L'hora que veus és l'hora que vius 7

“Tonight our bed is cold
I'm lost in the darkness of our love
God have mercy on the man
Who doubts what he's sure of”
Bruce Springsteen

(Experiment amb oposicions i comparacions)

Dedicat als que es dediquen a les vinyes i al vi

Setena part 

Veus ací, quin manat de bogeries: el seu cos brillava i il·luminava l’hora que vivia a la vegada que feia brillar la del pintor. Gaudia sense necessitat de fingir plaer, com a vegades amb un home de carn i ossos, com el marit. En aquells moments, tal vegada el marit alçà el rifle i apuntà al cérvol. Prengué aire, tensà el dit sobre el gallet. Pressionà sobre el disparador amb suavitat i la bala va fer desplomar l’animal.  Espantós. 

Tanmateix, ella mai no li havia tocat la pell de les mans del pintor. Què estàs idiota, o què, deixa-ho córrer d’una punyetera volta. Qui sap si està a la quinta forca, es deia en veu alta. Per quina raó preferia divertir-se davant d'una càmera abans que amb el seu home real? Déu n'hi do, quina ella, incapaç d’aconseguir una resposta clara. Es tornava boja de mala manera.

A mesura que passava el temps, encara que anava amb compte, va experimentar benestar en companyia del pintor. Tot indicava que ell també. La situació li va fer entrar por. S’estava bevent l’enteniment. I no ho deia per dir.

Ella se’n va anar en companyia del marit a fer una exposició de vins a Londres. Van guanyar el primer premi. 

—No seria mala idea anar a Hammersmith i llogar un viatge amb boat pel Tàmesi o potser tens alguna altra preferència, que sé jo, per la zona de Saint Pancras —va suggerir ella. 

—Perfecte. Saps de sobra que on collons he viatjat si sempre he estat a la finca i conec ben poc. M’agrada viatjar amb tu. T’estime. Estic content pel premi dels vins. Encara més, t’ho cregues o no, estic pel viatge mateix. 

Tots dos, amb una calma meravellosa, van gaudir de racons impensables de la ciutat. Per què vinga rumiar amb el pintor l’incomodava? En el fons no deixava de ser una imatge dins d’una gàbia, dins d’un ordinador. A la tornada, després d’aterrar avió van agarrar el cotxe per anar fins a casa per camins envoltats de vinyes amb sarments de fulles amarronades. Tot plegat li feia venir una sensació de la rutina. 

—Sé que no és món atractiu per tu. Sempre hi ha el mateix —li digué el marit en algun moment i com si li endevinara el pensament d’ella, que va quedar parada.

—Vinga, no digues animalades, home. 

—Potser s’acabarà viure en aquesta tranquil·litat més prompte del que creus. Si ho hem conservat ha sigut perquè jo he estat al davant en cada moment. Ara, hi ha l’amenaça de la instal·lació d’uns macroprojectes d’energies renovables que amenacen la destrucció dels territoris.

—Això no ho permetrem. Em sabrà un mal espantós —respongué ella. De veritat li sabia greu i, només pensar-ho, la deprimia. 

De moment, més enllà d’això, també va tornar una altra rutina: la de connectar-se al món virtual de les màquines. No va parar de sonar la campaneta. Rebutjava tothom. Gent necessitada, no com ella que no n’estava pas sola perquè gaudia del marit. Doncs, sí, la veritat era que refusava força gent tot i que de tant en tant acceptava algú com un alemany amb el qual va estar parlant amb anglès. Va adoptar un posat d’indiferència i no va quallar l’amistat. Un altre cop va tornar a trobar el pintor que li digué:

—M’he aïllat de tothom per pintar uns quadres per si em contractaven per a una exposició individual en una galeria. Difícil, però s’ha de provar.

—Tant de bo tingues sort.

—En cas de no poder-ho fer, els hauré de vendre al Rastro.

Continuarà…

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací