L’alta inflació dels setanta

Els organismes que ens governen actualment apliquen una barreja de dues receptes, monetària i fiscal, per a escalfar o refredar l’economia (vegeu Divagant sobre la inflació). Els neoliberals (monetaristes) prefereixen oferir l’estimulant expansió de diners-crèdit als projectes privats i minimitzar el paper de l’estat. Els keynesians contemplen de prémer el botó de la despesa de l’estat (oposant-se a l’exclusivitat privada de la creació d’ocupació reclamada pels neoliberals) per a gestionar i animar l’expansió en moments que la iniciativa privada no siga suficient; quan l’estímul ha tingut èxit hauria de prémer-se el botó dels impostos per a compensar l’endeutament públic que la despesa hagués pogut produir, un aspecte del keynesianisme sovint oblidat.

Concebut als anys trenta, durant la Gran Depressió, el keynesianisme dominà les quasi tres dècades (qualificades de glorioses) que, amb creixements històrics i inflació controlada, seguiren a la Segona Guerra Mundial. A principis dels setanta el creixement es frenà i, simultàniament, la inflació començà a pujar i assolir xifres de dos dígits. Era una combinació nova, escassament coneguda fins aleshores: recessió amb alta inflació, que rebé el nom d’estagflació. La crisi accelerà el retorn del liberalisme econòmic clàssic (evolucionat) que havia romàs a l’aguait i que, abanderat per les polítiques privatitzadores de Thatcher i Reagan(1), ha estat batejat com a neoliberalisme. La lluita contra l’alta inflació que desplegà el neoliberalisme la pagaren les esquenes del factor treball, l’atur i el soscavament del poder sindical, en forma de destrossa social.

El neoliberalisme considera que l’estat no ha d’immiscir-se en el lliure-mercat i confia la regulació de la marxa de l’economia a aquest i a la política monetària, augmentant l’oferta de diner-crèdit per a estimular el creixement i la inflació, beneficiosa si és controlada (vegeu La bombolla global. Inflació planificada). Tanmateix, en aquests temps estem coneixent una combinació no esperada pels monetaristes: la formidable expansió de la massa monetària produeix un minso creixement i una escassa inflació. Minsos, però sostinguts sota els esforços dels bancs centrals abaixant el preu del diner, i expandint el crèdit (vegeu La massa monetària).

Cercant el rerefons entre els economistes no oficials, he topat amb La inflación (al alcance de los ministros) de Jose Luís Sampedro i Carlos Berzosa (2012), un llibre que, precisament, proporciona una explicació alternativa a l’evolució de la inflació durant el segle XX i la primera dècada del XXI. Es tracta d’una reedició de l’original de Sampedro, publicat en 1976, amb un nou i llarg assaig-epíleg de Berzosa; dues parts que s’ajusten a les dues situacions que he subratllat als dos paràgrafs anteriors.

Sampedro analitzà en els setanta com s’arribà a l’alta inflació sota la tesi que l’economia convencional oferia interpretacions insuficients, especialment la del monetarista Milton Friedman. Afirmava el nord-americà que la inflació és exclusivament un fenomen explicat per factors monetaris, i argumentava que tots els episodis de gran inflació coincideixen amb augments de la quantitat de diner. Sampedro proposa un símil per a il·lustrar les insuficiències dels enunciats monetaristes.

El batlle d’un poble afectat per constants riuades (les altes inflacions) encarrega a un tècnic que estudie el problema i aporte solucions. Passat un temps el tècnic es presenta amb un report fornit de dades i estadístiques, concloent que totes les riuades coincideixen amb grans creixements del cabal d’aigua i que per a controlar-les, quan s’hi presenten, cal disminuir la taxa de creixement de la quantitat d’aigua. El batlle, suposa Sampedro, no es quedaria molt satisfet del report i, continuant amb el símil, apunta que per a comprendre les riuades cal investigar què passa a les muntanyes. Què passava a les muntanyes en la dècada dels setanta?

Sampedro qüestiona el concepte espiral salaris-preus encunyat als anys cinquanta (vegeu Divagant sobre la inflació), apuntant que aquesta noció emmascarava un important element que l’economia oficial sovint sostrau del seu discurs: el benefici, l’extra-diner buscat pel capital, quan és invertit. Sampedro reflexiona sobre el poder del món empresarial per a influir en els hàbits i els desitjos del consumidor, una facultat liderada per les grans companyies. Esmenta especialment la potència dels moderns mètodes publicitaris i de la indústria de l’entreteniment per a convertir-ho tot en objecte de comerç, arribant fins i tot a capturar pel consumisme els símbols que en algun moment han fet el paper de protesta contra el consumisme. A més, hui en dia tenim dades que ens permeten afegir als mètodes publicitaris, els associats a l’obsolescència programada, no solament física (que desbarata el bé) i tecnològica (que el fa inservible), també la psicològica, relacionada amb les modes, i que provoca l’auto-renúncia del mateix consumidor a usar béns, que substitueix amb noves compres.

El sistema, però necessita que el desig de consumir es convertisca en vendes, i això significa: diners en mans del consumidor. En aquest punt compta amb la complicitat dels governs i dels organismes competents (on l’esfera del gran capital té molta més influència que la del treball) per tal de facilitar l’expansió monetària. Sampedro reformula el concepte espiral salaris-preus en espiral salaris-beneficis, desvelant que es tracta de la vella lluita treball-capital sobre els fruits de la producció de béns, un conflicte del qual brolla la inflació i en el qual els governs són els administradors dels interessos amb més poder, els del capital.

L’atur (efectiu o com amenaça) havia estat (i és) un mecanisme de defensa del capital contra l’augment salarial. El poder sindical es consolidà en l’època del New Deal de Roosevelt posterior al crac del 29, i durant les dècades glorioses els sindicats guanyaren fortitud. Quan els beneficis del capital començaren a baixar a la fi dels anys seixanta, la fortalesa dels sindicats els permeté resistir la pressió del capital contra el treball (del benefici contra el salari). L’alta pujada del nivell general de preus de la dècada dels setanta fou, diu Sampedro, la resposta del capital, en aquell moment, per a mantindre els beneficis.

I com expliquen Sampedro i Berzosa l’actual combinació d’escassa inflació enmig d’una superba expansió monetària? Ho veiem a la pròxima peça.

(1) Arribaren al poder en 1979 i 1981, respectivament

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací