Economia financera. Un concepte equívoc

Als anys trenta, durant la Gran Depressió, el capitalisme experimentà una adaptació quan Keynes justificà que l’estat s’immiscís en el mercat per combatre l’estancament o el decreixement, i absorbir l’atur que el sistema autoregulat era incapaç d’ocupar, en contra de les expectatives dels teòrics clàssics. Als anys setanta tornà a aparéixer la recessió, (i l’atur que du associat segons la lògica del sistema) però aquesta vegada amb altes taxes d’inflació que sorprengueren l’ortodòxia keynesiana del moment. Precisament he dedicat l’anterior article a l’explicació d’aquella alta inflació com a mecanisme pel qual el capital tractava de mantindre el benefici en llur brega contra el salari, abrigallat en aquella època per la fortalesa sindical [Sampedro, J.L., Berzosa, C. (2012). La inflación (al alcance de los ministros). Ed. Debate].

L’alta inflació, retallant el poder adquisitiu del diner, també perjudica les rendes del capital, i combatre-la, recuperant la moderació i previsibilitat de la inflació planificada, fou la prioritat declarada de les mesures de Margaret Thatcher, un objectiu que estigué indissolublement unit al soscavament del poder sindical, la reversió dels drets laborals, les privatitzacions i l’aprimament de les prestacions socials. El propòsit implícit de la reacció neoliberal dels huitanta, exportada a tot arreu sota el lideratge de Thatcher i Reagan, fou desembridar de nou el sistema afavorint el capital en llur brega contra el treball.

El motor del sistema capitalista és la recerca del benefici, l’extra-diner que incrementa el capital quan és invertit amb encert. I així, paral·lelament a les mesures apuntades a dalt, els alts tipus d’interés dels anys huitanta, que la recepta monetarista implementà per tal de combatre l’alta inflació(1), foren, diu Berzosa, els que afavoriren que el capital busqués el benefici en els rèdits de l’activitat financera. Es posaren així els fonaments d’una altra adaptació que inaugura una nova fase del capitalisme. La característica essencial: un fort desplaçament del capital, de l’economia productiva a la financera, en la recerca dels rendiments.

Controlada l’alta inflació es retornà a la senda de la inflació planificada i supervisada pels bancs centrals, però el rèdit del capital passà a dependre en major proporció de l’activitat financera que, en ser aliena a la producció i distribució de béns reals, no té per què produir inflació, apunta Berzosa. I així s’explica que malgrat els esforços dels bancs centrals per abaratir el diner i expandir el crèdit, després de l’any 2008 en què esclata la Gran Recessió, solament aconsegueixen minsos creixements del PIB i escasses inflacions. Una gran quota de la colossal expansió de la massa monetària s’esmuny cap a l’economia no productiva del que s’anomena el gran casino financer.

El terme economia financera és confús per a descriure la nova fase del capitalisme. És una etapa en què el diner, en bona part, es desentén com mai ho ha fet abans del seu paper de facilitador de l’intercanvi de productes i serveis del món físic i real. Ara busca en gran manera els rèdits en un mercat creat en ses entranyes, portes endins, un mercat intern proveït d’una caterva de nous productes(2), que malgrat denominar-se financers no es destinen a finançar, opine, d’acord amb el significat tradicional del terme. Un mercat en què el producte del comerç no es distingeix del mitjà d’intercanvi. Un mercat de diner, pagat i cobrat amb diner, i que ha dut la modesta granja del diner de Frederick Soddy, a assolir dimensions de potent manufactura industrial.

La deriva em du a la tercera peça de la sèrie , on aportí una dada agafada d’un article d’Ignacio Ramonet en Le Monde Diplomàtique de desembre de 2011: el PIB mundial d’aquell any s’estimava en 45 bilions €. Suposem que per finançar entenem l’activitat amb la qual els posseïdors de diners(3) avancen aquests a empreses, governs i particulars, subministrant (a canvi d’un interés) el mitjà d’intercanvi i transacció que facilita el funcionament de projectes de l’esfera productiva, la que proveeix els béns i serveis que s’hi sumen per a calcular el PIB. Aleshores hi ha una pregunta rellevant: hauria de ser la quantitat de diners que en 2011 es dedicaren al finançament d’un ordre de magnitud similar al del PIB?

Tanmateix el professor Ramonet comparava els 45 bilions amb els 3450 bilions € (77 vegades més) que mogué aquell any l’anomenat casino financer, un diner que canvià de mans en transaccions improductives, en un casal erm i infecund des de l’òptica de la riquesa real de la societat. I així, eixe casino és improductiu però no innocu, ja que està connectat al crèdit i al deute, i els seus excessos sovint els paga el poble, desconeixedor de què està succeint com ja he comentat en algunes peces, entre d’altres, «Similar a l’esquema Ponzi» i «De bombolles i baixistes».

(1) Les receptes de la política monetària estan resumides en «Divagant sobre la inflació»

(2) Per exemple, les famílies de productes nascuts de diverses innovacions desenvolupades entre els anys huitanta i noranta, i que tingueren especial protagonisme en la gestació de la crisi financera de 2008 (i la consegüent Gran Recessió). Conjunts de productes basats en invents com la «titulització», la «permuta», i els «instruments estructurats o sintètics».

(3) I el sistema bancs comercials-banc central que crea el diner-confiança actual mitjançant el préstec.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací