De mar a mar. Antoni Miró

De mar a mar. Antoni Miró
De mar a mar. Antoni Miró

Dins dels actes «Altea Capital Cultural Valenciana 2019-2020», l’ajuntament d’aquest poble de la Marina Baixa proposà al pintor Antoni Miró participar-hi amb una exposició. I és que val a dir que el pintor alcoià està estretament lligat a aquest poble mariner. No oblidem que ací va viure i va tindre el seu estudi entre 1970 i 1980. Aquesta exposició, com manifestà el coordinador cultural d’Altea Ignaci Beltran, «era necessària perquè ell va viure ací i feia molt temps que no exposava. Ell també tenia moltes ganes i era una cosa que el poble li devia».

I Antoni Miró va acceptar la proposta «De mar a mar», icom no podia ser d’una altra manerafou molt ben acollida i va deixar a més d’un bocabadat: 26 escultures (acer, cortén) de gran format i de dos o tres metres. Un total de 13, de «La Suite grega», ubicades a la Platja de l’Espigó i altres 13, pertanyents a la sèrie «Escultures de pintures», repartides al jardí del Palau Altea i en miradors del cas antic. Però, a més a més, a l’interior de l’esmentat palau dues exposicions més: «Personatges d’Antoni Miró» i la «Suite Havana». De totes aquestes propostes, i pel que respecta a les escultures, cal recordar que continuaran exposades fins a final de 2021.

Com que «De mar a mar» ens semblà una proposta d’allò més engrescadora i atractiva, escultures a l’aire lliure i que, a més a més, ens permetia passejar-nos per un dels nostres pobles més bonics, doncs vam decidir anar-hi un dia d’estiu. I emmirallats ens deixàrem portar, i passejant vam poder veure que «la mar vivia a una badia molt gran. Un dels cantons d’aquella badia que era la casa de la mar s’anomenava la Punta de l’Albir i l’altre cantó el Morro de Toix, i cap al racó de l’Olla suraven el crestallets de l’Illeta i de l’Illot» (Carmelina Sánchez-Cutillas, «Matèria de Bretanya», 1975). I anàrem a la Platja de l’Espigó a veure aquelles escultures que, mesos abans, havien escandalitzat a certa gent del puntet del cap i casal. Aquells beats puritans, gairebé de missa diària, que critiquen una escultura eròtica realitzada a partir de pintures gregues de fa 2.500 anys, però callen la boca i blanquegen a polítics corruptes que roben al poble a mans plenes. Ai i quins fariseu!

I aviat vàrem veure la silueta d’«Altra Victòria» (2007), una escultura que de sobte ens traslladà als anys de l’institut, fent-nos recordar aquelles diapositives d’Història de l’Art, aquells comentaris que tantes vegades vam haver de fer sobre l’escultura grega, la coneguda «Victòria de Samotràcia»: «Oh, Victòria, Victòria! marbre diví,/com jo, condemnada a la immobilitat;/amb tota l'ànima posada en les ales obertes,/mutilada en l'ímpetu suprem de volar!» (Luisa Luisi). Antoni Miró, a més de fer-nos recordar, ens suggeria infinites mirades i la possibilitat d’encabir-ho tota a dintre seu: records, desitjos, viatges... fins i tot deixar-nos portar contemplant la ratlleta del blau, i tot a recer i aixoplugats per Atena Nike, la portadora de la victòria.

A mesura que anàvem passejant per la Platja de l’Espigó, se’ns presentaven aquelles escultures eròtiques: «Somni», «Joc antic», «Joc eròtic», «Afrodita», «Joc d’amor», «Joc solitari»... I aquelles siluetes perfilades d’acer, com si estigueren pintades per tota la gamma de blaus de la mar i del cel, pels marrons de la sorra, els blancs de les pedres o els verds de la muntanya. No, no tenien res d’escandaloses, tot el contrari. Ben bé podies passar-te hores i hores contemplant-les, emmarcant el paisatge i des d’infinites perspectives. El sexe i l‘erotisme, els agrade o no als inquisidors del segle XXI, formen part de la condició humana: «Tan bon punt hom naix comença a morir,/per això aviat aprenem a viure,/a no fer cas de morals que fan riure/i a gaudir de la vida i no sofrir./Hem sentit dir que dels pecats del piu,/també de tots aquells que fa la dona/quan li ve de gust i l’ix de la xona,/el Nostre Senyor sempre va i se’n riu,/Per çò no feu cas de sermons de trona/que per les butxaques ell va i se’n riu,/així tant se val si és xona com piu/que sempre el Nostre Senyor us perdona./Escolteu, aprofiteu el piu o la xona/que d’això de segur que no us moriu,/no en tingueu cap dubte: folleu i viviu/que la vida, ai! només dura una estona» (Vicent Luna, «Tan bon punt hom naix», 2020).

Aquell passeig eròtic vora la platja ens deixà amb la mel a la bona, en volíem més. I llavors vam voler visitar l’Altea de postal, «el poble que es troba sobre un tossal. I baixa cadenciós fins a trobar la mar. Els carrers, les costeres, descendeixen des de l’església fins a la platja» (Joan Borja. «Altea: la ruta del mar»). Ens endinsàrem per aquells carrerets nets, polits i de façanes blanques, a la recerca d’altres dues escultures. Mentre pujava aquelles costeres em vingué al pensament «Matèria de Bretany», un dels primers llibres que vaig llegir en català. I intentava recordar algunes de les descripcions que en fa Carmelina, imaginant-me-la rodant i voltant per aquests carrers, i com degué ser la seu infantesa en aquella dècada dels anys trenta del segle passat: «La mare Paula, d’Altea/ vivia al barri del Fornet,/-carrer dels Baladres-./ La mare Paula/alletava al meu cosí;/un nen esquifit i negre/i més amarg que la ruda./Les tardes de pluja/la mare Paula/ens contava contes estranys,/i a l’hora de berenar/tots li’n demanàvem el coret de la melva» (Carmelina Sánchez-Cutillas, «La mare Paula»).

Quasi sense adonar-nos-en vam arribar a la Glorieta del Manyo, on està l’escultura «Venus de Bronzino» (2007). El pintor ens aporta la seua proposta, la seua mirada personal sobre el quadre a l'oli de l'artista de Florència Agnolo di Cosimo, una al·legoria de Venus i Cupido on el tema central és l'erotisme o l'amor prohibit. El lloc escollit per mostrar-nos l’escultura és perfecte i ens passem una llarga estona contemplant aquesta bella imatge on Venus, agafant la poma de la discòrdia, gira el cap per besar a Cupido. Però al mateix temps ens deixem portar pel paisatge de fons: teulades, cases, el port, la badia, la mar.....i allà lluny la punteta del Morro de Toix. Allí, assegut en la barana del mirador vaig intentar recordar aquells versos del poeta de Burjassot: «L’alba a les teulades/i jo treballant/Escuma del dia/jeu nua l’amant/al llit de canonge/on m’està esperant/Campana d’Alfàs/De puntetes venia/i l’estava esperant/nua nua nua/els llençols ben blancs.» (Vicent Andrés Estellés, «Alba d’Altea»).

Continuem la pujada, l’objectiu és arribar fins a la Plaça de l’Església on, segons tenim entés, ens hi trobarem una nova escultura. I efectivament, Joan Borja té raó, la cúpula gran «esguitada de rombes i línies blanques]...] és d’un color blau tan viu que sintetitza amb exactitud totes les tonalitats del cel i de la mar[...]i la menuda, no és recoberta per teules, sinó per unes peces de ceràmica que van ajustant-se unes sobre altres com les escates dels peixos». És migdia i els bars i restaurant que estan al voltant de la plaça comencen a omplir-se de turistes per dinar. Nosaltres ens apropem al mirador que està a tocar i on està la darrera escultura, «Gernikabou» (2007). I Miró de bell nou ens sorprén. El pintor ha fixat la seua mirada en una part molt concreta del quadre de Pablo Picasso. És la imatge del bou que sembla que ens mira impassiblement davant els desastres monstruosos de la guerra, i en la dona que al seu costat i com si fos una Pietat clama cridant, al meu parer a l’esmentada bestiola, per la vida de la seua criatura que té en braços. I ens preguntem que representa el bou. Evidentment hi ha moltes interpretacions però per a mi és evident: una part, com diria Antonio Machado, de les dues Espanyes. Aquella que «ha de helarte el corazón», la conservadora, casposa, uniforme...la colpista i feixista de sempre que quan ha vist perillar els seues interessos ha donat un colp d’estat i ja s’ha acabat el bròquil: «Aquest quadre és una ferida/que es va obrir i que no es tanca,/un retrat de la guerra/i la seva bogeria homicida./L'ombra va inundar la vida/amb el seu dolor infinit,/el llenç compta el delicte/perquè mai s'oblide,/perquè el que oblida, reincideix/ aquesta pintura és un crit» (Fernando Lobo, «Versos per al Guernica»). I la interroguem des de tots els angles possibles. Ara emmarquem la cúpula de l’església entre les dues banyes del bou, després observem el seu ull inquisidor i mirem si més enllà hi ha quelcom. I la dona, ai la dona! ens fa pena, molta pena. I després ens aboquem al mirador, ai déu meu i quina vista! I allà al fons l’allargassada serra Gelada, alineació muntanyosa entre les planes de Benidorm, l’Alfàs del Pi i Altea. Recorde haver-la trepitjat i com en vaig gaudir amb les seues vistes i els seues vertiginosos penya-segats.

I per la vesprada, havent dinat, vam decidir donar un cop d’ull a la resta d’escultures que, per la manera com estaven ubicades a banda i banda del jardí, semblaven donar la benvinguda a aquells que visiten el Palau Altea. Ací «Fuig encara» (2004), una mica més enllà «Bicibou» (2007)... i ens cridà l’atenció «Pocasolta eqüestre-dos» (2003). Ens fa gràcia el nom que Antoni Miró tria per donar títol a l’escultura sobre Gaspar de Guzmán y Pimentel, aquell que fou favorit del rei Felip IV de Castella. I és que aquell comte-duc d’Olivares, com ens recorda l’historiador David Garrido, arreu era força conegut per la seua «fatxenderia carpetovetònica de què feia gala i el seu capteniment recorda molt -massa- a les maneres eixelebrades dels inquilins de la Moncloa». Una de les seues obsessions era «reduir les perifèries ibèriques a les lleis de Castella». Sobre els valencians va dir: «Tenim els valencians per més molls[...]amb ells faré el que jo vulga, amb els aragonesos el que podré, amb els catalans el que ells vulguin». En fi, aquest poca-solta d’infausta memòria és conegut arreu dels Països Catalans per posar-nos la soga al coll amb tants impostos: «Ahora que os hemos asimilado y no tendréis que gastaros dinero en luchar contra nosotros, parece razonable que nos paguéis con impuestos». A través del perfil d’aquest «Pocasolta» veiem allà al fons «Magritte-dos» (2007), una altra escultura on Miró ha fet una particular interpretació sobre l’obra més coneguda de René Magritte, «El fill de l’home». Aquest pintor belga fou un dels més importants del surrealisme conceptual i del realisme màgic. Què ens voldrà suggerir Antoni Miró amb aquesta enigmàtica escultura, on hi veiem tres siluetes d’«El fill de l’home» com si fos una mena de matrioixca, una dintre de l’altra. La diversitat d’opinions i comentaris que ens genera és, sens dubte, la gràcia d’aquesta escultura mironiana. Segurament Antoni Miró el que pretén és precisament això, que ens fem preguntes, o com diu el mateix Magritte «Vull infondre nova vida a la manera en què mirem les coses que ens envolten. Però com hem de mirar? Com un nen: el primer cop ho veu tot com una realitat fora de si. Jo visc en el mateix estat d'innocència que un nen, que creu poder arribar amb la seva mà un ocell en ple vol

I encara tindrem tots quatre una dilatada conversa al voltant de «Van Gooh Chair-dos» (2007) una de les escultures més grans d’aquesta mostra. Es tracta de la silueta de la «Cadira de Van Gogh», quadre que el pintor neerlandés pintà poc després de trencar palletes amb Paul Gauguin, i que aquest abandonés definitivament Arles. Antoni Miró ens fa la seua interpretació i ens crida l’atenció que a l’escultura no hi és la vella pipa i el tabac que Van Gogh pintà a sobre del seient de boga. Un dels grans plaers del pintor era fumar, també ho era d’Antoni Miró? No hi és a l’escultura perquè ja no fuma?. Nosaltres, ja una mica de lluny, contemplem l’escultura per darrera vegada, i cadascú a sobre del seient hi posa els seues plaers: un, dos, tres.....

I amb aquest «Van Gooh Chair-dos» ens acomiadem d’aquesta magnifica mostra d’escultures a l’aire lliure, que hem vist al llarg del dia repartides per tota Altea. Com digué la regidora de Cultura, Aurora Serrat, un «ventall d’estímuls que ens obsequia Antoni Miró, motiu pel qual desitgem que totes les alteanes, alteans i visitants gaudisquen de les seues creacions, es deixen emportar per la bellesa i delicadesa de les obres i els servisca per a recordar, imaginar i descobrir». I, efectivament, a gosades que n’hem gaudit, recordat, imaginat... Aquesta proposta «De mar a mar» que ens fa Antoni Miró, aquestes escultures de pintures ens possibilita, com diu Pep Sou, «la lectura de la dualitat: per una banda, allò que ja és una part de la nostra història, i per l’altra, el refrigerat esguard que podem fer de la nostra lectura actual, si la duem a terme plena de sentit, de vigoria i de curiositat còmplice».

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací