The big short (la gran travessa)

Lewis Ranieri (vegeu l’anterior article) obrí una nova etapa a la titulització, però aquesta tècnica és més antiga. En 1979, els Bons de Titulització Hipotecària encara estaven regulats per la Llei de la Borsa de Valors de 1934 que tractà de corregir els excessos del mercat del diner que dugueren al crac del 29. Durant els anys vint el mercat de l’habitatge també sofrí, als Estats Units, una bombolla que esclatà en 1926, i la davallada de preus (el bé hipotecat val menys que la hipoteca que està pagant-se) junt amb els efectes del crac borsari, dugueren altes taxes de morositat i desnonament, quelcom de similar a la crisi de 2008. La resposta de Roosevelt fou l’establiment d’un mercat hipotecari secundari regulant la creació de societats gestores que, malgrat ser privades, estaven patrocinades per l’estat. Societats que actuaven com a Fons de Titulització que, en aquells moments, havien de comprar als bancs hipoteques impagades per a titulitzar, afegint-hi la garantia de l’estat(1). A més, havien de relaxar les condicions de pagament dels deutors, el que afavorí que baixaren els desnonaments.

Sota la presidència de Ronald Reagan, començaren a soltar-se moltes brides que subjectaven la demesia en què sol incórrer el mercat del diner. Respecte de la titulització, podem considerar el desplegament del departament de bons que dirigia Ranieri com un element més de la pressió des-reguladora que la banca d’inversió exercia en aquell temps. En 1984 s’aprovà la Llei de millorament del mercat hipotecari secundari que anul·lava les restriccions de la llei de 1934 i permetia a Wall Street titulitzar hipoteques, ja sense la garantia de l’estat.

Els fons de pensions i els sobirans exigeixen (estatutàriament) que els bons que subscriuen tinguen altes puntuacions de les agències de qualificació. Un bo de titulització és una saca de, potser, centenars de préstecs individuals, però la garantia de l’estat facilitava, sense més anàlisis, donar-los la màxima nota. Això canvià quan, amb la llei de 1984 aprovada, la màquina del diner començà a accelerar-se, amb els bancs comercials concedint hipoteques cada vegada amb més riscoses, un procés que s’accentuà durant la presidència de George W. Bush. Una altra desregulació de 1999 als Estats Units anul·lava la separació entre la banca comercial i d’inversió establerta en 1933 (vegeu L’interés bàsic en l’esfera financera), i aquests últims, amb els fons de titulització al seu servei (vegeu l’article precedent) inventaren un nou producte financer que, en estructurar la barreja, facilità la feina de qualificació: les Obligacions de Deute Garantit (els CDO per les sigles en anglés).

Les hipoteques de la gran saca s’agrupen i s’estratifiquen per franges en una estructura que té diverses parts amb diferents propietats: la franja més segura té la més alta qualificació i els inversionistes que la compren són els primers que reben els fluxos de caixa provinents dels pagaments dels deutors; si hi ha incompliments o fallides, els primers que deixen de rebre rèdits són els de les franges inferiors. Ja que aquests són els que tenen més risc, també són els premiats amb més interés, mentre que les franges més segures són menys rendibles. Aquesta és l’estructura del CDO bàsic i en The big short, la pel·lícula que vaig citar l’article anterior, basada en el llibre de Michael Lewis, és presentada pel personatge que interpreta Ryan Gosling, usant un joc Jenga (blocs de fusta).

Per a prosperar, el sistema necessità certa conxorxa: les agències de qualificació concedien altes notes als CDO malgrat que contingueren gran proporció d’hipoteques d’alt risc (subprime). Una conxorxa que el personatge interpretat per Steve Carell(2) desvela en una visita al Departament de Vigilància de Standard & Poor's. Les agències, se n’adona, més que qualificar els productes, venen als seus propietaris (els bancs d’inversió) la qualificació que els interessa. Addicionalment, dos joves entusiastes que, apadrinats pel personatge que interpreta Brad Pitt, volen créixer en el negoci financer, descobreixen la negligència de la Comissió de Borsa i Valors en relació amb la bombolla que està gestant-se, sospiten de la falsedat de les valoracions de les agències de qualificació, i acaben travessant contra les franges altes dels CDO.

Com en els esquemes Ponzi, el muntatge exigia una contínua entrada del material bàsic, les hipoteques, i la quantitat de risc assumit anava en augment. Hi havia, per exemple, els usuals reclams per atraure clients, com les hipoteques de taxes ajustables que ofereixen un període inicial d’interés fix i baix. Un altre personatge, interpretat per Christian Bale(3), es passà 2003 i 2004 llegint la paperassa de milers d’hipoteques contingudes en els bons de titulització i conclogué que quan la majoria de taxes ajustables s’activessen a l’alça en 2007 seria inevitable el creixement dels impagaments, i que quan foren superiors al 15%, els bons sencers perdrien tot el valor. Aquest personatge fou dels primers a travessar contra el sistema esperant guanyar quan el mercat col·lapsés. Un posicionament baixista que rep el nom “a curt” (short), els detalls del qual comentaré en el proper article (la sinonímia entre els conceptes baixista i a curt vaig comentar-la en Vendre a curt).

Posteriorment, el personatge d’Steve Carell, que també acaba travessant contra el mercat hipotecari, es reuneix(4) amb un gestor d’un Fons de Titulització que administra la majoria dels CDO del banc Merrill Linch. El gestor, satisfet i vanitós, li descriu al seu irritat interlocutor els ràpids desenvolupaments que han enllestit en el mercat de CDO, com el que anomena CDO-sintètics, quelcom que també deixe per a la propera peça.

I acabant per hui, tant si visualitzen The big short per primera vegada, com si la reveuen, espere contribuir a la seua comprensió.

(1) Per exemple Fannie Mae (recreació sonora de la sigla FNMA de Federal National Mortgage Association), creada en 1938, i que no presta diners, sinó que titulitza hipoteques, com podem llegir en aquest enllaç de la seua web.

(2) En el llibre original són dos membres del seu equip qui es reuneixen amb dos representants de les agències Standard & Poor’s i Moody’s.

(3) Bale interpreta a Michael Burry i Carell a Steve Eisman (amb el nom Mark Baum) que ja vaig citar en Similar a l’esquema Ponzi.

(4) Recreant un altre passatge que conta Michel Lewis en el llibre

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací