Un diàleg intern (I)

Muriel i l’amor romàntic

[Interior nit. Sala d’estar. Muriel tombada en el sofà. Se sent Ella Fitzgerald al fons.]

Muriel: - De nou, en ziga-zaga entre el dubte i la inseguredat. Immobilitzada.

              - La síndrome de dependència, Muriel.

Muriel: - I la d’abstinència.

              -Fins que no li digues adeu no tindran remei els teus mals.

Muriel: - No vullc precipitar-me.

              -Em despersonalitze. Ja no sé qui soc. Ja no puc més. Són paraules teues.

Muriel: - Ara soc una altra. Ja no m’identifique amb eixa.

              - Però eres la mateixa.

Muriel: - Jo soc moltes.

              - Interessant, però perillós.

Muriel: - Només és un dir.

              - Ja temia lo pitjor: personalitat múltiple..

Muriel: - …

              -…

Muriel: - Si tot fora com al principi, encara podria trobar l’home que vaig amar i encara ame.

               - La resistència al desencant no és una heroïcitat, Muriel.

Muriel: - Tot va ser tan bonico una vegada!

              - Va ser bonico o ho vas viure bonico?

Muriel: - Va ser tan real com ho vaig viure.

              - Lo teu: és veritat lo que m’agradaria que fora veritat.

Muriel: - No pensaràs que m’ho estic inventant, veritat?

              - Eres encara una víctima d’una idealització, Muriel.

Muriel: - …

              - Per viure la teua vida massa trista, lletja, desagradable, desoladora,...

Muriel: - …

              - Acàs tens por de desintegrar-te amb la desidealització?

Muriel: - Potser.

              - Muriel, ni és veritat que lo que t’agradaria que siga veritat, ni és veritat que lo que tems siga veritat.

Muriel: - …

              - Ademés, res de bo t’espera en el regne de la fantasia. I ho saps.

Muriel: -  …

              - Llevat d’una vida invivible, clar.

Muriel: - …

              - …

Muriel: - Saps? Tinc massa problemes.

              - Un bon bot qualitatiu, el teu.

Muriel: - Per reconéixer-ho?

              - Sí.

Muriel: - Per això, la meua adicció a evadir-me de la meua vida.

              - Però encara et cal un altre.

Muriel: - …

              - Enfrontar-los.

Muriel: - …

              - O és que vols la seua eternització.

Muriel: -...

             - I la seua naturificació.

Muriel: - …

              - …

Muriel: -  Saps? Un vel m’ha caigut en el meu esperit.

              - …

Muriel: - Se m’ha esvaït una fantasia.

              -…

Muriel: - El ser protagonista d’un amor romàntic sublim.

              -…

Muriel: - I ara mateix, una altra.

              -…

Muriel: - El sentir-me la musa d’un guió o d’una novel·la.

               - Com eres de literària, Muriel! Per a bé i per a mal.

Muriel: - …

              -…

Muriel: - El semblaré Antoñita la fantàstica, veritat?

             -…

Muriel: - Però no ho faig a posta i tu ho saps:

              -…

Muriel: - M’horroritza la veritat.

              -…

Muriel: - …

              - Ho sé, Muriel, ho sé.

Muriel: - Gràcies, moltes gràcies.

              - Millor, preferiria un favor.

Muriel: - Només has de demanar-lo.

               - Primer, que acceptes la teua veritat i segon, que li faces el dol al teu suposat subjecte amat.

Muriel: -…

              - No t’imagines el bé que et faràs a tu mateixa.

Muriel: -…

             - I t’ho dic perquè el vullc.

Muriel: - …

              -…

Muriel: - Massa per a mi. No suportaré el dolor.

              - Jo crec que sí. Ja no eres una xiqueta.

Muriel: - …

             - I si penses en la recompensa…

Muriel: - Què és…

              - Poder arribar a amar de veritat.

Muriel: - Però si jo ja ame de veritat.

              - Amb quina facilitat t’obris i el tanques, Muriel!

Muriel: - …

              - De la veritat a la ficció feta veritat, en un minut.

Muriel: - Això no és res. Puc viure inclús en la veritat i en la ficció alhora.

              - Com viure en dos mons en l’espai i en el temps simultàniament, no?

Muriel: - Més o menys. Puc ser, en sincronicitat la Muriel realista i la fantasiosa.

              - Muriel, ¿encara no t’has adonat que no és bo estar orgullosa dels propis defectes?

Muriel: - Ho sé.

              - Un bon senyal: encara tens consciència de tu mateixa.

Muriel: - …

              - Però aixina i tot jo de tu aniria a espai, Muriel.

Muriel: -…

              - El tancament definitiu, el viure fora de la veritat, sempre està a l’aguait.

Muriel: - …

              - Les fantasies escapistes i les fantasies compensatòries no perdonen.

MurieL: - Gràcies. Però no estaré ja partida en dos, veritat?

              - No. Encara no has perdut l’oremus.

Muriel: - …

              - …

Muriel: - Però, ¿en ser tu, jo i jo tu, la teua, no serà la teua una visió esbiaixada?

              - No crec.

Muriel: - Per?

              - El conec molt bé.

Muriel: - …

              - Tranquil·la, Muriel. Encara no has perdut l’oremus. La prova, esta conversa.

Muriel: - …

              - …

Muriel: - Un marge a l’esperança aleshores

 

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací