Vinticincvacances a Ovidi Montllor

I ves per on aquell dia, un 20 de maig de 1973, allí al paratge de la Talaieta i en el I Festival de la Cançó que organitzaren els llauradors de Beneixama per celebrar la festa al seu patró, vaig sentir cantar per primera vegada a Ovidi Montllor. El cantautor alcoià, acomboiat pels seus amics Josep Guia i Maria Conca, ens cantà un grapat de les seues cançons més emblemàtiques. Jo, que encara no tenia 16 anys, era un jove estudiant de batxillerat que mai havia vist cantar en directe cap cantautor, i ni de bon tros un que ho fes en la meua llengua. Aquell primer Ovidi, de cabells molt llargs i camisa negra em va sobtar, cridà la meua atenció i fou com una espurna que encengué en mi la curiositat per conèixer la cançó d’autor en català. Dos anys després, quan feia COU (el darrer curs del batxiller) a l’IES Hermanos Amorós de Villena, hi vaig participar en un dico-fòrum sobre la Nova Cançó (poca broma! si tenim en compte l’any, 1975, i el lloc, Villena). Allí vam poder parlar sobre aquell moviment musical i escoltar cançons de Lluís Llach, Raimon, Maria del Mar Bonet, Quico Pi de la Serra....i Ovidi Montllor.

Ahir, i mentre contemplava l’exposició «VINTICINCVACANCES a Ovidi Montllor» que acaben d’inaugurar al magnífic Espai Cultural de Sant Domènec i el Museu de Belles Arts - Casa de l’Ensenyança de Xàtiva, em venien al record aquelles imatges del primer Ovidi, aquella esgarrada veu una vesprada primaveral d’aquell llunyà mes de maig: «L’escenari senyors era un remolc, res de micròfon senyores, a pèl, i la platea, amics, a sota uns pins. Sí senyor, Va com va, i ara Perquè vull! Quants records el d’aquell primer Ovidi, florit vint de maig del setanta-dos. Jo mai havia copsat tanta força i ràbia, aquell missatge fresc, senzill, directe, amb veu de barranc, de Barranc del Cint i en el valencià d’Alcoi, la terreta»

Aquesta exposició, organitzada per la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani de la Universitat d’Alacant i l’Ajuntament d’Alcoi, promoguda pel mateix pintor alcoià i amb l’acurat muntatge d’Ausiàs Miró (Art-Exprès), ha estat rodant i voltant per les comarques centrals valencianes: Alcoi, Gandia, Ontinyent, Dènia, ara Xàtiva i finalment anirà al MUA d’Alacant. Un total de 24 artistes, més tres més que formen el Grup Matèric, han volgut col·laborar en aquesta mostra col·lectiu que, com diu l’alcalde de Xàtiva, Roger Cerdà, en el catàleg de l’exposició és «l’oportunitat de perllongar l’exercici de memòria i homenatge al voltant de l’empremta de l’Ovidi [...] del seu compromís i del seu exemple en la lluita pels valors democràtics». A més a més, com també ha recordat Juli Verger, comissari conjuntament amb Carme Jorques de l’esmentada exposició, «són obres realitzades ex professo per a aquest homenatge i no tornaran a veure's juntes». Efectivament, cada artista, i en funció de la seua motivació, dels records, les cançons que el van marcar, les lectures.... o fins i tot la relació personal que tingué amb l’Ovidi, ha fet la seua obra per a participar en aquesta mostra col·lectiva.

Així, la cabdetana Mercè Díaz, ens ofereix una composició de poesia visual, un mural amb el títol de «Germinal», cercant els orígens. I per copsar els principis musicals d’Ovidi Montllor en el món de la cançó, cal que parlem de la mítica Cova del Drac, un conegut local musical barceloní, una mena de centre cultural. Allí, com ens recorda Miquel Pujadó, «seduït per Pi de la Serra i Guillem d’Efak, aprèn alguns acords de guitarra i escriu les seues primeres cançons, entre elles la molts anys prohibida La samarreta». I precisament aquesta és la cançó que inspira al seu amic Antoni Miróa pintar «Cortina vermella»(«Jo soc fill de família molt humil,/tan humil que d’una cortina vella/una samarreta em feren. Vermella». La samarreta). Una altra de les primeres cançons que escrigué, concretament l’any 1967, motivà Lluïsa Pérez a pintar-nos un collage, el díptic «El seu poble i les seues vacances» (El meu poble:/Alcoi./Poble d’història d’homes/que han volgut llibertat». Alcoi). I també Carme Jorques escull la ciutat dels ponts per fer la seua obra. Així amb «Alcoi, tan lluny del meu esguard, tan capbussat dins meu» ens pinta un políptic, ciment sobre taula, («Allí fa néixer boira/el fum brut sense ales,/que «ximeneres» trauen,/en prova de treball,/d’un poble que l’ofeguen». Alcoi).

Ovidi Montllor, que deixà Alcoi i marxà a Barcelona a buscar-se la vida, com diria Jordi Tormo «com un obrer de la paraula», no ho va tindre gens fàcil. Molta gent el va ajudar, és veritat, però va haver de treballar de valent i en molts oficis diferents. Com diu Núria Cadenes en la biografia «L’Ovidi» (Editorial 3i4, 2002), «una vintena llarga d’oficis, potser, si es compten els que van obtenir una dedicació prou seriosa». Precisament el quadre d’Enric Piera, «Ovidi immigrant», un oli, terres i fusta, ens recorda aquell Ovidi que lluny de casa enyorava Alcoi i la seua família: «Estimada Antònia:/T’escric des d’ací./Molt lluny de casa./La pluja va mullant/els vidres bruts/del bar estrany/on ara em trobe esperant/ un got de vi/i un poc d’engany». Carta a casa). Així doncs, els primers passos en el món de la cançó van estar marcats, com hem vist, pels records de la seua ciutat, però també per la lluita i la ràbia acumulada contra una dictadura que perseguia, censurava i empresonava gent de tota mena. Alguns artistes d’aquesta exposició han escollit aquest moment per centrar la seua obra. Per una banda Xavier Vaquer, amb dos dels seues elements més característic, la tela i la fusta pintada, ens ha fet un collage, un «Homenatge a Teresa»Amb una floreta al cap/ i un mocador negre al coll/ i faldes llargues/ i un cigarret». Homenatge a Teresa). Pep Sou, amb la poesia visual «Món i lluna de Teresa», també ha volgut homenatjar a aquesta alcoiana, la Teresa que acompanyà l’Ovidi tota la vida i la féu popular i universal. Però Sou també ha volgut regalar-nos una altra de les seues composicions, «Llibertat a la fera!», un digital sobre llenç on ressalta la paraula FREEDOM («Com són molts i ella és sola,/ no pot, i me l’estoven,/ i emprenyats per la feina/ a la gàbia me la tornen». La fera ferotge). I és que aquesta és una de les etapes més reivindicatives del cantautor alcoià. Una etapa on escriu, com dirà Joan Fuster, «una sèrie de peces molt ben parides[..] i van del sarcasme més virulent al patetisme més ingenu, i passen pel míting, per la poesia lírica pròpia, per l’exhumació de versos insignes». És l’Ovidi Montllor més rebel, l´«Ovidi 1 i 2» del pintor Sento Masià, on s’hi poden veure dues cares del cantautorposant el crit al cel,amb totes les seues forces,denunciant injustícies («Visca la revolució! No us penseu que vol dir guerres,/ni destrosses, ni rancors./ Vol dir coses estimades: llibertat, justícia i raó»). És l’Ovidi més anarquista, com el collage «Sobre negre» que ens ha pintat Fuencisla Francés(«El color negre/que tant m’estime,/se’n vindrà amb mi./Jo sol de negre!»); és l’Ovidi clar i contundent de «Ja no ens alimenten molles» de Pau Sellés («Ja no ens alimenten molles./Ja volem el pa sencer./Vostra raó es va desfent./La nostra és força creixent». Tot explota pel cap o per la pota). El més reivindicatiu i idealista, l’Ovidi que s’identifica i dóna suport als moviments d’alliberament nacional, a les lluites obreres, vagues i manifestacions...L’Ovidi que ens esperona a llevar-nos la bena dels ulls i mirar més enllà, perquè com diria Jordi Gil «sota l’asfalt està la platja, sirena de la llibertat». Deia Gabriel García Márquez que «encara no és massa tard per a construir una utopia que ens permeta compartir la terra». Efectivament, aquesta és la idea d’utopia que menà a Ovidi Montllor («Tot era meravella. Perquè vull, Perquè estic fart de fàstics./Tot era de tothom. Perquè vull. Perquè tot és de tots». Perquè vull). En una entrevista que li va fer Montserrat Roig, 04-02-1942, deia: «Per a mi, l’ideal de societat futura és una utopia. Seria que totes les persones tingueren la possibilitat d’elegir el que elles volgueren». Però Ovidi sabia que el camí per cercar Ítaca està ple de viaranys, revolts i costeres, «si véns amb mi,/ no demanis un camí planer» diria Lluís Llach. El viatge és perillós, llarg, intens, dubtós i no tots s’arrisquen. Aquest és el tema dels dos quadres de Lluïsa Fuster. El primer, un grafit i collage, porta com a títol «El boig». És un boig aquell idealista i utòpic que s’arrisca a transitar per camis dubtosos per la mar? Ovidi ens diria: «Boig és el que calla,/o a l’ull té palla». Gola seca). I en el segon quadre Lluïsa ens dóna a entendre que en tots els viatges cal tindre constància, però també paciència o dit d’una altra manera «Endurança», el títol del segon quadre, un acrílic, grafit i tinta.

En el món de la cançó els moments de màxima popularitat i treball que tingué Ovidi Montllor vénen a coincidir també amb els de màxima difusió i esplendor de la Nova Cançó. Són els anys que els cantautors posen música i veu a poemes dels nostres poetes: Joan Salvat-Papasseit, Josep Maria de Segarra, Ausiàs March, Salvador Espriu... Però sens dubte hi ha un poeta que està estretament lligat amb el cantautor alcoià, que foren més que amics, com germans. La relació entre Vicent Andrés Estellés i Ovidi Montllor fou d’una gran amistat i d’un agraïment mutu. Ovidi apropà els poemes d’Estellés al poble, i el poeta de Burjassot li obrí les portes de la cançó. El segon quadre de Carme Jorques, el collage «M’aclame a tu, mare de terra sola» és una mostra d’aquesta relació. Estellés visità Alcoi de la mà del seu amic, la ciutat el fascinà i en deixà constància en la seua obra. He sentit l’Ovidi recitar i cantar Estellés vàries vegades, però mai no podré oblidar aquell 27 de març de 1993. Aquell recital, al Centre Cultural de Castalla, fou molt especial doncs entre cançó i cançó van donar-li la notícia que el seu amic, el poeta Vicent Andrés Estellés, acabava de faltar. De sobte, tots els que hi érem al concert ens posàrem dempeus i començàrem a aplaudir. Fou un aplaudiment llarg, que durà minuts i alguns deixàrem caure alguna que altra llàgrima galta avall. Ovidi Montllor, compungit, emocionat i mastegant la ràbia acumulada es posà a cantar: «M'aclame a tu, mare de terra sola./ Arrape els teus genolls amb ungles brutes./ Invoque un nom o secreta consigna,/ mare de pols, segrestada esperança....»

A partir dels anys 80 Ovidi Montllor va estar objecte d’una marginació no merescuda, i el mateix li passà, en general, al moviment musical de la Nova Cançó. El tancament de les cases discogràfiques, les crítiques d’alguns polítics, la manca d’ajudes econòmiques, el desmantellament de la xarxa de contractacions, etcètera. I és que la «democràcia» ens portà coses positives, sens dubte, però com ja no interessava marginà la Nova Cançó, portant-la a un moment d’esmorteïment. I és que l’Ovidi no és mossegà la llengua i sempre digué allò que pensava. Aquesta sinceritat i dignitat de vegades li tancà portes, com passà a casa nostra, al País Valencià. Aquelles infaustes dècades, on el blau pintà la majoria de les nostres institucions, un blaverisme que als valencians ens ha fet molt de mal, atiant el foc de la mal anomenada Batalla de València. En aquella guerra dels símbols Ovidi ho deixà molt clar, com en aquest díptic de Joan Castejón titulat «Cremant el blau»Tinc senyera on blau no hi ha./Dic ben alt que parle català/ i ho faig a la manera de València». La cançó del cansat).

Ovidi ens deixà massa jove, quan encara tenia moltes coses a dir-nos. Una vida curta però intensa, acumulant un damunt l’altre èxits i fracassos, moments de gaudi i frustracions com «La mar de plecs» d’Aurelia Masanet. Deixant-nos un llegat que perdurarà en el temps: cinema, teatre, poesia, música, cançó...tota una «Crònica del seu temps», com el collage de Neus Bou Sense plors ni sospirs./Sense tristor als ulls./Sense paraules buides». Crònica d’un temps). I manxà vers les seues vacances, serenament «Caminant», com ho fa el protagonista del quadre de Xavier Lorenzo. Però tots tenim la sensació, aquells que el vam conèixer i els que hem escoltat les seues cançons o hem llegit els seus poemes, que Ovidi no marxà de veritat doncs continua entre nosaltres, continuem units a ell, com els fils umbilicals del quadre de Bea Rico, «El que m’uneix a tu» («Per aquells que ara estat/ tan lluny, però tan a prop,/tan dins de nosaltres». A la vida); units a ell com els cossos i els braços en el quadre de Pepe Azorín, «Homenatge a l’amic Ovidi».

Jo no vaig tindre la sort de parlar i enraonar amb l’Ovidi, tot i que un dia ho haguera pogut fer. Degué ser el mateix any que vinguérem a viure a Alcoi, el curs 1993-94. Un dia, en la Casa de la Cultura d’Alcoi, estava veient una exposició tot capficat observant un quadre. M’apropava i m’allunyava d’ell per copsar millor les tonalitats i els detalls. Una de les vegades em vaig girar i tot just darrere meu estava Ovidi Montllor. En aquell moment em vaig quedar palplantat i no vaig saber reaccionar: timidesa, vergonya... total que no li vaig dir ni mut. Tot i així, i des d’aquella primera vegada que el vaig escoltar, aquell florit maig de 1973, he tingut la sensació de tenir-lo molt a prop, i les seues cançons sovint m’han acompanyat, una cosa semblant al que li passava a la seua amiga Isabel-Clara Simó: «De sobte, d’algun racó del menjador de ma casa, o d’un dels prestatges plens de llibres del despatx on escric, surt la veu de l’Ovidi». I és que, efectivament, l’Ovidi de tant en tant retorna, «em creureu mort./Jo no hauré mort./Faré vacances! [...] Res d’adéus/ ni de records./ Vaig de vacances!», per això de vegades ens el trobem en un concert, donant nom a una casa de cultura, passejant per un carrer, en un monument, mural, pintada... Ai Ovidi, com et trobem a faltar. Si mai aneu a Alcoi heu d’anar al Barranc del Cint, potser us el trobeu «prop d’un romer [...] potser d’entrada/us estranyeu,/bé pel físic/ o la veu./Però seré altre cop jo». I per això Silvia Sempere segueix el consell del mateix Ovidi («Mireu també/de fomentar/els berenars/a la muntanya». Les meues vacances) i ens regala el quadre «Berenars al camp». Però també «si mai aneu a Alcoi/ passeu-vos per Vistabella 8,/ on cada jorn al capvespre/ se senten els cants i els precs/ d’aquella digna fera ferotge» (Vistabella 8).

Però tot açò que us he contat només és un petit tast de tot el que ens ofereix aquesta exposició. A més a més, podreu fer volar la imaginació amb l’acrílic sobre llenç, «Policia i Pintura», d’Artur Heras; «St. 2019» d’Eduardo Mier; el díptic «La O d’Ovidi» de Maria Dolors Mulà; les «Vacances 1,2» de Perceval Graell; el «Bodegó amb peixos» i «Llatina» de Roc; la taula sobre tela i cartró «Paisatge...en trànsit» de Ramón Urbán; «Inici de càntic» d’Aurora Valero i el quadre «Tan lluny del meu esguard», una tècnica mixta sobre llenç, de Silvia Viana. No deixeu d’anar a veure aquesta magnífica exposició, aquestes «VINTICINCVACANCES a Ovidi Montllor», una oportunitat única que paga la pena. Aneu enjorn, matinet o com ens proposa Ximo Canet «A la sortida del sol...T’esperaré» A la sortida del sol,/ t'esperaré./ Allà on tu saps que t'espere,/ a lo darrer./ I amb un farcell a l'esquena/ de cadascú,/ marxarem amb el que és nostre,/ tot al damunt[...] A la sortida del sol/ t’esperaré». A la sortida del sol).

Allí, a l’Espai Cultural de Sant Domènec i el Museu de Belles Arts-Casa de l’Ensenyança de Xàtiva, l’Ovidi ens hi espera a la sortida del sol, amb els braços oberts, com un Barranc del Cint.

 

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací