La indústria del diner. Titulització

Les innovacions financeres de la fi de segle XX, convertiren el que descriví com «la granja del diner» en una potentíssima indústria amb una filial especulativa de colossals dimensions anomenada casino financer, improductiu, però no innocu. Tres d’eixos invents són: titulització, finances estructurades, i permutes, components decisius en la crisi financera de 2008 que es desenvoluparen sota una empenta des-reglamentadora del mercat del diner. També col·laborà l’optimisme generalitzat afavorit per un tipus de l’anomenat biaix d’extrapolació que sol acompanyar les bombolles, i que irreflexivament, du a creure que allò que va bé continuarà anant bé. Hui parlarem de la titulització, un terme que ja vaig introduir a L’interés bàsic en l’esfera financera.

Amprar diner i emetre deute són sinònims en allò d’essencial: prendre prestat. També són sinònims prestar i comprar deute. Tanmateix hi ha diferències: tothom, entitats i particulars, pot demanar un préstec, però solament corporacions i governs, estatals o autonòmics, poden emetre deute, un procés realitzat en el mercat primari(1), el que posa en contacte els emissors amb els primers prestadors. El nom genèric bons s’usa per a designar títols similars a les accions: si aquestes converteixen al posseïdor en propietari, els bons el converteixen en creditor, i en ambdós casos poden negociar-se (vendre/comprar) en el mercat secundari (borsari o extraborsari), quelcom que no poden fer els creditors de préstecs personals o hipotecaris, per exemple. Almenys no fins a les acaballes del segle XX.

La innovació ideada fou titulitzar els deutes de particulars, i els fluxos de caixa (els retorns d’una inversió) que proporcionen els préstecs i altres actius(2). La història d’aquest procés està molt clarament exposada en la web BME-Bolsas i Mercados españoles: «La titulització consisteix en la conversió d’una sèrie de fluxos de caixa, originats per un actiu, en títols o valors negociables en els mercats de capitals. Els primers processos de titulització, tal com els coneixem hui en dia, començaren als Estats Units, centrats en la titulització d’actius hipotecaris. El procés titulitzador a Espanya començà en la dècada dels noranta. Fins a 1996 va estar centrada en exclusiva en l’emissió de bons sobre actius hipotecaris. El 1998 s'amplia el conjunt d'actius titulitzables: crèdits comercials, préstecs personals, lloguers, drets futurs de cobrament en concepte de peatge de les autopistes, i altres fluxos que sovint es titulitzen en mercats més desenvolupats que el nostre, com són: lísing d'automòbils, drets de cobrament per propietat intel·lectual, etc.»

Efectivament, la moderna titulització començà als Estats Units, al departament de bons del banc d’inversió Salomon Brothers, com es recrea en la primera escena de The big short (La gran travessa), la pel·lícula de 2015 sobre el llibre homònim de Michel Lewis. El cap del departament, Lewis Ranieri, presenta a un grup de gestors de fons de pensions un nou producte: els Bons de Titulització Hipotecària, l’agrupació dels drets de fluxos de caixa de centenars d’hipoteques, conformant unitats de volum comparables als de les emissions de deute corporatiu o públic. Els nous bons de titulització serien qualificables per les agències de qualificació, i negociables en el mercat secundari, de la mateixa manera que els bons tradicionals.

El banc posseïdor dels préstecs originals, els cedeix (venent-los) a una societat, muntada ex professo, que anomenem Fons de Titulització, sota la cobertura legal d’un altre invent financer genèricament anomenat Vehicles de Propòsits Especials (SPV), societats de gestió amb les quals les empreses poden treure de la seua comptabilitat allò que els convé(3). Teòricament el Fons de Titulització ha de ser independent del banc que li cedeix els actius, quelcom no respectat en els anys que es gesta la crisi de 2008, com es denuncia en The big short. El Fons agrupa els préstecs, preparant i administrant els bons que, venuts a inversors, arriben al mercat secundari. Els inversors que s’interessen per aquests bons són, en gran part, fons d’inversió (de pensions, sobirans...) que cerquen productes poc riscosos que generen fluxos de caixa constants i uniformes, com les emissions de deute públic i corporatiu.

Ara bé, en els bons de titulització els fluxos provenen del pagament de les mensualitats dels deutors dels centenars o milers de préstecs. I així, s'introdueix un element d'incertesa major que als bons tradicionals quant a garantir la continuïtat dels fluxos de caixa. Aquests poden disminuir degut tant a la possible morositat de deutors individuals que integren els bons, com, contràriament, a les cancel·lacions anticipades del deute que puguen efectuar altres. Aquesta característica influí en el desenvolupament i expansió dels altres dos invents que cití al principi: el finançament estructurat i les permutes.

Acabant per hui, amb la titulització el banc es desfà dels préstecs buscant el ràpid retorn de la liquiditat. Els fons d’inversió tenen a tir més varietat de productes, i poden accedir a uns fluxos de caixa que no estaven al seu abast. Els intermediaris s’embutxaquen comissions. Els fruits sembla que afecten la industria del diner. I el poble?

(1) El mercat primari de deute públic es canalitza a través de les subhastes reservades per a les entitats financeres considerades creadores de mercat. En el cas de deute corporatiu, les empreses tenen l’assistència d’un banc que actua de col·locador de l’emissió, un procés detallat en el post del BBVA La emisión de un bono paso a paso.

(2) Actius és una altra forma d’anomenar tot allò que dona dret a rebre ingressos futurs.

(3) Per exemple, la SAREB (Sociedad de gestión de activos procedentes de la reestructuración bancaria), coneguda popularment com el banc dolent (malgrat no ser un banc), és una d’aquests SPV que es creà a Espanya en 2012 per tal recollir (pagats fonamentalment amb recursos públics) el que deien actius tòxics d’entitats financeres (fonamentalment hipoteques en fallida de pagament), de resultes de la crisi financera.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací