Després de la Nova Planta, més ignomínia

El catedràtic d’Història Medieval, el suecà Antoni Furió ens conta, estretes del seu llibre «Història del País Valencia» editat per 3i4, efectes i conseqüències del Decret de Nova Planta, anant als seus arrels: «En bona mesura, l’èxit de les radicals reformes introduïdes per la Nova Planta obeí a la seua concepció i execució per part d’un cos de funcionaris d’elit estrangers, sense interessos en els territoris que administraven, i per tant, capaços de dur a terme la seua tasca sense reserves ni escrúpols…. A Catalunya, Aragó, les Illes i el País Valencià, van ser igualment (com a Madrid) estrangers de l’altra banda dels Pirineus, com els militars Berwick i D’Asfeld, però sobre tot castellans com Larreategui, Macanaz i Patiño, els principals executors dels designis de la monarquia.»

Remembre sense cap esforç, el cas recent, com si no hagués passat el temps des de 1707, del comissari de policia Eugenio Pino, qui va estar al Congrés de Diputats a una comissió on se’l investiga, i en contestar a Gabriel Rufian d’ERC, si es considerava un patriota respongué: «-Sense dubte, sí» ¿-Ho faria tot per Espanya? -Tot per Espanya. ¿Tot, més enllà de la Llei? -En aquest cas, la llei segurament no existiria si ho haguéssem de fer tot Espanya. Recorde ineludiblement en aquest moment, amb els pels de punta, a l’imperiós de Mingorrubio.

Abunda Furió explicant-nos altres poderosos motius eficaços, conseqüents, lògics d’arrelament de les mesures: «Tanmateix, la ràpida i relativament plàcida consolidació del nou règim, que esborrava de colp gairebé cinc segles d’autonomia foral, comptà també amb la connivència de sectors rellevants de la societat valenciana, de la noblesa als professionals del dret, còmodament instal·lats en les noves estructures polítiques i administratives. En un país on el 78% dels pobles continuaven en mans dels senyor feudals, l’oligarquia nobiliària actuà de punta de llança de l’absolutisme espanyol. No debades el nou ordre polític respectava i refermava l’antic ordre social, amenaçat durant la guerra, i ells mateixos havien estat exculpats pel monarca del delicte de rebel·lió i restituïts en molts dels antics privilegis».

No es d’estranyar el cinisme propi de la noblesa, quasi tothom actua d’acord en els seus interessos i després xiula, la qual davant de la repressió al poble pla, es va dirigir en diverses ocasions directament al Borbó, mitjançant escrits i ambaixades a Madrid, queixant-se’n de la repressió (vil i cruel), duta a termini vers bona part de la gent treballadora al seu càrrec dels seus dominis feudals. El bombó, cal dir, mai se’n va alleugerar, tot seguint les corrents interessades centralitzadores de les monarquies europees, lògicament la francesa d’on prové la seua família.

 

El Borbó del 29 de juliol de 1707, un més després del Decret de Nova Planta justificava el favor, segons divulga Antoni Furió al seu llibre, va escriure: «No solo declaro que la mayor parte de la nobleza y otros buenos vasallos del estado general, han conservado pura e indemne su fidelidad, pero tambien les concedo la manutención de todos sus privilegios, esenciones, franquezas y libertades concedides por los señores reyes mis antecesores, o por otro justo titulo adquirido». Remarca Furió, sense perjudici que la restauració va tindre un caràcter selectiu: «Que la dominació territorial i les fonts d’ingrés de la noblesa no sofriren, doncs, cap minva. Reorganitzant així mateix la aristocràcia feudal i i incorporant a les oligarquies locals la aristocràcia, dominant la seua economia i l’aparell municipal».

Pel que fa a la nostra llengua, amb absolutament tots els centres de poder inundats de funcionaris castellans i partidaris, Furió ens diu: «Començava així un procés de divorci lingüístic entre la ciutat i el camp, o millor, entre la ciutat de València i la resta del país, amb un rerefons clarament social, ja que la castellanització s’imposa sobre tot entre la noblesa i la burgesia, mentre que les classes populars, rurals i urbanes continuaren emprant la llengua del País. Un català cada vegada més degradat i dialectal, que perdia acceleradament la formació pròpia del llenguatge administratiu i l’ús escrit regular, desertat per les capes cultes i lletraferides locals. Però de una forma menys amable i conscient, el castellà feia progressos entre les classes populars i analfabetes. El servici militar proporcionà familiaritzar-se amb el castellà a molts joves valencians reclutats en forma de lleves o de quintes».

No només factors polítics i socials contribuïren gradualment i efectivament a l’anihilament de la nostra manera de parlar i viure, sinó com diu el savi de Sueca: «L’Església constituí també un factor decisiu d’acumulació lingüística, sobre tot després que l’arquebisbe Mayoral ordenés cap a mitjan del segle XVIII, la castellanització de la documentació eclesiàstica, inclosa la transcripció de noms i els cognoms valencians». Església i Estat, amb comunió divina i perfecta, professant la mateixa fe, treballant sense desmai per tal d’alleugerir del poble pla les seues penúries, el qual sense dubte, més ho necessita. Recorde novament al de Mingorrubio amb faixa i borla, al qual li paraven el pali els de la sotana.

Una proba palmària, un servidor de nom i cognoms baptismals, Juan Bautista Puchalt Sanchis, encara no fa molt de temps, en mes anys que un lloro, i només per respecte als meus ancestres, me’ls he canviat lleugerament per Joan Baptista Puchalt i Sanchis; tot i que potser abans de fer coll de figa, m’hauré de donar vent, i ho fes per Joan Batiste Pujalt i Sanxis; tot presentant evidències certificades signades per l’AVL, crec. Als efectes, aconsellat per la meua gata, hauré d’establir diàleg amb els meus, doncs quan em reunisca amb ells, com més tard millor, m’agradaria presentar-me de nou bell amb aquest dilema aclarit i resolt.

Diuen que ignomínia és l’estat d’una persona que ha perdut la consideració d’altres pels seus actes, lògicament l’ignominiós mereix els menyspreu públic. Alguns dels anomenats en aquest article, altres no nomenats, mereixen la censura més absoluta. De tota manera tots plegats s’ho hauríem de mirar, particularment els més de tres milions de funcionaris de l’estat, incloent-hi dos-cents huitanta-mil membres armats fins a les dents, si serveixen la llei i les persones, o a qui.

El 24 de maig de 1941, ara fa vuitanta anys, el règim del de Mingorrubio afusellà el metge Juan Peset Aleixendre, pel delicte, ves per on, de rebel·lió; una vilesa considerable. El 28 de maig de 2019 recordant-lo vaig escriure un article titolat “La mort i l’oblit. “A la memòria d’en Juan Peset Aleixandre” al Diari la Veu, el qual podeu llegir aci, si voleu. Vos deixe uns versos d’un poema que l’Estellés de Burjassot li va dedicar, editats en “Pobles del Mural” (al qual encara huí dia li tomben un seu monument honorant-lo), a càrrec de l’AVL:

«Peset ha mort: Silenci. L’han matat a Paterna». I segles de silenci, i més silenci encara de mort de morts de poble. Peset, afusellat davant d’un pelotó ran d’un mur de Paterna. L’han matat a Paterna. «No féu res, no féu res». «Ell en va salvar molts.» «Era just, era bo».

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací