I L’inici

Els grecs primordials, aquells que són fills de mortals i déus i són capaços d’unir-se en grups compactes per recuperar l’honor perdut a la força, simbolitzat en la ciutat d’Ílion, Troia, inauguren la construcció del ‘jo’ a través d’un nosaltres ben diferenciat encara en tribus i redols dispersos, sempre front a l’altre que es perd enllà d’on naix el sol, Orient, i inventen, així, el logos, que ja no deixarà de travessar-nos en formes diverses, ciència, filosofia, història, literatura, i poc després dret, oratòria, art, i totes les tècniques que ens permetran d’ésser conscients de ser.

II L’explicació

El mal sempre té un origen. La bondat, en canvi, hom creu que és regalada. Cap poble ha sobreviscut als temps, i ha vorejat el seu destí sense acomplir-lo, per ésser bo. I contràriament hom té la bellesa com a fornidora de saber, i la lliga a la veritat, enfront de la mentida i la maldat que són per definició lletges, com la fam i el dolor. Els grecs saberen constituir-se com a grup, ja en època macedònica, amb l’Alexandre el Gran (356aC-323aC), de qui fou educador Aristòtil (384aC-321aC), l’altre immens filòsof grec, juntament amb Plató (427aC-347aC), que va construir un imperi que arribava a les fronteres de Catxemira i l’Índia, sotmetent els perses, però sobretot cancel·lant la primacia d’Atenes i Esparta, i aquí naix, un poc abans, la reflexió sobre el ser, que ja no ens deixarà. Una concepció que fa del grup, i no de l’individu aïlladament, el nucli al voltant del qual ha de girar l’existència. Les mateixes concepcions sobre la matèria de Parmènides (540aC-470ac) i els presocràtics (Heràclit, Demòcrit i Pitàgores, sobretot), on la naturalesa és un tot orgànic de racionalitat manifesta, observable per existir mitjançant el logos i la ment, impliquen una reorganització del cosmos i d’allò social que els allunya del mite, que explicava les coses idènticament en llocs llunyans sempre iguals, la qual cosa obre les portes a la responsabilitat compartida al bell mig del grup, i no a cap altra cosa. La Ilíada és frontissa entre el mite i el logos, més apropada al primer, però amb trets que impliquen el grup que ja trobarem a les grans tragèdies gregues (Èdip, per exemple) clàssiques. Entre un lloc i l’altre s’ha pres consciència de ser i naix l’ontologia. Aquest món serà seguit, modificant-se i enriquint-se, assimilant immensos espais fins el segle VdC, amb els romans, o fins al segle XV, a Bizanci, Constantinoble, però haurà de ser amb les repúbliques italianes de finals del XIII, que el món clàssic ens retornarà amb tot llur esplendor, poc a poc, i ja no deixarà d’impregnar de raó, de bellesa i de veritat les tasques humanes, però solament en teoria. Hom apel·larà a la composició estructural del món pretèrit per seguir construint l’equilibri de l’escultura grega però serà la tecnologia derivada de la guerra la que farà avançar el món, segle rere segle. Els museus continuen contenint la bellesa que li es privada al carrer, cosa que per als grecs era la mateixa cosa, d’aquí que el fet públic per als atrides siga motiu d’elogi, i on s’ha de debatre qualsevol qüestió que afecte al grup. Fins i tot a la Ilíada ho veiem. Qui ostenta el poder ha de cedir finalment davant dels precs enviats pels déus, i l’ordre retorna al grup, no sense haver hagut un terrabastall de sang i dolor pel mig, però sobta comprovar que els motius de les disputes són les dones, que en el món grec ja constituït després del mite, són part de la casa, la zona privada de les relacions socials. La dona constitueix la causa que permet cohesionar el grup, al capdavall, malgrat siga a través del sofriment: Agamèmnon no vol retornar Criseida al seu pare, motiu de malalties; Paris li ha manllevat Hel·lena a Menelau, causa de l’estada a Troia; Agamèmnon pren Briseida a Aquil·leu, origen de l’apatia d’aquest i gairebé la destrossa dels aqueus. Com en les històries mítiques les tribus es modifiquen assolint més coherència a partir dels intercanvis amb els membres femenins dels altres grups. Però aquesta justificació cau pel seu pes quan hom esdevé ciutadà, ja siga monàrquic o republicà, al bell mig d’una Aristocràcia o d’una Democràcia, si és que el grup és escoltat a l’Àgora o al Senat, i la polis ha esdevingut el marc de referència del món, cosa que trobarem a Grècia i a Roma, i després a les repúbliques italianes suara esmentades. Dins dels marcs establerts la bellesa i la veritat aniran de la mà i serà als marges d’aquest espai, als afores, on raurà el perill, que s’haurà de superar, ni que siga amb la pròpia sang, per conservar l’harmonia guanyada. La bellesa no fa que els pobles sobrevisquen, però és la garantia perquè els pobles lluiten entre ells per mantenir-la, en la lletjor de la mort.

Agermana’t

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací