. Vull anar i ja estic pensant, vull escriure i estic en l’infinit, voldria viure i estic sol. –Què veig? –No, estàs cec (diuen) –La boca se m’obri. –Tanca-la, no tens llengua (diuen) – El cap em bull. –Apaga el foc (diuen) –Cal que hi haja llum. –Ajudeu-me! –No pot ser. És de nit(diuen) –Què voleu? –No penses.-No escrigues. –No mires. –No parles. (diuen, diuen..)».

Ei Ricard, confessa-ho. Aquest poema i la resta del llibre, els escrigueres fa més de cinquanta anys?

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací